Archivo de la categoría: Uncategorized

Festival de Cinema de Sitges 2016 – Part 3

Diumenge 9

Operation Mekong

7cad72d69f_345x518_a845eb08e9

A través del riu Mekong hi ha un dels majors proveïdors de droga del mon. El govern xinès encarrega a Kong que investigui l’aparició de 13 cadàvers i un carregament de droga al riu; alhora un agent d’intel·ligència segueix la pista d’un temible senyor de la droga.

Film d’acció basat en fets reals coneguts com la massacre de Mekong (amb final spoilejat pel director a la presentació). Veient que és una pel·lícula xinesa i/o mirant el trailer ja veieu que us podeu esperar, tirotejos, hòsties, senyors de la droga bojos… et fa plantejar quan de tot això està inventat o exagerat (jo suposo que gairebé tot). Aquest tipus de pel·lícules sempre entren be i més amb l’ambient que hi ha al festival de Sitges.
M’ho vaig passar pipa.

MUSEUM

museum_japanese_movie-p2

Un inspector de policia intenta atrapar a un assassí en serie que porta una màscara de granota i només apareix quan plou, però l’assassí li te preparada una sorpresa.

Un thriller policíac adaptació de un manga del mateix nom. Fins a la recta final aconsegueix fer el que fan els bons thrillers: tensió, misteri, patint i sense saber què coi passarà ni que pretén l’assassí; però la recta final es desinfla bastant i se’ls hi envà una mica la olla… una llàstima. Un problema força recurrent al cinema japonès.
Tinc curiositat per llegir el manga, perquè estic segur que el final està millor.

The Autopsy of Jane Doe

db_posters_33997

Al pare i fill forenses de un petit poble els arriba el cadàver d’una noia desconeguda que no te cap causa aparent de mort, almenys a simple vista.

El setting, a una funerària fent una autòpsia, ja feia intuir que seria de les que poden fer por; a més d’aconseguir que estiguis ben atent descobrint poc a poc junt amb els protagonistes què li va passar a Jane Doe (cada cop més tèrbol tot) i intentant fer teories, aconsegueix també que estiguis ben agafat a la butaca i tot sense caure al recurs fàcil de pujar el volum de la música de cop.
Si us agraden les de por, aquesta us agradarà, és de les bones.

Hell Or High Water

maxresdefault

Dos germans texans s’ajunten després d’estar anys separats per atracar les sucursals del banc que els vol embargar el ranxo familiar. Un ranger a prop de la jubilació no s’aturarà per res en la persecució dels delinqüents.

Un thriller + western modern més enfocat al desenvolupament de la història i els personatges que a tirotejos. Bons diàlegs, humor, una seqüència clímax espectacular… i a amb una bona dosis de crítica a la societat capitalista extrema que perjudica als pobres (la història dels germans i la mare estic segur que no és gaire fictícia…) i és que et passes gairebé tota la pel·lícula esperant que se’n surtin, ja que igual en aquest cas la justícia no està al bàndol de la llei… o com a mínim no està gens clar.
Una sorpresa de les grans, de les millors d’aquest any. Boníssima. (Fun fact, en castellà el títol l’han traduït com COMANCHERÍA).

Melanie. The Girl With All The Gifts

mv5bmjq0nza4ndcxm15bml5banbnxkftztgwmtk1njuzote-_v1_uy1200_cr9206301200_al_

Una mena de infecció zombi. ha arrasat el mon. A una base militar anglesa es retenen uns nens que es resisteixen a la infecció i als que es fan tot tipus d’experiments, entre ells hi ha Melanie una nena que destaca especialment.

Comença molt be, tota la part del principi a la base militar em va agradar molt; però a partir de cert moment comença a perdre bastant el sentit, a més a més a mi tota la recta final, en especial el final, no em va agradar gens (però això és molt personal!). Hagués preferit que tot hagués passat dins la base i anés cap una altra direcció.
Amb lo be que pintava el tràiler… tot i no estar malament una mica decepcionant.

Sam Was Here

23-600x400

Sam intenta trobar clients a un poble perdut al mig del desert americà, però sembla que no hi ha ningú; a més a més la seva dona no contesta al telèfon. Al límit de la paranoia l’única companyia que te és un programa de ràdio que avisa que hi ha un assassí de nens voltant per la zona.

