Saló del còmic 2016 – 「b a c a l a o」 タラ kunst- og kulturmagasin

Com alguns ja sabreu, l’Alba, una amiga que viu a Noruega, ha creat una revista gratuita en la que he participat escrivint un parell d’artícles: Un sobre el Hombre sin Talento (ja publicat al bloc) i aquest que poso aquí sobre el saló del còmic d’aquest any, que hem escrit conjuntament. Ara que la revista ja ha sortit, aprofito per posar aquí també l’artícle (en castellà, que a la revista surt en noruec!) que vam fer per intentar acostar el saló als noruecs ni que sigui una mica.

Espero que us agradi!


bacalao portada

El salón de cómic de Barcelona celebró su 34ª edición los pasados 5, 6, 7 y 8 de mayo acumulando un total de 118.000 visitantes durante los 4 días, confirmándose así como uno de los salones más grandes de Europa.  Tuvimos la suerte de ser invitados al salón para documentar el evento en nuestra nueva revista.

Como cada año uno de los atractivos principales del evento es el sinfín de autores invitados, en esta ocasión más de 150, pero sin duda el invitado estrella fue el Frank Miller (300, Sin City, The Dark Knight Returns) que se llevó el premio honorífico del salón. Lejos de lo que se podría esperar de un autor tan consagrado, Miller asistió cada día al salón para dedicar sus obras además de hacer una conferencia junto a Brian Azzarello (co-guionista de la nueva entrega del Caballero Oscuro: La raza superior, 100 balas), a la que tuvimos la suerte de asistir, respondiendo las preguntas de los fans. En dicho encuentro tanto Miller como Azzarello hicieron gala de su gran sentido del humor y no evitaron contestar preguntas polémicas de las que me gustaría destacar su opinión al ser preguntado sobre la censura “A la censura no se la esquiva, se saca un cañón y se le dispara” así como su respuesta después que un fan le preguntara por que ya sólo trabaja con DC y no con Marvel “DC tiene mejores personajes”.

A parte del maestro Miller, cabe destacar la participación de otros grandes autores españoles y extranjeros tanto de la BD europea como del cómic americano de la talla de Francisco Ibáñez (con una ENORME exposición celebrando su 80 cumpleaños), Santiago García y Javier Olivares (ganadores de la anterior edición del salón), autores de “Las Meninas”; Ben Bocquelet, autor de “El asombroso mundo de Gumball”; el referente autor Cyril Pedrosa (Portugal) y muchísimos otros autores. Además, como siempre, de un apartado dedicado a los fanzines para los autores noveles y un artist alley donde los artistas podían vender sus obras (no editadas) directamente al fan.

DSC_0080 - copia

Frank Miller firmant-me Ronin i Dark Knight Returns

También hubo la colaboración de profesionales del mundo del cómic tanto dando Master Classes como asistiendo a numerosas conferencias y mesas redondas donde trataron temas actuales como el crowdfunding, el mundo de los blogs y el uso del cómic en las escuelas. No faltaron tampoco los diferentes stands de editoriales así como tiendas de cómics, coleccionismo o merchandishing.

El ganador del gran premio de esta edición del salón fue el autor Josep María Blanco Ibarz, uno de los autores que colaboró en TBO, la revista que popularizó el formato cómic en España y que, a pesar de las dificultades que se presentaron en distintas épocas, consiguió publicar durante unos 70 años; desde 1917 hasta mediados de los 80.  El premio a mejor obra nacional se lo llevó “El Fantasma de Gaudí” de El Torres y Jesús Alonso, el premio a mejor obra internacional fue para “Una aventura de Spirou. El botones de verde caqui” de Olivier Schwartz y Yann.

IMG_20160505_174649

En la exposición de viñetas sobre ruedas podíamos encontrar maravillas com esta: Blacksad y su Cadillac.

Con todo, el salón cada vez tiene más ofertas de actividades y ha sido todo un éxito siendo ya una visita obligada para cualquier lector de cómic y al que por nuestra parte esperamos poder seguir asistiendo.

