Archivo de la etiqueta: Review

Saló del còmic 2016 – 「b a c a l a o」 タラ kunst- og kulturmagasin

Com alguns ja sabreu, l’Alba, una amiga que viu a Noruega, ha creat una revista gratuita en la que he participat escrivint un parell d’artícles: Un sobre el Hombre sin Talento (ja publicat al bloc) i aquest que poso aquí sobre el saló del còmic d’aquest any, que hem escrit conjuntament. Ara que la revista ja ha sortit, aprofito per posar aquí també l’artícle (en castellà, que a la revista surt en noruec!) que vam fer per intentar acostar el saló als noruecs ni que sigui una mica.

Espero que us agradi!


bacalao portada

El salón de cómic de Barcelona celebró su 34ª edición los pasados 5, 6, 7 y 8 de mayo acumulando un total de 118.000 visitantes durante los 4 días, confirmándose así como uno de los salones más grandes de Europa.  Tuvimos la suerte de ser invitados al salón para documentar el evento en nuestra nueva revista.

Como cada año uno de los atractivos principales del evento es el sinfín de autores invitados, en esta ocasión más de 150, pero sin duda el invitado estrella fue el Frank Miller (300, Sin City, The Dark Knight Returns) que se llevó el premio honorífico del salón. Lejos de lo que se podría esperar de un autor tan consagrado, Miller asistió cada día al salón para dedicar sus obras además de hacer una conferencia junto a Brian Azzarello (co-guionista de la nueva entrega del Caballero Oscuro: La raza superior, 100 balas), a la que tuvimos la suerte de asistir, respondiendo las preguntas de los fans. En dicho encuentro tanto Miller como Azzarello hicieron gala de su gran sentido del humor y no evitaron contestar preguntas polémicas de las que me gustaría destacar su opinión al ser preguntado sobre la censura “A la censura no se la esquiva, se saca un cañón y se le dispara” así como su respuesta después que un fan le preguntara por que ya sólo trabaja con DC y no con Marvel “DC tiene mejores personajes”.

A parte del maestro Miller, cabe destacar la participación de otros grandes autores españoles y extranjeros tanto de la BD europea como del cómic americano de la talla de Francisco Ibáñez (con una ENORME exposición celebrando su 80 cumpleaños), Santiago García y Javier Olivares (ganadores de la anterior edición del salón), autores de “Las Meninas”; Ben Bocquelet, autor de “El asombroso mundo de Gumball”; el referente autor Cyril Pedrosa (Portugal) y muchísimos otros autores. Además, como siempre, de un apartado dedicado a los fanzines para los autores noveles y un artist alley donde los artistas podían vender sus obras (no editadas) directamente al fan.

DSC_0080 - copia

Frank Miller firmant-me Ronin i Dark Knight Returns

También hubo la colaboración de profesionales del mundo del cómic tanto dando Master Classes como asistiendo a numerosas conferencias y mesas redondas donde trataron temas actuales como el crowdfunding, el mundo de los blogs y el uso del cómic en las escuelas. No faltaron tampoco los diferentes stands de editoriales así como tiendas de cómics, coleccionismo o merchandishing.

El ganador del gran premio de esta edición del salón fue el autor Josep María Blanco Ibarz, uno de los autores que colaboró en TBO, la revista que popularizó el formato cómic en España y que, a pesar de las dificultades que se presentaron en distintas épocas, consiguió publicar durante unos 70 años; desde 1917 hasta mediados de los 80.  El premio a mejor obra nacional se lo llevó “El Fantasma de Gaudí” de El Torres y Jesús Alonso, el premio a mejor obra internacional fue para “Una aventura de Spirou. El botones de verde caqui” de Olivier Schwartz y Yann.

IMG_20160505_174649

En la exposición de viñetas sobre ruedas podíamos encontrar maravillas com esta: Blacksad y su Cadillac.

Con todo, el salón cada vez tiene más ofertas de actividades y ha sido todo un éxito siendo ya una visita obligada para cualquier lector de cómic y al que por nuestra parte esperamos poder seguir asistiendo.

Alba y Francesc.


Per si voleu veure com ha quedat a la revista (hi ha algunes diferències en la col·locació de les fotos per a que quedés millor maquetat!) us ho poso a continuació:

 

Lectures comiqueres v8.0

Com últimament gairebé no parlo de manga, avui entrada dedicada a un sol manga!