Sam Was Here és un film estrany, comença prou be (tot i que massa lent per veure a la 1 de la matinada) i aconsegueix transmetre molt be la paranoia a l’espectador; és tensa i fa una mica de mal rollo (tampoc molt)… cap al final perd pistonada i la conclusió és bastant fluixa (vam estar comentant al dia següent amb uns companys de la butaca VIP i havien entès coses molt estranyes… crec que es van quedar adormits massa estona XD).
No està malament, però res d’especial.

I amb això va acabar el 3r dia! gens malament!

PD: ja no dic quan sortirà la propera perquè soc lo puto pitjor.

Saló del còmic 2016 – 「b a c a l a o」 タラ kunst- og kulturmagasin

Com alguns ja sabreu, l’Alba, una amiga que viu a Noruega, ha creat una revista gratuita en la que he participat escrivint un parell d’artícles: Un sobre el Hombre sin Talento (ja publicat al bloc) i aquest que poso aquí sobre el saló del còmic d’aquest any, que hem escrit conjuntament. Ara que la revista ja ha sortit, aprofito per posar aquí també l’artícle (en castellà, que a la revista surt en noruec!) que vam fer per intentar acostar el saló als noruecs ni que sigui una mica.

Espero que us agradi!


bacalao portada

El salón de cómic de Barcelona celebró su 34ª edición los pasados 5, 6, 7 y 8 de mayo acumulando un total de 118.000 visitantes durante los 4 días, confirmándose así como uno de los salones más grandes de Europa.  Tuvimos la suerte de ser invitados al salón para documentar el evento en nuestra nueva revista.

Como cada año uno de los atractivos principales del evento es el sinfín de autores invitados, en esta ocasión más de 150, pero sin duda el invitado estrella fue el Frank Miller (300, Sin City, The Dark Knight Returns) que se llevó el premio honorífico del salón. Lejos de lo que se podría esperar de un autor tan consagrado, Miller asistió cada día al salón para dedicar sus obras además de hacer una conferencia junto a Brian Azzarello (co-guionista de la nueva entrega del Caballero Oscuro: La raza superior, 100 balas), a la que tuvimos la suerte de asistir, respondiendo las preguntas de los fans. En dicho encuentro tanto Miller como Azzarello hicieron gala de su gran sentido del humor y no evitaron contestar preguntas polémicas de las que me gustaría destacar su opinión al ser preguntado sobre la censura “A la censura no se la esquiva, se saca un cañón y se le dispara” así como su respuesta después que un fan le preguntara por que ya sólo trabaja con DC y no con Marvel “DC tiene mejores personajes”.

A parte del maestro Miller, cabe destacar la participación de otros grandes autores españoles y extranjeros tanto de la BD europea como del cómic americano de la talla de Francisco Ibáñez (con una ENORME exposición celebrando su 80 cumpleaños), Santiago García y Javier Olivares (ganadores de la anterior edición del salón), autores de “Las Meninas”; Ben Bocquelet, autor de “El asombroso mundo de Gumball”; el referente autor Cyril Pedrosa (Portugal) y muchísimos otros autores. Además, como siempre, de un apartado dedicado a los fanzines para los autores noveles y un artist alley donde los artistas podían vender sus obras (no editadas) directamente al fan.

DSC_0080 - copia

Frank Miller firmant-me Ronin i Dark Knight Returns

También hubo la colaboración de profesionales del mundo del cómic tanto dando Master Classes como asistiendo a numerosas conferencias y mesas redondas donde trataron temas actuales como el crowdfunding, el mundo de los blogs y el uso del cómic en las escuelas. No faltaron tampoco los diferentes stands de editoriales así como tiendas de cómics, coleccionismo o merchandishing.