Alba y Francesc.


Per si voleu veure com ha quedat a la revista (hi ha algunes diferències en la col·locació de les fotos per a que quedés millor maquetat!) us ho poso a continuació:

 

Saló del còmic 2016 – Trobada amb Frank Miller i Brian Azzarello

La tan esperada trobada amb els fans no va decepcionar: tot i començar una mica estranya, amb respostes molt curtes en plan entre borde i conya, de seguida es va animar i no van dubtar a contestar totes les preguntes que tenia el públic (el moderador en va fer dues, tota la resta per part dels fans, molt d’agraïr).

Durant la xerrada vaig prendre notes de gairebé totes les preguntes i respostes que es van fer a la trobada, el que ve a continuació és una transcripció-adaptació lliure treta de la meva memòria + els apunts que vaig fer.

miller-azzarello-5

Pregunta: Com vau conèixer les obres de cadascú? (Miller de Azzarello i Viceversa)

Resposta: En una tenda de còmics.

P: Com veieu el futur dels còmics de superherois?

Frank Miller (M): Els personatges de DC com WonderWoman, Superman, Batman, etc funcionen desde sempre, porten des dels anys 30 venent molt be i mai passen de moda, en canvi a vegades intenten crear personatges nous me´s moderns i no funcionen tant be a totes les generacions com els clàssics. Sobre el futur, les històries hauran de tornar-se millors, més íntimes i brillants, perquè acció i escenes espectaculars ara ja es pot veure al cine; per tant els còmics hauran de tirar cap a temes més psicològics, estil còmics dels anys 50.

P (a Miller): Li agradaria fer algun còmic de terror?

M: M’encantaria!

P (a Miller): Estaria interessat a tornar a fer més Sin City en format còmic?
M: No només estic interessat, sinó que ja estic treballant en això.

P: Heu vist Batman v Superman? Què us ha semblat?
Brian Azzarello (A): La vam veure junts, el Batman sempre te un cotxe que mola molt! (no es volen mullar i contesten en plan troll rient-se).

P: En què us inspireu per crear les històries? Com se li va ocorrer fer un canvi tant radical a Batman?

M: Penso en moments que m’agradaria veure a mi i intento posar-los amb sentit, intento recuperar la meravella que sentia quan era un nen, que veure moments com Superman volant pel cel o veure l’ombra de batman causi impacte al lector.
Vaig fer aquest Batman perquè m’encaixava i tenia molt més sentit d’aquesta manera que no tal com era a aquella època (1985). Mirava a la meva ciutat, Nova York, veia l’ambient, i un superheroi creia que només tenia sentit d’aquesta manera.

A: Vaig creure que Joker era un personatge que havia de fer POR i no que fos un antiheroi com algun altre escriptor l’havia representat.

M: I està molt millor així! Brian tenia raó amb la seva representació del Joker i no pas l’Alan Moore!

P (a Miller): Què és el que més li agrada de escriure per Batman?

M: Batman es com un sandbox, m’encanta, és molt divertit!

És un personatge que és perfecte per fer històries amb ell, és genial

P: Què penseu de la censura? Què s’ha de fer per esquivar-la? (pregunta arrel de la censura a la exposició de Miki Montlló)

M: La censura no s’esquiva, s’agafa un canó i li dispares.

P: Com us ho feu per innovar? Consells?

M+A: Per a innovar primer s’han de conèixer molt be les bases, primer aprèn be les bases i després innova. Si comences experimentant sense tenir una bona base el lector no t’entendrà, i si no t’entén estàs perdut; com artista estàs aquí per teixir trames i entretenir, si això no ho aconsegueixes… no serveix de res.

P: Us esperàveu aconseguir tant èxit? Si no estiguéssiu en aquest sector a què creieu que us hauríeu dedicat?

A: Jo m’esperava tenir tant d’èxit… però no en el mon dels còmics!

M: A mi m’hagués agradat ser astronauta!

P: Què opineu del còmic espanyol?