Kakukaku Shikajika

220px-kakukaku_shikajika_volume_1_cover

Akiko Hayashi és una estudiant d’últim any d’institut que te com a objectiu convertir-se en mangaka, és per això que vol estudiar belles arts a la universitat de Tokio. A través de una companya de classe, Futami, s’apunta a classes particulars per preparar l’examen d’entrada a la universitat, però es trobarà amb un professor, Kenzo Hidaka, gens convencional.

Ens trobem davant d’una obra autobiogràfica d’Akiko Hayashi, nom real de l’autora: Akiko Higashimura, on ens explica la seva joventut (últim any d’institut, universitat, primera feina, inicis com a mangaka) utilitzant com a nexe la seva relació amb el seu mentor i professor d’art.

kakukaku life plan

Mentalitat japonesa, on casar-se i tenir fills és més important que la carrera professional, tot i que fos el seu somni des de petita!

Al començament (i què coi, durant gairebé tot el manga) ens trobem a una Akiko que es creu millor que els demés, egoista, egocèntrica, Epicpalista extrema (sobretot a la època universitària…) i que es pensa que tot li anirà rodat… vaja, la “típica” actitud d’adolescent que es vol menjar el món. Això fa que sigui prou fàcil empatitzar amb ella (tots hem sigut joves), però alhora moltíssims es passa de “llesta” i venen unes ganes de fotre-li una bona cleca per espavilar-la i/o que deixi de ser una SCUMBAG

Tot i que en general es respira un to bastant casual i humorístic a Kakukaku Shikajika no li falten  moments dramàtics molt potents on és difícil que no caigui una llagrimeta (o dos). Aquesta harmonia de slice-of-life/humor/drama funciona MOLT bé, fent el manga extremadament entretingut i emotiu; si a això li sumem l’habilitat que te Akiko per acabar els capítols en cliffhangers inesperats… es fa molt complicat poder parar de llegir.

kakukaku time machine

l’autora també fotria una hòstia al seu “jo” del passat.

 

Per si amb el carisma dels protagonistes (tots: ella, el seu mentor, els seus companys/es de classe…) i la història que t’atrapa; artísticament, tot i no ser espectacular, també està molt be. Te un dibuix tant simplista en algunes coses com detallat en d’altres, l’acció de les vinyetes és fàcil de seguir i les caricatures boges sempre molt ben integrades en els moments d’humor, aconseguint que el còmic encara entri millor pels ulls. Està clar que és una mangaka amb molt de talent, a més de prolífera!

Amb aquesta obra a més es trenca el tòpic del mangaka tímid, poc sociable i que no li agrada sortir de casa ni que el vegin en públic, Akiko és just el contrari!

kakukaku

El seu professor i els peculiars mètodes per motivar.

En resum, m’ha encantat. Un manga imprescindible per a tots els públics. De fet em sembla molt estrany que cap editorial no s’hagi animat a publicar-lo (i només son 5 volums!). Estic segur que si en comptes d’etiqueta Josei portes la de Seinen ja estaria publicat fa força temps #prejudicis.

Nivell de cremada de pis: 4’5/5.

Tenia ganes de llegir un manga d’aquesta autora des de que vaig veure el seu capítol d’Urasawa Manben (us animo molt a veure’l) i em sembla que no podria haver triat una millor obra. Definitivament em llegiré més coses seves! (si algú n’ha llegit més i em pot recomanar s’agrairà)

El Hombre Sin Talento

Ja mai faig entrades senceres dedicades a un còmic (ni entrades en general al cap i a la fi…), però això en serà una excepció.

Aquesta entrada és un artícle que es publicarà a la revista noruega Bacalao – タラ kunst- og kulturmagasin, així que conté una mica més de postureo que del normal!