El ganador del gran premio de esta edición del salón fue el autor Josep María Blanco Ibarz, uno de los autores que colaboró en TBO, la revista que popularizó el formato cómic en España y que, a pesar de las dificultades que se presentaron en distintas épocas, consiguió publicar durante unos 70 años; desde 1917 hasta mediados de los 80.  El premio a mejor obra nacional se lo llevó “El Fantasma de Gaudí” de El Torres y Jesús Alonso, el premio a mejor obra internacional fue para “Una aventura de Spirou. El botones de verde caqui” de Olivier Schwartz y Yann.

IMG_20160505_174649

En la exposición de viñetas sobre ruedas podíamos encontrar maravillas com esta: Blacksad y su Cadillac.

Con todo, el salón cada vez tiene más ofertas de actividades y ha sido todo un éxito siendo ya una visita obligada para cualquier lector de cómic y al que por nuestra parte esperamos poder seguir asistiendo.

Alba y Francesc.


Per si voleu veure com ha quedat a la revista (hi ha algunes diferències en la col·locació de les fotos per a que quedés millor maquetat!) us ho poso a continuació:

 

Saló del còmic 2016 – Trobada amb Frank Miller i Brian Azzarello

La tan esperada trobada amb els fans no va decepcionar: tot i començar una mica estranya, amb respostes molt curtes en plan entre borde i conya, de seguida es va animar i no van dubtar a contestar totes les preguntes que tenia el públic (el moderador en va fer dues, tota la resta per part dels fans, molt d’agraïr).

Durant la xerrada vaig prendre notes de gairebé totes les preguntes i respostes que es van fer a la trobada, el que ve a continuació és una transcripció-adaptació lliure treta de la meva memòria + els apunts que vaig fer.

miller-azzarello-5

Pregunta: Com vau conèixer les obres de cadascú? (Miller de Azzarello i Viceversa)

Resposta: En una tenda de còmics.

P: Com veieu el futur dels còmics de superherois?

Frank Miller (M): Els personatges de DC com WonderWoman, Superman, Batman, etc funcionen desde sempre, porten des dels anys 30 venent molt be i mai passen de moda, en canvi a vegades intenten crear personatges nous me´s moderns i no funcionen tant be a totes les generacions com els clàssics. Sobre el futur, les històries hauran de tornar-se millors, més íntimes i brillants, perquè acció i escenes espectaculars ara ja es pot veure al cine; per tant els còmics hauran de tirar cap a temes més psicològics, estil còmics dels anys 50.

P (a Miller): Li agradaria fer algun còmic de terror?

M: M’encantaria!

P (a Miller): Estaria interessat a tornar a fer més Sin City en format còmic?
M: No només estic interessat, sinó que ja estic treballant en això.

P: Heu vist Batman v Superman? Què us ha semblat?
Brian Azzarello (A): La vam veure junts, el Batman sempre te un cotxe que mola molt! (no es volen mullar i contesten en plan troll rient-se).

P: En què us inspireu per crear les històries? Com se li va ocorrer fer un canvi tant radical a Batman?

M: Penso en moments que m’agradaria veure a mi i intento posar-los amb sentit, intento recuperar la meravella que sentia quan era un nen, que veure moments com Superman volant pel cel o veure l’ombra de batman causi impacte al lector.
Vaig fer aquest Batman perquè m’encaixava i tenia molt més sentit d’aquesta manera que no tal com era a aquella època (1985). Mirava a la meva ciutat, Nova York, veia l’ambient, i un superheroi creia que només tenia sentit d’aquesta manera.

A: Vaig creure que Joker era un personatge que havia de fer POR i no que fos un antiheroi com algun altre escriptor l’havia representat.

M: I està molt millor així! Brian tenia raó amb la seva representació del Joker i no pas l’Alan Moore!

P (a Miller): Què és el que més li agrada de escriure per Batman?

M: Batman es com un sandbox, m’encanta, és molt divertit!

És un personatge que és perfecte per fer històries amb ell, és genial

P: Què penseu de la censura? Què s’ha de fer per esquivar-la? (pregunta arrel de la censura a la exposició de Miki Montlló)

M: La censura no s’esquiva, s’agafa un canó i li dispares.

P: Com us ho feu per innovar? Consells?

M+A: Per a innovar primer s’han de conèixer molt be les bases, primer aprèn be les bases i després innova. Si comences experimentant sense tenir una bona base el lector no t’entendrà, i si no t’entén estàs perdut; com artista estàs aquí per teixir trames i entretenir, si això no ho aconsegueixes… no serveix de res.