M: No he vist gairebé res, m’interessa, però he començat just ara.

A: Hi ha un autor per aquí, el David Rubín, que és una passada.

P: Creieu que el públic es cansarà dels superherois amb tanta sobreexposició que hi ha actualment? Estan espatllant les pel·lícules els còmics de superherois?

M: No estan espatllant res perquè la gent segueix llegint còmics. Els còmics de superherois porten des dels anys 30, no crec que desapareguin mai del tot.

A: Les pelis no espatllaran els còmics, el que si que pot ser que ho facin son les males històries, mals guions o mals directors. Mentre hi hagi passió i el cine/videojocs no s’enduguin tots els grans talents no cal patir.

P (a Miller): Quina motivació va tenir per crear DareDevil Born Again?

M: En aquella època cap superheroi mai havia tingut una col·lapse tant fort i em va semblar que podia ser molt interessant veure com ho portaria. DareDevil era un vigilante de nit i un advocat de dia, una vida prou confusa ja de per sí, simplement ho vaig dur una mica més enllà.

P: Per què va començar a escriure i dibuixar còmics?

M+A: Perquè ens feien fora de les altres feines que teníem!

P+M+A (no recordo quina va ser la pregunta exactament): Els dibuixants són com assassins amb ganivets de puntes de goma, no fan mal però van molestant, per això ens agrada tant molestar als polítics i als medis, és la nostra feina, s’ha de tocar els nassos i fer crítica.

P (a M): Si Alan Moore el truqués, treballaria amb ell?
M: Alan mai em trucaria pq sap que si ho fes un dels dos acabaria mort (riures). Som molt amics, però sabem que un dels dos acabaria morts. Alan parla massa.

P (a A) Perquè va fer al Joker Plorant?

A: Perquè està boig, i com està boig, te canvis d’humor que no tenen perquè ser sempre violents, gairebé, però no sempre, està boig!

P (a M) Per què el seu Superman és tan diferent?
M: Dark Knight Es un còmic de Batman on tot el mon havia d’estar fet merda per a que funcionés i Superman és un Boy Scout molt feliç que viu al mon de la piruleta. Havien de ser oposats naturals. Si fos la mitologia grega, Superman seria Apolo. (més coses que no recordo!)

P (a A): A la conferència d’ahir al saló va dir que el pitjor que li podien preguntar a un guionista era quina era la seva obra preferida, així que, quina és la obra vostra que MENYS us ha agradat?

A: Son of a bitch. Prefereixo no contestar, perquè contesti el que contesti, segur que te algun fan que s’enfadaria!
M: La meva primera obra, no diré quina és, però tampoc la trobarieu!

P: Heu vist la pel·lícula de Deadpool?

A: No l’he vist.

M: Jo si! :D!

P (a M): Sent DD: Born Again i el seu Wolverine còmics que van marcar una èpca i tant de referència, com és que que actualment treballa més amb DC?

M: Perquè DC te millors personatges.

P: Què penseu del nou reboot de DC?

A: Ho canviarà tot per sempre fins que ho tornin a rebootar.

M: És com un malalt amb una malaltia crònica que li van fent electroshocks a veure si el poden reviure,

P (a M): Quan crea un còmic, quin procediment segueix? Alterna dibuix i guió?

M: Depèn de l’escena, si l’acció és més important, dibuixo primer tota l’acció, si la conversa és més important, escric primer tota la conversa i després dibuixo a partir del diàleg.


Aquesta va ser la última pregunta, un cop acabada la conferència es va fer entrega del premi honorífic del saló a Frank Miller enmig de una gran ovació!

En general una trobada molt interessant i divertida!

Lectures comiqueres v8.0

Com últimament gairebé no parlo de manga, avui entrada dedicada a un sol manga!

Kakukaku Shikajika

220px-kakukaku_shikajika_volume_1_cover

Akiko Hayashi és una estudiant d’últim any d’institut que te com a objectiu convertir-se en mangaka, és per això que vol estudiar belles arts a la universitat de Tokio. A través de una companya de classe, Futami, s’apunta a classes particulars per preparar l’examen d’entrada a la universitat, però es trobarà amb un professor, Kenzo Hidaka, gens convencional.