—————————

Para gente no versada es frecuente pensar que el manga es un género para gente joven que trata de peleas y/o amoríos adolescentes, eso se da gracias a la fama que alcanzaron en los años ’90 series como Dragon Ball o Sailor Moon; por suerte esta impresión es totalmente equivocada y dentro del cómic japonés nos encontramos con todo tipo de obras. El Hombre Sin Talento, considerada la obra cumbre de Yoshiharu Tsuge, es una novela gráfica muy diferente a lo que podría esperar el gran público.
Sukezo Sukegawa es un autor de manga que se aparta del mundo para dedicarse al Suiseki, un arte que busca la belleza natural de las piedras…
Para poder profundizar sobre la obra primero deberíamos conocer un poco al autor.
Yoshiharu Tsuge es un mangaka que vivió toda su vida entre la pobreza y la depresión, llegando al intento de suicidio cuando rondaba los 20 años después que su novia rompiera. Pese a marcar un estilo en los años 60 y a tener un relativo éxito, Tsuge nunca llegó a adaptarse a los cambios que se iban produciendo en la industria del manga, así que en 1987 publicó su última obra: Despedida (Ribotsu) dónde el protagonista intenta suicidarse después de romper con su novia: un claro paralelismo con su vida.
Inline image 1
El Hombre sin talento es una obra con tintes autobiográficos donde todo se presenta de manera muy casual, pero contiene profundas reflexiones sobre el arte, lo que es, lo que significa y la relación de un creador con su propia obra.
Durante toda la narración se van planteando diferentes ideas sobre casi cualquier tema que podamos imaginar de la vida (trabajo, amor, amistades, negocios, la edad, el futuro, arrepentimientos del pasado…) que van dejando un poso que nos hará reflexionar una vez terminada la lectura, incluso días después.
Es con estas reflexiones que Tsuge, usando a Sukezo como voz, se abre al lector mostrando sus pensamientos más oscuros y negativos, rechazando la sociedad, la modernidad y hasta su propia obra.
Inline image 2
Tsuge nos introduce poco a poco en un japón en crisis dónde la Sukezo busca su lugar sin ningún tipo de motivación, probando diferentes negocios para intentar hacerse rico, una situación de extrema pobreza que le lleva a fantasear con dejarlo todo y hacerse monje o descubrir la cura para el cáncer y volverse millonario.
En general, el Hombre Sin Talento es una obra de culto imprescindible que no deja a nadie indiferente y gustará tanto a amantes del manga como a aficionados a la lectura.
El Hombre Sin Talento publicado por Gallonero en España.
—————————
Per variar no n’estic gaire content, sobretot amb la part final, si algú te alguna crítica constructiva que me la faci, que encara estic a temps de enviar una modificació per la revista! (crec XD).

Best Worst Movies vol.1

Un de les meves aficions son les pel·lícules dolentes, d’aquelles tan dolentes que donen la volta i son bones, en especial les que ho fan sense voler; aquest cap de setmana passat vam fer una sessió intensiva de 3, dues d’elles de culte i una més nova i massa feta expressament…

Miami Connection

miamiconnection_poster-final__small

Un grup de joves univeristaris tenen un grup de música al que s’uneix la xicota d’un d’ells, el germà de la noia, un delinquent traficant compinxat amb un grup de ninjas moteros (biker by day, ninja by night!) no li agrada i s’enfrontarà a ells.

BRUTAL. De les millors que he vist. Tot i pel que pugui semblar per l’argument tot és cutre SENSE VOLER, intentaven fer una pel·lícula seria! Res te cap ni peus, actuacions músicals perquè si (amb el pitjor playback ever i lyrics que expliquen l’argument més del que s’enten veient-ho…), guió boig boig, actuacions que et mors de riure “my mother was korean…”, baralles ”””genials””” i un missatge final en plan moraleja que no podria ser més fora de lloc després de la batalla final plena de sang i bogeria (no spoilers).

Va ser un no parar de riure, crits i cremar el pis. Un MUST per als fans del gènere… i per els que no també us ho passaríeu pipa veient-la!

Investigant després sobre Miami Connection he vist que YK Kim (el director i actor principal) és un cinturó negre de Tae Kwon Do bastant famós, editor de revistes i fa Ted Talks… quan va rodar la pel·lícula no sabia ni el que estava fent, ja que no tenia cap tipus de coneixement sobre com fer-ho cosa que fa encara més gran tota la peli.

Nivell de cremada de pis: 5/5.

Samurai Cop

samuraicop

Joe Marshall i Frank Washington son dos detectius que intenten detenir un grup mafiós anomenat Katana. Una espècie de rip-off de Arma Letal.

Pel·lícula de culte. El director no sabia el que feia, ni devia saber gaire anglès, vaya diàlegs! El muntatge és horrorós, monòlegs en primers plans gravats en altres localitzacions, canvis de colors entre plans, el lleó, els audios repetits sense parar i la famosíssima perruca del protagonista. Les cares d’en Frank son brutals (el director li deia, riu, sorprèn-te, reacciona així, etc… sense explicar-li el context i per això queden tant fora de lloc/exagerades/GENIALS). Un cop acabada la peli et preguntes perquè coi es titula Samurai Cop… Massa boja per explicar, s’ha de veure i alucinar.