P: Us esperàveu aconseguir tant èxit? Si no estiguéssiu en aquest sector a què creieu que us hauríeu dedicat?

A: Jo m’esperava tenir tant d’èxit… però no en el mon dels còmics!

M: A mi m’hagués agradat ser astronauta!

P: Què opineu del còmic espanyol?

M: No he vist gairebé res, m’interessa, però he començat just ara.

A: Hi ha un autor per aquí, el David Rubín, que és una passada.

P: Creieu que el públic es cansarà dels superherois amb tanta sobreexposició que hi ha actualment? Estan espatllant les pel·lícules els còmics de superherois?

M: No estan espatllant res perquè la gent segueix llegint còmics. Els còmics de superherois porten des dels anys 30, no crec que desapareguin mai del tot.

A: Les pelis no espatllaran els còmics, el que si que pot ser que ho facin son les males històries, mals guions o mals directors. Mentre hi hagi passió i el cine/videojocs no s’enduguin tots els grans talents no cal patir.

P (a Miller): Quina motivació va tenir per crear DareDevil Born Again?

M: En aquella època cap superheroi mai havia tingut una col·lapse tant fort i em va semblar que podia ser molt interessant veure com ho portaria. DareDevil era un vigilante de nit i un advocat de dia, una vida prou confusa ja de per sí, simplement ho vaig dur una mica més enllà.

P: Per què va començar a escriure i dibuixar còmics?

M+A: Perquè ens feien fora de les altres feines que teníem!

P+M+A (no recordo quina va ser la pregunta exactament): Els dibuixants són com assassins amb ganivets de puntes de goma, no fan mal però van molestant, per això ens agrada tant molestar als polítics i als medis, és la nostra feina, s’ha de tocar els nassos i fer crítica.

P (a M): Si Alan Moore el truqués, treballaria amb ell?
M: Alan mai em trucaria pq sap que si ho fes un dels dos acabaria mort (riures). Som molt amics, però sabem que un dels dos acabaria morts. Alan parla massa.

P (a A) Perquè va fer al Joker Plorant?

A: Perquè està boig, i com està boig, te canvis d’humor que no tenen perquè ser sempre violents, gairebé, però no sempre, està boig!

P (a M) Per què el seu Superman és tan diferent?
M: Dark Knight Es un còmic de Batman on tot el mon havia d’estar fet merda per a que funcionés i Superman és un Boy Scout molt feliç que viu al mon de la piruleta. Havien de ser oposats naturals. Si fos la mitologia grega, Superman seria Apolo. (més coses que no recordo!)

P (a A): A la conferència d’ahir al saló va dir que el pitjor que li podien preguntar a un guionista era quina era la seva obra preferida, així que, quina és la obra vostra que MENYS us ha agradat?

A: Son of a bitch. Prefereixo no contestar, perquè contesti el que contesti, segur que te algun fan que s’enfadaria!
M: La meva primera obra, no diré quina és, però tampoc la trobarieu!

P: Heu vist la pel·lícula de Deadpool?

A: No l’he vist.

M: Jo si! :D!

P (a M): Sent DD: Born Again i el seu Wolverine còmics que van marcar una èpca i tant de referència, com és que que actualment treballa més amb DC?

M: Perquè DC te millors personatges.

P: Què penseu del nou reboot de DC?

A: Ho canviarà tot per sempre fins que ho tornin a rebootar.

M: És com un malalt amb una malaltia crònica que li van fent electroshocks a veure si el poden reviure,

P (a M): Quan crea un còmic, quin procediment segueix? Alterna dibuix i guió?

M: Depèn de l’escena, si l’acció és més important, dibuixo primer tota l’acció, si la conversa és més important, escric primer tota la conversa i després dibuixo a partir del diàleg.


Aquesta va ser la última pregunta, un cop acabada la conferència es va fer entrega del premi honorífic del saló a Frank Miller enmig de una gran ovació!

En general una trobada molt interessant i divertida!