Ens trobem davant d’una obra autobiogràfica d’Akiko Hayashi, nom real de l’autora: Akiko Higashimura, on ens explica la seva joventut (últim any d’institut, universitat, primera feina, inicis com a mangaka) utilitzant com a nexe la seva relació amb el seu mentor i professor d’art.

kakukaku life plan

Mentalitat japonesa, on casar-se i tenir fills és més important que la carrera professional, tot i que fos el seu somni des de petita!

Al començament (i què coi, durant gairebé tot el manga) ens trobem a una Akiko que es creu millor que els demés, egoista, egocèntrica, Epicpalista extrema (sobretot a la època universitària…) i que es pensa que tot li anirà rodat… vaja, la “típica” actitud d’adolescent que es vol menjar el món. Això fa que sigui prou fàcil empatitzar amb ella (tots hem sigut joves), però alhora moltíssims es passa de “llesta” i venen unes ganes de fotre-li una bona cleca per espavilar-la i/o que deixi de ser una SCUMBAG

Tot i que en general es respira un to bastant casual i humorístic a Kakukaku Shikajika no li falten  moments dramàtics molt potents on és difícil que no caigui una llagrimeta (o dos). Aquesta harmonia de slice-of-life/humor/drama funciona MOLT bé, fent el manga extremadament entretingut i emotiu; si a això li sumem l’habilitat que te Akiko per acabar els capítols en cliffhangers inesperats… es fa molt complicat poder parar de llegir.

kakukaku time machine

l’autora també fotria una hòstia al seu “jo” del passat.

 

Per si amb el carisma dels protagonistes (tots: ella, el seu mentor, els seus companys/es de classe…) i la història que t’atrapa; artísticament, tot i no ser espectacular, també està molt be. Te un dibuix tant simplista en algunes coses com detallat en d’altres, l’acció de les vinyetes és fàcil de seguir i les caricatures boges sempre molt ben integrades en els moments d’humor, aconseguint que el còmic encara entri millor pels ulls. Està clar que és una mangaka amb molt de talent, a més de prolífera!

Amb aquesta obra a més es trenca el tòpic del mangaka tímid, poc sociable i que no li agrada sortir de casa ni que el vegin en públic, Akiko és just el contrari!

kakukaku

El seu professor i els peculiars mètodes per motivar.

En resum, m’ha encantat. Un manga imprescindible per a tots els públics. De fet em sembla molt estrany que cap editorial no s’hagi animat a publicar-lo (i només son 5 volums!). Estic segur que si en comptes d’etiqueta Josei portes la de Seinen ja estaria publicat fa força temps #prejudicis.

Nivell de cremada de pis: 4’5/5.

Tenia ganes de llegir un manga d’aquesta autora des de que vaig veure el seu capítol d’Urasawa Manben (us animo molt a veure’l) i em sembla que no podria haver triat una millor obra. Definitivament em llegiré més coses seves! (si algú n’ha llegit més i em pot recomanar s’agrairà)

Lectures comiqueres v7.0

El Ángelus

01203440301_g

Clovis és un home casat i amb dos fills que porta una vida gris i avorrida fins que un dia, entrant a un museu per primer cop en molts anys, veu El Angelus (un quadre del pintor francès Millet) que li causarà una gran impressió, causant-li una mena d’atac d’ansietat. Això li causarà una obsessió pel quadre i el pintor desencadenant una transformació personal i el descobriment de secrets familiars.

elangeluspag6

Agredolç és la primera paraula que se m’acudeix per definir el que m’ha semblat aquesta BD francesa: comença molt be, tota la trama de obsessió pel quadre (del que no en coneixia la història) i redescobrir-se a un mateix i al seu passat està molt be, PERÒ alhora te un clixé que em grinyolava massa: senyor amb la crisis dels 40 en un matrimoni que no funciona, fart de la seva feina i amb fills rebels i maleducats de qui la professora d’art, joveneta i maca, del seu fill s’enamora d’ell. Sembla que el guionista hagi expressat a través de la obra el que desitjaria canviar de la seva vida.

