dos en un per enllestir-ho!
Divendres 16 d’octubre
El marit de la Mizuki va morir fa 3 anys quan de cop torna a casa, ella, en comptes de sorprendre’s se’n va de viatge amb ell recorrent el camí, a la inversa, que va fer el seu marit des de la mort fins tornar a casa.
Una pel·lícula molt lenta, que pretén ser una reflexió (crec) sobre el desgast dels matrimonis japonesos. L’únic destacable és que el protagonista és en Tadanobu Asano… lenta i avorrida.
En un mon ¿postapocalíptic? on el menjar és extremadament escàs, un supervivent viu des de fa anys en un petit terreny amagat dins del bosc. Un dia una mare i una filla arriben a la petita granja.
Boníssima! Amb un pressupost modest aconsegueix posar-te en situació i en tensió des de bon començament. A diferència de molts films del estil els comportaments dels personatges tenen sentit (seguint els instints primaris de supervivència) i els 100 minuts que dura passen volant. Tot i no ser el que m’esperava (per culpa de la comparació amb Mad Max al cartell, no s’assembla en res) em va agradar molt.
Segona part de Parasyte. Continua on ho havia deixat la primera i adapta tot el que quedava. El clímax és prou potent i el final, gairebé l’únic que recordava, calcat. En resum he quedat prou satisfet de l’adaptació que n’han fet.
Un robatori surt malament i, en plena fugida, els quatre criminals agafen com hostatge un home que duia el seu fill al hospital d’urgència per un trasplantament. La fuga es converteix en una persecució.
Remake de un film de culte de Mario Bava (que no coneixia). Una bona pel·lícula de acció amb moments inesperats, molta tensió i gens gens de pietat per ningú, si cal matar: maten. Em va deixar amb molt bon gust de boca.
Victoria és una noia espanyola que s’ha mudat a Berlín. Durant una nit de “fiesta loca” comença a tontejar amb un “macarra” berlinès i els seus amics. Tot farà un gir quan ell haurà d’ajudar a un dels seus amics a tornar un favor.
Un thriller de dues hores i vint minuts e un sol pla sequència, sense talls. Amb una Laia Costa fent el paper de la seva vida, de moment és una pel·lícula que aconsegueix el seu objectiu: #AI. La tensió es manté durant tota la estona, tant quan sembla que tot va be, com quan comencen a complicar-se les coses. La gran pega que li he trobat és que les decisions que pren la Victoria no tenen cap ni peus, qui amb 2 dits de front se n’aniria, estant a una ciutat desconeguda, de festa per barris chungos amb 4 paios amb pinta de skins??? (i encara hi ha alguna decisió més absurda…). En resum em va agradar bastant i a més te el gran bonus que estigui tot rodat en un sol pla, genial.
Marató Takahashi Miike
Vampirs yakuza de Takahashi Miike.
No cal dir més! La idea és genial i el començament de la peli és divertidíssim (la explicació de quin tipus de sang és més nutritiva és impagable). A partir de la meitat a en Takahashi Miike se li en va massa la olla i és tot MASSA BOIG, tot i que la granota gegant (mireu el trailer XD) és genial. El combat final molt soso, en general, no val gaire la pena
As The Gods Will (Kami-sama no iuutori)
Uns ninots Daruma gegant apareixen a les classes dels instituts japonesos i obliguen als estudiants a jugar a un joc mortal on només pot quedar un.
Adaptació del manga del mateix nom. Miike és un director tant prolífic com irregular. Te un ritme massa manga que no encaixa en una pel·lícula, a més les dues proves finals, diferents al còmic, son molt fluixes. No em va agradar.
—————————
Dissabte 17 d’octubre (últim dia!)
Després de la marató del dia abans vam decidir saltar-nos Baahubali – The beginning (la pel·lícula hindú més cara de la història), tenia força ganes de veure-la i a sobre ens van dir que va ser molt divertida, per sort ja està per baixar…
Do-cheol, un veterà policia que acostuma a prendre’s la justícia per la seva mà s’ha fixat com a objectiu portar davant la justicia a Tae-oh, hereu de una megacorporació i extremadament corrupte i un cabronàs, després que un col·laborador de’n Do-Cheol sigui víctima seva.
El cine d’acció coreà que porten a Sitges sempre és una passada. Amb protagonistes molt carismàtics que la lien a saco i un dolent que genera una ràbia i un odi EXTREMS.
De les meves preferides del festival!
En un gratacels ultra modern molt classista els habitants comencen a perdre el control.
Un horror, avorrida i sense cap tipus de sentit. Vaig marxar quan portava 40 minuts i tant de bo hagués marxat abans. Una tortura.
En un futur proper hi ha una apagada massiva. Dues germanes viuen amb el seu pare en una casa a la muntanya, a kilòmetres del poble més proper i hauran de fer tot el que puguin per sobreviure.
Personatges plans que no t’importen gens, trama sense sentit, les decisions més il·lògiques que he vist mai, i a sobre propaganda pro-vida, PER FAVOR.
Una decepció molt forta (hi havia expectatives altes), ni tant sols que Ellen Page fos la protagonista va salvar-ho.
Basada en fets reals explica la historia de el clan dels Puccio, una família argentina que es dedicava a segrestar i matar gent als anys 80′.
Com a pel·lícula esta be, interessant sobretot si no coneixes la història, força dur… però què coi feia això a Sitges?! I com a sessió sorpresa?! WTF.
—————————
Ja només quedava la Marató Sorpresa que era les dos pel·lícules de animació de Ataque a los titanes i la nova de Ghost in the Shell (patrocinat per Selecta o què?). Un desastre de marató sorpresa (de fet, aquest any gairebé totes les maratons han estat força desastre…) que vam decidir saltar-nos i acabar el festival així.
Tot i un últim dia que va deixar amb molt mal gust de boca l’experiència del festival ha tornat a ser molt positiva. La butaca VIP es un luxe que si et pots permetre val la pena moltíssim (no haver de patir per agafar lloc a cada sessió i tenir-lo reservat a la millor zona) i si m’ho puc permetre l’any que ve hi tornaré!
Espero que us hagin agradat, ni que sigui una mica, aquestes entrades tostonaco del festival!
Seberi Foberi 