El Hombre Sin Talento

Ja mai faig entrades senceres dedicades a un còmic (ni entrades en general al cap i a la fi…), però això en serà una excepció.

Aquesta entrada és un artícle que es publicarà a la revista noruega Bacalao – タラ kunst- og kulturmagasin, així que conté una mica més de postureo que del normal!

—————————

Para gente no versada es frecuente pensar que el manga es un género para gente joven que trata de peleas y/o amoríos adolescentes, eso se da gracias a la fama que alcanzaron en los años ’90 series como Dragon Ball o Sailor Moon; por suerte esta impresión es totalmente equivocada y dentro del cómic japonés nos encontramos con todo tipo de obras. El Hombre Sin Talento, considerada la obra cumbre de Yoshiharu Tsuge, es una novela gráfica muy diferente a lo que podría esperar el gran público.
Sukezo Sukegawa es un autor de manga que se aparta del mundo para dedicarse al Suiseki, un arte que busca la belleza natural de las piedras…
Para poder profundizar sobre la obra primero deberíamos conocer un poco al autor.
Yoshiharu Tsuge es un mangaka que vivió toda su vida entre la pobreza y la depresión, llegando al intento de suicidio cuando rondaba los 20 años después que su novia rompiera. Pese a marcar un estilo en los años 60 y a tener un relativo éxito, Tsuge nunca llegó a adaptarse a los cambios que se iban produciendo en la industria del manga, así que en 1987 publicó su última obra: Despedida (Ribotsu) dónde el protagonista intenta suicidarse después de romper con su novia: un claro paralelismo con su vida.
Inline image 1
El Hombre sin talento es una obra con tintes autobiográficos donde todo se presenta de manera muy casual, pero contiene profundas reflexiones sobre el arte, lo que es, lo que significa y la relación de un creador con su propia obra.
Durante toda la narración se van planteando diferentes ideas sobre casi cualquier tema que podamos imaginar de la vida (trabajo, amor, amistades, negocios, la edad, el futuro, arrepentimientos del pasado…) que van dejando un poso que nos hará reflexionar una vez terminada la lectura, incluso días después.
Es con estas reflexiones que Tsuge, usando a Sukezo como voz, se abre al lector mostrando sus pensamientos más oscuros y negativos, rechazando la sociedad, la modernidad y hasta su propia obra.
Inline image 2
Tsuge nos introduce poco a poco en un japón en crisis dónde la Sukezo busca su lugar sin ningún tipo de motivación, probando diferentes negocios para intentar hacerse rico, una situación de extrema pobreza que le lleva a fantasear con dejarlo todo y hacerse monje o descubrir la cura para el cáncer y volverse millonario.
En general, el Hombre Sin Talento es una obra de culto imprescindible que no deja a nadie indiferente y gustará tanto a amantes del manga como a aficionados a la lectura.
El Hombre Sin Talento publicado por Gallonero en España.
—————————
Per variar no n’estic gaire content, sobretot amb la part final, si algú te alguna crítica constructiva que me la faci, que encara estic a temps de enviar una modificació per la revista! (crec XD).

Bóvedas de Acero – 1r llibre de la Saga dels Robots

Parlar d’Isaac Asimov son paraules majors, després de llegir “Jo, Robot” fa ja força anys per fi vaig decidir-me a seguir amb la saga dels robots, sequela d’aquesta i preqüela de la saga Imperi Galàctic i de La Fundació. La saga dels Robots està composada de 4 llibres d’estil detectivesc i com no podia ser d’una altra manera no m’han decepcionat gens.

The Caves of Steel (Bóvedas de Acero)

El primer llibre de la saga ens situa a la Terra en un futur força llunyà: ja s’ha descobert el viatge espacial, però només uns pocs mons estan colonitzats. Els Espacials, que és com s’anomenen els colonitzadors, no son gaire nombrosos, però controlen l’economia de la Terra i la seva societat es basa en l’ús de robots per gairebé tot. En canvi la Terra està superpoblada, els humans viuen en ciutats subterrànies cobertes per voltes d’acer i tot i que s’utilitza els robots per feines a l’exterior, gairebé tothom te agorafòbia i no s’atreveixen a sortir fora de la “protecció” de les ciutats, a més a més hi ha un gran moviment anti-robot i anti-Espacial.