Gràficament és prou maco, amb uns colors que passen de una tonalitat gris a una tonalitat més viva, acompanyant així l’estat d’ànim d’en Clovis; petits detalls que molts cops passen desapercebuts i demostren la de feina que hi ha darrere un còmic.

Tot i que en general m’ha agradat no n’he acabat del tot content.

Nivell de cremada de pis: 3/5.

Planet Hulk

planethulkmaster

Els Il·luminati decideixen que Hulk és massa perillós, sobretot en vigilies de intentar tirar endavant el registre de superherois, així que enganyen a Bruce Banner: amb l’excusa d’haver d’arreglar un satèl·lit el posen a una llançadera per enviar-lo a un planeta buit, ple de vegetació on no molestaria a ningú i podria ser feliç, però alguna cosa surt malament i arriba a Sakaar, un planeta en guerra.

Planet Hulk és la primera saga exclusiva de Hulk que llegeixo i m’ha sorprès molt gratament. Sempre havia pensat que en Hulk només deia “Hulk destrozar”, però aquí ens trobem que és molt intel·ligent i te sentiments (no només de ràbia).

Al començament de la saga Hulk és esclavitzat i s’alia amb la resta d’esclaus gladiadors per derrocar la tirania, així doncs hi ha un gran elenc de personatges interessants que a mesura que anem avançant anirem descobrint més sobre ells així com sobre la història del planeta.

M’ha agradat molt més del que m’esperava.

Nivell de cremada de pis: 3’5/5.

World War Hulk

world-war-hulk-movie

Després del que succeeix al final de Planet Hulk, Hulk està MOLT enfadat i decideix tornar a la terra per venjar-se de qui creu culpables del que li ha passat: els Il·luminati (Black Bolt, Tony Stark, Doctor Strange, Reed Richards, Charles Xavier) .

Com més enfadat està Hulk, més fort és (així fins l’infinit), i després de Planet Hulk diria que no ha estat MAI tant enfadat. És imparable, passant primer per la lluna per apallissar al Black Bolt (que la baralla sigui offscreen em cabreja una mica) i després arribar ja a la terra acompanyat dels companys aconseguits a Planet Hulk ningú li pot fer front.

Així com em queixava a Civil War que res tenia sentit i les baralles eren molt cutres, aquí tot està molt ben encaixat i els combats son el millor (tot i que es basin en el Hulk apallissant a tothom no son gens simplones ni busquen el xoc gratuït).

Si li hagués de trobar algun punt negatiu seria, com sempre, els Spinoffs: llargs, pesats i que no aporten gairebé res (per no dir res a seques) a la història principal. Em faltaria saber també quines conseqüències va tenir dins l’univers Marvel.

4594593-5659548296-45655

Un gran plantejament, un gran nus, i un bon desenllaç: m’ha encantat, una bona sorpresa!

Nivell de cremada de pis: 4/5.

34è Saló del còmic de Barcelona

Un altre any, un altre saló del còmic i ja van tants que n’he perdut el compte.

El gran atractiu d’aquesta edició era la presència de Frank Miller (confirmat per l’any que ve també!) de qui vaig tenir la sort de poder aconseguir un número per la seva sessió de firmes del dijous gràcies a la Miya. Així doncs el meu pas pel saló va començar el dijous al migdia, on ja m’esperava la Belit per dinar als food trucks, ben curiós que es mengi millor en food trucks al Saló del Còmic que en els stands de restaurants de suposada qualitat de cuina japonesa al del manga…

DSC_0078

Foto feta per la Miya: Miller em firmava El Regreso del Caballero Oscuro

 Després de dinar vam fer la típica ronda de reconeixement, amb la tranquil·litat habitual del dia més buit del saló, fins a les 19h que començava la sessió de firmes d’en Miller. Cap a aquella hora la Belit ja havia marxat, però va tornar la Miya que em va fer companyia (i fotos) fins que va acabar a sessió (gràcies!).