Samurai Cop te el honor de contenir les escenes de sexe més llargues i incòmodes del cine, planos i zooms locos, travelings ultralents i música de peli porno.

Vaig passar-m’ho pipa veient-la i costa de creure lo absurda que és i que el director s’ho prengués en serio. Per culpa d’haver-la vist després de Miami Connection no em va agradar tant com pensava, però després d’haver vist una entrevista que van fer fa poc al actor principal (promocionant Samurai Cop 2! 25 anys després via kickstarter) i investigar una mica l’he arribat a apreciar molt més. Ben aviat caurà un revisionat.

Nivell de cremada de pis: 4/5.

Drive Angry

driveangry

Nicolas Cage escapa del infern per perseguir a la secta que ha matat a la seva filla i segrestat a la seva neta.

Drive Angry ja és un altre estil, tot i tenir un CGI extremadament cutre ja és un film amb pressupost i és en plan conya expressament. Va anar be per acabar la sessió, molt dolenta però divertida sobretot gràcies al “The Accountant”.

Nivell de cremada de pis: 3/5.

PD: espero que mireu els videos que poso, son impagables 😄

Festival de cine de Sitges 2015 – Part 6 (última!)

dos en un per enllestir-ho!

Divendres 16 d’octubre

Journey to the Shore

journey-to-the-shore-final

El marit de la Mizuki va morir fa 3 anys quan de cop torna a casa, ella, en comptes de sorprendre’s se’n va de viatge amb ell recorrent el camí, a la inversa, que va fer el seu marit des de la mort fins tornar a casa.

Una pel·lícula molt lenta, que pretén ser una reflexió (crec) sobre el desgast dels matrimonis japonesos. L’únic destacable és que el protagonista és en Tadanobu Asano… lenta i avorrida.

The Survivalist

the_survivalist_onesheet_email

En un mon ¿postapocalíptic? on el menjar és extremadament escàs, un supervivent viu des de fa anys en un petit terreny amagat dins del bosc. Un dia una mare i una filla arriben a la petita granja.

Boníssima! Amb un pressupost modest aconsegueix posar-te en situació i en tensió des de bon començament. A diferència de molts films del estil els comportaments dels personatges tenen sentit (seguint els instints primaris de supervivència) i els 100 minuts que dura passen volant. Tot i no ser el que m’esperava (per culpa de la comparació amb Mad Max al cartell, no s’assembla en res) em va agradar molt.

Parasyte – Part 2

parasyte-poster

Segona part de Parasyte. Continua on ho havia deixat la primera i adapta tot el que quedava. El clímax és prou potent i el final, gairebé l’únic que recordava, calcat. En resum he quedat prou satisfet de l’adaptació que n’han fet.

Enrages (Rabid Dogs)

530381

Un robatori surt malament i, en plena fugida, els quatre criminals agafen com hostatge un home que duia el seu fill al hospital d’urgència per un trasplantament. La fuga es converteix en una persecució.

Remake de un film de culte de Mario Bava (que no coneixia). Una bona pel·lícula de acció amb moments inesperats, molta tensió i gens gens de pietat per ningú, si cal matar: maten. Em va deixar amb molt bon gust de boca.

Victoria

poster_victoria

Victoria és una noia espanyola que s’ha mudat a Berlín. Durant una nit de “fiesta loca” comença a tontejar amb un “macarra” berlinès i els seus amics. Tot farà un gir quan ell haurà d’ajudar a un dels seus amics a tornar un favor.

Un thriller de dues hores i vint minuts e un sol pla sequència, sense talls. Amb una Laia Costa fent el paper de la seva vida, de moment és una pel·lícula que aconsegueix el seu objectiu: #AI. La tensió es manté durant tota la estona, tant quan sembla que tot va be, com quan comencen a complicar-se les coses. La gran pega que li he trobat és que les decisions que pren la Victoria no tenen cap ni peus, qui amb 2 dits de front se n’aniria, estant a una ciutat desconeguda, de festa per barris chungos amb 4 paios amb pinta de skins??? (i encara hi ha alguna decisió més absurda…). En resum em va agradar bastant i a més te el gran bonus que estigui tot rodat en un sol pla, genial.