La colonización del espacio es la única salvación posible para la Tierra.

Així doncs se’ns presenta a Elijah Baley, un policia de la Terra al qui li encomanen investigar l’assassinat d’un ambaixador espacial que intentava convèncer la Terra per deixar la seva política anti-robot. Per resoldre aquest conflicte els Espacials envien a R. Daneel Olivaw (sí, EL Daneel Olivaw)  un robot humanoide per ajudar-lo.
Elijah i Daneel hauran de desentrellar una serie de conspiracions i secrets intentant evitar que es descobreixi la naturalesa robot del Daneel.

El binomi Elijah-Daneel és molt interessant ja que, com la resta de terrestres, Elijah és anti-robot i Daneel es regeix per les arxiconegudes 3 lleis de la robòtica, això provoca moments genials i ens planteja els límits de les 3 lleis (com el conflicte a la sabateria només arribar Daneel a la Terra).

Tant Elijah con Daneel son uns personatges amb molts matissos i no paren d’evolucionar al llarg de tot el llibre, Asimov aprofita la seva interacció entre  ells i entre la resta de la societat per fer reflexions sobre la natura humana.

La destrucción de lo que ustedes llaman el mal resulta menos justa y deseable que la conversión de este mal en lo que designan con el nombre de bien.

En resum, és un llibre Asimov 100% amb un còctel de ciència ficció, novela negra i filosòfica. Si us agraden els llibres d’Asimov aquest no us decepcionarà i només son 200 pàgines!

Nivell de cremada de pis: 4/5.

jo volia fer 1 entrada amb les 4 noveles de Robots i se m’ha allargat a lo loco…

Lectures Varies – Milky Way edition

Amb la de temps que fa que no ressenyo res he llegit una barbaritat, així que de moment recopilaré en un sol post unes breus impressions de les lectures que he fet de la (ja no tant) nova editorial de manga Milky Way.

Soc un inútil fent sinopsis, no m’ho tingueu gaire en compte.

Aprofito per introduir els “nivell de cremada de pis” a les valoracions (així per fer una mica el burro).

La Chica a la orilla del mar

Dos adolescents que viuen a un poble de la costa tenen entre ells una relació només sexual, relació que s’anirà complicant amb sentiments que afloren i traumes del passat.

Si per alguna cosa destaca Inio Asano és pel seu dibuix, que és una passada. D’aquest mateix autor n’havia llegit Nijigahara Holograph (que no recordo apenes res, l’he de rellegir) i Solanin, que em va ENCANTAR; així doncs les expectatives eren prou altes. Tot i els seus planos espectaculars i uns paisatges per quedar-te mirant les vinyetes una bona estona no em va acabar de enganxar, els protagonistes no em van caure  be i la història no em motivava especialment, de totes maneres em va agradar i em sembla una lectura bastant recomanable. Segurament n’esperava més per culpa del hype.

Nivell de cremada de pis: 3 sobre 5

Hideout

El matrimoni d’en Seiichi no va gaire be, per intentar arreglar-ho organitza unes vacances a una illa paradisiaca, però fart de tot decideix matar-la en comptes d’arreglar la relació.

Volum únic de terror de Masasumi Kazikaki (autor de Rainbow). Un altre manga amb un dibuix impressionant, però amb carències a la trama, que tot i estar be i mantenir-te en tensió no aconsegueix fer-te patir i posar-te gaire al lloc del protagonista, al ser un volum únic no dona temps a sentir empatia per ell ni res (a part que és una mica fill de puta). Està be, sense més.

Nivell de cremada de pis: 2 sobre 5

Utsubora

Un famós escriptor que pateix un writers-block s’agencia una història de una fan seva que el sedueix a una festa. Uns dies després aquesta noia apareix morta.