Més satisfet impossible, tenir El Retorno del Caballero Oscuro firmat per Miller… buff…

Per acabar d’arrodonir la tarda abans de marxar va aparèixer el Raulizga a qui feia molt temps que no veia i vam estar parlant una bona estona, ens hem de veure més sovint!

Com havia de treballar el divendres també vaig passar-me pel saló a partir del migdia, on em vaig trobar amb l’Helena i la Belit amb qui vam dinar (acoplant-nos al Josan, Marc, Nora, Héctor i Alba). Un cop dinats vam fer una segona volta pel saló on vam i indignar-nos amb la censura a la exposició del Miki Montlló. Un cop aconseguida la indignació reglamentaria vaig anar a fer cua pel Paco Roca, acompanyat per l’Helena a la cua pels autors de Las Meninas. Paco Roca va demostrar ser un professional quan al veure la cua que hi havia va començar a firmar mitja hora abans del que li tocava i va acabar mitja hora després del límit, tot per no deixar a ningú sense el seu llibre dedicat.

IMG_20160516_183415

Encara quedava tarda per davant, així que vaig acompanyar a l’Helena a fer cua per la firma del Max al stand de La Cúpula i després a Astiberri amb la Belit també pel David Rubin. Acabades les firmes vam passar-nos a saludar a la Xúlia i la Núria, que ja marxaven cap a l’entrega de premis del saló al que no vam anar per estar ja massa cansats.

El dissabte vaig anar directe a Norma amb l’objectiu d’agafar un bon número per la sessió de firmes del Miki Montlló, com la Belit no havia arribat vaig agafar-li també número a ella per la Maria Llovet i en Barbucci. Mentre va arribar l’Helena a qui vaig intentar convèncer inútilment que no es gastés diners en una altra antologia i fent-li companyia mentre li firmaven.

IMG_20160516_183504

El millor de Warship Jolly Roger és, sense cap mena de dubtes, el dibuix

Un cop aconseguida la firma i retrobar-nos vam anar a veure les exposicions de les Superheroïnes i la de Las Meninas fins l’hora de dinar. Van ajuntar-nos amb el Joan i la Belit i vam acabar al brasiler Caipirinha, que queda a prop de la fira i ja és gairebé una tradició, el cambrer em va reconèixer i tot…

Després de dinar vaig anar directe a fer cua per l’Álvaro Ortiz, de qui volia aconseguir que em firmés Cenizas (l’únic que em quedava sense firmar). Vaig estar fent cua acompanyat de l’Helena que s’estava morint i volia seure, mentre el Joan buscava número pel Miguelanxo Prado i la Belit ja feia lloc, i descansava asseguda, a les presentacions editorials.

IMG_20160516_183353

Si feies una combinació picant l’ullet donava un regal!

Aquest any només vaig veure la presentació de Planeta (i de la Globalita XD) ja que a les 19h tenia número per la esperadíssima trobada amb els fans de Frank Miller i Brian Azzarello, que va ser MOLT itneressant i si m’animo ja en faré una entrada, que vaig prendre molts apunts. Tot i així, podrien haver obert les portes abans, que fora feia fred!

IMG_20160507_201239

Miller i Azzarello (3r i 4t començant per l’esquerra)

Un cop acabada vaig anar a buscar l’Helena a qui li estaven firmant Voltio a La Cúpula, vam estar xerrant una estona més amb la Xúlia i la Núria fins l’hora de marxar.

El diumenge vam quedar a quarts de 6 per anar a veure les exposicions que ens faltaven i sobretot fer lloc per la happy hour de norma, però com vaig arribar una mica abans vaig passar a saludar-me a la Laia, que estava fent de cangur al artist alley de la seva cosina Perditah Byrnison.

Tot esperant també vaig aprofitar per llegir els còmics que fan  els nens (imprescindible, sempre n’hi ha algun de genial xD) i tornar a fer una bona ullada a la gegant exposició de automòbils dels còmics.