Marató Takahashi Miike

Yakuza Apocalypse

yakuza

Vampirs yakuza de Takahashi Miike.

No cal dir més! La idea és genial i el començament de la peli és divertidíssim (la explicació de quin tipus de sang és més nutritiva és impagable). A partir de la meitat a en Takahashi Miike se li en va massa la olla i és tot MASSA BOIG, tot i que la granota gegant (mireu el trailer XD) és genial. El combat final molt soso, en general, no val gaire la pena

As The Gods Will (Kami-sama no iuutori)

as-the-gods-will-1

Uns ninots Daruma gegant apareixen a les classes dels instituts japonesos i obliguen als estudiants a jugar a un joc mortal on només pot quedar un.

Adaptació del manga del mateix nom. Miike és un director tant prolífic com irregular. Te un ritme massa manga que no encaixa en una pel·lícula, a més les dues proves finals, diferents al còmic, son molt fluixes. No em va agradar.

—————————

Dissabte 17 d’octubre (últim dia!)

Després de la marató del dia abans vam decidir saltar-nos Baahubali – The beginning (la pel·lícula hindú més cara de la història), tenia força ganes de veure-la i a sobre ens van dir que va ser molt divertida, per sort ja està per baixar…

Veteran

veteran_-_korean_movie-tp1

Do-cheol, un veterà policia que acostuma a prendre’s la justícia per la seva mà s’ha fixat com a objectiu portar davant la justicia a Tae-oh, hereu de una megacorporació i extremadament corrupte i un cabronàs, després que un col·laborador de’n Do-Cheol sigui víctima seva.

El cine d’acció coreà que porten a Sitges sempre és una passada. Amb protagonistes molt carismàtics que la lien a saco i un dolent que genera una ràbia i un odi EXTREMS.
De les meves preferides del festival!

High Rise

highrise2

En un gratacels ultra modern molt classista els habitants comencen a perdre el control.

Un horror, avorrida i sense cap tipus de sentit. Vaig marxar quan portava 40 minuts i tant de bo hagués marxat abans. Una tortura.

Into the Forest

20b695fe-d124-40ad-8642-5f56409017a5-620x372

En un futur proper hi ha una apagada massiva. Dues germanes viuen amb el seu pare en una casa a la muntanya, a kilòmetres del poble més proper i hauran de fer tot el que puguin per sobreviure.

Personatges plans que no t’importen gens, trama sense sentit, les decisions més il·lògiques que he vist mai, i a sobre propaganda pro-vida, PER FAVOR.
Una decepció molt forta (hi havia expectatives altes), ni tant sols que Ellen Page fos la protagonista va salvar-ho.

Sessió Sorpresa – El Clan

el_clan_afiche

Basada en fets reals explica la historia de el clan dels Puccio, una família argentina que es dedicava a segrestar i matar gent als anys 80′.

Com a pel·lícula esta be, interessant sobretot si no coneixes la història, força dur… però què coi feia això a Sitges?! I com a sessió sorpresa?! WTF.

—————————

Ja només quedava la Marató Sorpresa que era les dos pel·lícules de animació de Ataque a los titanes i la nova de Ghost in the Shell (patrocinat per Selecta o què?). Un desastre de marató sorpresa (de fet, aquest any gairebé totes les maratons han estat força desastre…) que vam decidir saltar-nos i acabar el festival així.

Tot i un últim dia que va deixar amb molt mal gust de boca l’experiència del festival ha tornat a ser molt positiva. La butaca VIP es un luxe que si et pots permetre val la pena moltíssim (no haver de patir per agafar lloc a cada sessió i tenir-lo reservat a la millor zona) i si m’ho puc permetre l’any que ve hi tornaré!

Espero que us hagin agradat, ni que sigui una mica, aquestes entrades tostonaco del festival!

Festival de cine de Sitges 2015 – Part 5

Un dia més! algunes ja m’ha costat recordar-les, ja…

Dijous 15 d’octubre

Demon

image

Una parella rep com a regal de noces, però abans de casar-se, unes terres per construir-hi la seva casa. Al preparar el terreny per la construcció de la nova casa el nuvi es troba amb unes restes humanes. L’endemà, el dia del casament, el nuvi és posseït per un esperit.

Una altra pel·lícula de possessions, la veritat és que em va agradar força. El fet que gairebé tot passi durant un casament ho fa una prou original (no, no s’assembla a REC3). Està basada en un el mite jueu del Dybbuk. Si us agraden les pel·lícules de possessions aquesta us agradarà sense dubtes.

El director va morir poques setmanes abans del passi a Sitges i en comptes de la seva presència va venir la seva dona (o productora? o ambdues? no me’n recordo) molt afectada, plorant i explicant-nos la il·lusió que li feia venir a Sitges. Abans de la pel·lícula un drama, però al final un gran aplaudiment.

Schneider vs Bax

schneider_vs_bax-562913885-large

Schneider és un assassí a sou; durant el seu dia lliure (el dia del seu aniversari) ha d’acceptar un contracte, suposadament fàcil, per assassinar a un tal Ramon Bax, un escriptor que viu sol a una cabanya perduda en un pantà. No serà tan fàcil.

El nou film del director Alex van Warmerdam que va endur-se al 2013 el premi a millor pel·lícula al festival amb Borgman, així que hi havia unes expectatives prou altes que va complir força. És una comèdia negra genial on res és el que sembla, els personatges estan com una cabra i fins i tot els que semblen més inútils aporten coses que no t’esperes. Definitivament he de veure Borgman!

Parasyte – Part 1

parasyte-poster-27x39-copy6

Uns aliens en forma de cuc arriben a la terra (a japó?) durant la nit posant-se al cervell dels seus hostes mentre dormen; aquella nit en Shinichi s’adorm amb auriculars i en comptes de parasitar-li el cervell, acaba posseint-li la ma dreta, tenint tant el paràsit com en Shinichi plena consciència.

Primera part de l’adaptació a imatge real d’aquest manga. M’havia llegit el còmic fa cosa de 10 anys, així que no recordava els detalls de la història i vaig poder gaudir-la sense està tota l’estona pensant “això és diferent!!” (tot i que és molt fidel). La relació entre el paràsit (Migui, dreta en japonès) és molt divertida i el ritme del film és bo. Te molt bons efectes, la trama és prou potent (els paràsits volen acabar amb els humans) i els combats (està basat en un manga al cap i a la fi) estan força ben aconseguits.

Trobada VIP 

ButacaVIP2015

Gairebé no se’m veu.

La següent pel·lícula ens la vam haver de saltar ja que hi havia la trobada de seients VIP. Aquest any, amb moltes més butaques disponibles que anys anteriors, la sala es va fer petita i el menjar i la beguda força escassos; tot i així va valer la pena anar, parlar una estona amb el director del festival i director de la fundació i conèixer gent nova.

The Devil’s Candy

BABYLON

Una jove família es compra a Texas la casa dels seus somnis a un preu molt per sota del mercat per a que en Jesse (el jove pare de la família) tingui més espai per poder pintar. Poc temps després de mudar-s’hi, els quadres que fa comencen a adquirir un to molt més fosc i mal-rolleros.

Terror i metal, res podia anar malament. La banda sonora espectacular (per mi, es clar), la familia em queia genial (dona, pare i filla) i tot i no ser res especial vaig gaudir-la una barbaritat! I per si no m’havia agradat prou: amb els crèdits finals for whom the bell tolls, per sortir amb més bon regust de boca.

Macbeth

macbethposter

Adaptació al peu de la lletra de Shakespeare.

Poc puc opinar sobre aquesta pel·lícula excepte que, altre vegada, Fassbender (en el paper de Macbeth) ho peta molt. Pel demés, no la vaig veure en les condicions adequades, estava molt cansat i em vaig adormir durant gairebé tota la peli. El anglès antic no ajudava a la immersió. Teuna fotografia preciosa, tant com soporífera és aquesta cinta. A uns amics que van venir només per veure aquesta els va encantar, així que li vull donar una altra oportunitat un dia que estigui més descansat…

Green Room

green_room_int_poster

Ain’t rights, un grup de punk rock, toca a un bar d’skinheads perdut per la muntanya. Després del concert, per error, veuen quelcom que no haurien d’haver vist i es troben atrapats al “camerino”, per escapar-ne hauran de lluitar contra tota la banda d’Skins.

Un dels plats forts del festival, espectacular. Intensa, divertida, gore, nerve-wrecking. Desesperant, recompensant. Amb Patrick Stewart amb el paper del líder dels skins com a gran reclam, Green Room és una d’aquelles que no us podeu perdre. De les millors del festival i, sense dubte, la millor del dia.