IMG_20160505_174649

Blacksad i el seu Cadillac

La happy hour no es va fer esperar gaire i vam aconseguir gairebé tot el que volíem, per part meva em vaig endur Presas Fáciles del Miguelanxo Prado, que estava en molt bon estat, però em van prendre “als morros” el Ala Rota i Los 3 Frutos, vaig rabiar molt fort (especialment amb Los 3 Frutos, tot i que vaig veure després que estava una mica fet malbé).

I amb això es va acabar el saló, molt content amb les firmes aconseguides, les expos, el Frank Miller, en haver anat com a “corresponsal” per Bacalao… però sobretot de la immillorable companyia!

PD: la crònica-opinió global la penjaré quan es publiqui la revista Bacalao!

Lectures comiqueres v6.0

Segueixo portant un ritme de actualitzacions que fa vergonya, però vamos allá, unes quantes lectures que he fet últimament.

Polina

polina_port-590x590

De petita, Polina entra a una escola de ballet i és seleccionada per la classe de l’estricte professor Bojinsky, on ha de donar-ho tot per aguantar el ritme. A mesura que va creixent descobreix que la visió que te Bojinsky del ballet no és la única que existeix.

Polina, de Bastian Vivès, em va arribar recomanada amb molt de hype i, tot i que m’ha agradat, m’ha decepcionat (el problema del hype, esperava més).

Durant tota la obra anem passant per etapes de la vida de Polina sent testimonis del seu creixement tant personal (les amistats, el primer amor, el primer desengany…) com professionalment (l’afany de superació, la primera actuació, els projectes paral·lels, la frustació), però sempre a través del ballet i deixant en evidència el molt que li va marcar el seu primer professor: Bojinsky.

Argumentalment no te més i de fet el fluxe de la narració és una mica estrany, tot i així es llegeix be i de una sentada, a més gràficament està molt aconseguida (te un moment GENIAL cap al final).

No em tingueu molt en compte, tothom la posa pels núvols, alguna cosa se’m deu haver escapat.

Nivell de cremada de pis: 3/5.

Fun Home

1035x1576-01-12-2007-09

Tragicomèdia autobiogràfica d’Alison Bechdel explica la seva infantesa, adolescència, sortida de l’armari i del descobriment que el seu pare també era gay poques setmanes abans de la seva mort.

Fun Home és una de les novel·les gràfiques que més premis acumula, així com una de les més venudes (fins i tot adaptada a un musical de Broadway! ): després de llegir-la ho entenc.

Alison Bechdel es centra en la relació amb el seu pare, un professor d’anglès i director de la funerària del poble, però la narració no és lineal, sinó que va saltant endavant i endarrere afegint informació o veient les coses des de un altre punt de vista, anant-nos descobrint poc a poc la vida secreta del seu pare tal com ella la va descobrir (post mortem).

Però Fun Home també mostra la lluita per trobar la seva sexualitat (amb extractes del seu diari personal), la relació amb la resta de la família (distant i freda, com amb el seu pare) i com poc a poc el que semblava una mania s’acaba convertint en un TOC.

En resum és una gran obra que val moltíssim la pena, però també densa i es pot arribar a fer una mica llarga.

Nivell de cremada de pis: 4/5.

Civil War

image_gallery

Es posa en marxa l’acta de registre de Superhomes que requereix que tots els superherois estiguin registrats pel govern. Quan Spider-Man decideix fer publica la seva identitat donant suport l’acta de registre tot es precipitarà.

Per primer cop al bloc parlo de superherois!

Aprofitant que s’acostava la peli vaig decidir que ja tocava llegir aquesta saga de la que tant se’n parlava quan es publicava… mira que van fer bon màrqueting, perquè és dolenta amb ganes!

No entraré en els tie-ins, que n’hi ha molts, MASSES, i no aporten res d’interessant (com gairebé sempre), però és que ni la saga principal te cap al·licient… a part de veure com es barallen entre ells: no aporta res de nou (a X-Men això del registre de superherois ja s’havia vist molts cops), tot queda gairebé igual que abans de començar (cap resol·lució clara de res), i ni tant sols les baralles estan be, intenten ser badass però son un batiburri de postures i poc més.

El millor que va sortir de Civil War va ser Planet Hulk+World War Hulk.

Ja m’havien avisat que era bastant dolenta… això em passa per no fer cas, el què fa una bona campanya de publicitat amb els #team i la mare que els va parir, incomprensible l’èxit que va tenir. El pitjor és que aprofitant la sortida de la peli faran un Civil War 2, però sense ni temps a prepararla! només han tingut 3 mesos per fer els previos, pot ser un desastre molt bèstia.

Llarga i avorrida.

Nivell de cremada de pis: 1,5/5.

Volia fer també Planet Hulk+World War Hulk en aquesta entrada, però millor ho deixo per la següent que si no aquesta no surt mai.

El Hombre Sin Talento

Ja mai faig entrades senceres dedicades a un còmic (ni entrades en general al cap i a la fi…), però això en serà una excepció.

Aquesta entrada és un artícle que es publicarà a la revista noruega Bacalao – タラ kunst- og kulturmagasin, així que conté una mica més de postureo que del normal!

—————————

Para gente no versada es frecuente pensar que el manga es un género para gente joven que trata de peleas y/o amoríos adolescentes, eso se da gracias a la fama que alcanzaron en los años ’90 series como Dragon Ball o Sailor Moon; por suerte esta impresión es totalmente equivocada y dentro del cómic japonés nos encontramos con todo tipo de obras. El Hombre Sin Talento, considerada la obra cumbre de Yoshiharu Tsuge, es una novela gráfica muy diferente a lo que podría esperar el gran público.
Sukezo Sukegawa es un autor de manga que se aparta del mundo para dedicarse al Suiseki, un arte que busca la belleza natural de las piedras…
Para poder profundizar sobre la obra primero deberíamos conocer un poco al autor.
Yoshiharu Tsuge es un mangaka que vivió toda su vida entre la pobreza y la depresión, llegando al intento de suicidio cuando rondaba los 20 años después que su novia rompiera. Pese a marcar un estilo en los años 60 y a tener un relativo éxito, Tsuge nunca llegó a adaptarse a los cambios que se iban produciendo en la industria del manga, así que en 1987 publicó su última obra: Despedida (Ribotsu) dónde el protagonista intenta suicidarse después de romper con su novia: un claro paralelismo con su vida.
Inline image 1
El Hombre sin talento es una obra con tintes autobiográficos donde todo se presenta de manera muy casual, pero contiene profundas reflexiones sobre el arte, lo que es, lo que significa y la relación de un creador con su propia obra.
Durante toda la narración se van planteando diferentes ideas sobre casi cualquier tema que podamos imaginar de la vida (trabajo, amor, amistades, negocios, la edad, el futuro, arrepentimientos del pasado…) que van dejando un poso que nos hará reflexionar una vez terminada la lectura, incluso días después.
Es con estas reflexiones que Tsuge, usando a Sukezo como voz, se abre al lector mostrando sus pensamientos más oscuros y negativos, rechazando la sociedad, la modernidad y hasta su propia obra.
Inline image 2
Tsuge nos introduce poco a poco en un japón en crisis dónde la Sukezo busca su lugar sin ningún tipo de motivación, probando diferentes negocios para intentar hacerse rico, una situación de extrema pobreza que le lleva a fantasear con dejarlo todo y hacerse monje o descubrir la cura para el cáncer y volverse millonario.
En general, el Hombre Sin Talento es una obra de culto imprescindible que no deja a nadie indiferente y gustará tanto a amantes del manga como a aficionados a la lectura.
El Hombre Sin Talento publicado por Gallonero en España.
—————————
Per variar no n’estic gaire content, sobretot amb la part final, si algú te alguna crítica constructiva que me la faci, que encara estic a temps de enviar una modificació per la revista! (crec XD).