Després de Green Room venia una marató que, no poden ja amb la vida, ens vam saltar. Per sort, segons el que va comentar la gent que s’hi va quedar, vam prendre la decisió encertada ja que van ser força dolentes.

Festival de cine de Sitges 2015 – Part 3

Seguim! entrada una mica més curta avui!

Dimarts 13 d’octubre

Frankenstein

frankenstein-poster

Una nova adaptació de la novel·la de Mary Shelley, ambientada a l’actualitat. Ja coneixeu tots Frankenstein!

He de reconèixer que no m’he llegit la obra original i aquesta pel·lícula em va fer venir moltes ganes de fer-ho. Pel que es comentava és una adaptació prou fidel (salvant les diferències de l’època on s’ambienta) i tots els diàlegs interns que te el monstre son literals del llibre. Molt més profunda del que esperava, una sorpresa per començar be el dia!

The Hallow

sembla la portada d'un videojoc d'msx...

Una família es muda a una casa endinsada al bosc a Irlanda on començaran a passar coses estranyes relacionades amb el folklore irlandès.

Film de terror que comença prometent bastant i acaba sent avorrida, previsible i en general “más de lo mismo”. Al final el folklore irlandès només el toca molt de passada, una decepció, sobretot després del bon començament. Només us la recomano si sou molt molt fans del cine de terror…

Endorphine

endorphine-poster

Ens explica la vida de 3 noies/dones que es diuen igual (Simone). Una nena que presència l’assassinat de sa mare, una jove que te atacs de pànic i una metgessa de prestigi.

Endorphine em va semblar un tostón de proporcions bíbliques, cap al final hi ha un gir MOLT previsible que no aconsegueix res, de totes maneres jo no vaig arribar a veure’l perquè vaig sortir quan només portava mitja hora.

The Assassin

assassin

Al segle 7 a la Xina, una assassina ha de complir una perillosa missió i matar a un dels líders de la zona, tot es complicarà al tenir llaços emocionals i/o familiars.

Se que la sinopsis no és gaire específica, però és que el film és tant avorrit, com enrabassat, com preciós, que ho és molt: la fotografia, els paisatges, els vestits, els decorats… però tot el maco que pugui ser no salva l’avorriment infinit i el “no m’estic enterant de res”. Venia brutalment hypejada per l’Àngel Sala com “la millor peli de l’any, amb el respecte de Mad Max” i tenia molt bona pinta, que equivocat estava. Avorrida com ella sola, igual si hagués entès més què passava…

I Am a Hero

sff-i-am-hero-web

Japó, a l’actualitat, un aspirant a mangaka al voltant dels 30 veu com el seu rival de l’adolescència (fun fact: basat en Inio Asano) triomfa mentre ell, tot i haver guanyat premi a millor debutant anys ençà, no passa de ser un simple ajudant, a més a més la seva novia s’enfada amb ell per ser un fracassat. I de cop un apocalipsis Zombie.
Adaptació del manga del mateix del que en sóc força detractor.

Primícia mundial (no s’havia ni estrenat a Japó encara!) i va ser la sorpresa del festival! Es va endur el gran premi del públic i coincideixo amb la majoria d’assistents ja que a mi també va ser la que més em va agradar/fer gaudir . Perfecta mescla de humor, acció i zombis; escenes trepidants, escenes descollonants i una recta final bestial. Pel·lícula Sitges TOTAL. GRAN, no us la podria recomanar més, quan surti en DVD/BR me la compraré sense dubtar-ho ni un moment.

Bone Tomahawk

bone_tomahawk_poster

A l’oest, una tribu d’indis caníbals segresta a un delinqüent, el responsable de fer enfadar a la tribu de salvatges caníbals,  i a la doctora del poble que l’estava tractant a la presó. Quatre homes (el sheriff, l’ajudant, el marit de la doctora i un “llanero solitario) aniran al seu rescat./p>

Un western amb Kurt Russell, Patrick Willson, Lili Simmons, Mathew Fox… un casting de la hòstia i premiada a millor direcció, ja us podeu fer una idea que és una meravella. És un film que es va coent a foc lent, poc a poc, sense que es faci en cap moment pesada o llarga (al contrari, és totalment immersiva i passa volant), fins arribar al clímax, amb el tiroteig final amb els indis. Brutal. El dia no podia acabar de millor manera.

Fins aquí el dimarts, amb força alt-i-baixos, però acabant al cim.

PD: prometo actualitzar almenys un cop més durant aquesta setmana!