Obra de només 2 volums, el primer dels quals em va agradar bastant i em va deixar amb ganes de més, el segon en canvi en va semblar bastant pretensiós i no em va agradar. Tot i mantenir un bon dibuix en els 2 volums, en el segon perd el rumb en quan a narrativa, costa de seguir el fil i amb uns capítols molt absurds amb quadres de text col·locats molt aleatoriament amb converses que no tenen res a veure amb el que succeeix a la vinyeta. Se’m va fer bastant muntanya amunt aquest segon volum. Tot i així, la història en si és bona, si no s’enrabassés tant en ella mateixa i no tingués aquests “dejes” pretensiosos… una llàstima.

A part de les palles mentals narratives (sobretot) al segon volum, gràficament és molt maco (tot i que la portada no ho sembli) i aconsegueix una bona immersió en la lectura (quan no et quedes WTF estic llegint?). En resum, no se ni jo què pensar-ne, igual una 2a lectura m’aniria millor per valorar-lo com cal.

Nivell de cremada de pis: 2’5 sobre 5

Los dioses mienten

Al Natsuru (de onze anys) li fan el buit a l’escola desde que va donar carbasses a una companya de classe per Sant Valentí, però durant les vacances d’estiu començarà una maca amistat amb la Suzumura que te un secret força tèrbol.

Un altre volum únic! Una història molt maca, molt tendre. Es llegeix gairebé sense voler. Amb aquest si que no tinc dubtes, molt recomanable.

Nivell de cremada de pis: 4 sobre 5

Suiiki

Durant un estiu extremadament calorós i de sequia la Chinami (una col·legiala) es desmaia i al despertar-se es troba a un poble a la vora d’un riu on tot li és familiar i sembla tenir relació amb el passat.

De l’autora de Mushishi tenia molta confiança en aquest manga de 2 volums i tot i no estar a l’altura de Mushishi (és que joder, Mushishi és MOLT GRAN) em va agradar. A mesura que s’avança en la lectura la trama es va “complicant” i poc a poc vas entenent el què va passar i els traumes que arrosseguen, cosa que aconsegueix que es llegeixi del tirón. Visualment és una altra meravella, m’encanta com aquesta mangaka dibuixa els paisatges “verds”. Recomanable, però de debò, si encara no heu llegit Mushishi… recomanable infinit cops més XD

Nivell de cremada de pis: 4 sobre 5
“hòstia fran, si que en dius poques coses, que cutre”
“és que fot ja com mig any que me’ls vaig llegir, no me’n recordo ja!!”

Undercurrent

Kanae hereda el balneari de la familia amb el seu marit. Un dia sense dir res a ningú el seu marit desapareix deixant la Kanae sola, desolada i tenint que portar el Balneari ella sola.

De un volum únic (força gruixot per cert) ens planteja desde la prespectiva de la dona al que el marit ha desaparegut que significa conèixer a una persona, i fins a quin punt pots pensar que coneixes algú i en realitat no el coneixes gens.  Tot i tenir un dibuix que no destaca i una narrativa que no te res d’especial ho cobreix de sobres amb un guió molt robust que aconsegueix ficar-te dins la història i la progatonista de seguida. La única pega que li he trobat, és que fins i tot sent un volum únic tingui un capítol de filler… En resum m’ha agradat força i val la pena donar-li un cop d’ull.

Nivell de cremada de pis: 3’5 sobre 5

Saló del Còmic 2015 – Crònica

Dos mesos tard…. em decideixo d’una vegada a parlar-ne. Tot i que aquest any no tenia acreditació he acabat anant 3 dels 4 dies i molt intensos que van ser.

Dijous

El dijous és el millor i únic dia per poder passejar i veure-ho tot tranquil·lament, així que últimament m’he abonat força a anar-hi.

L’objectiu de dijous era aconseguir les firmes del Paco Roca, Álvaro Ortiz i Tim Sale. Pel Tim Sale estava impossible, hi havia cues des de la matinada i tot i enmarronar a la Nagore (i a la Miya, i al Joan Carles…) per a que m’intentessin aconseguir número no va poder ser; el desengany inicial va passar quan més tard, en una de les converses amb gent a les cues per firmes, em van explicar que només firmava i que si volies un dibuix: a pagar, i no precisament preus barats…. així que “que le den”.

Només arribar vaig trobar-me amb les exposicions del Joker i The Spirit on vaig aprofitar per fer-lis un cop d’ull mentre esperava la Nagore (que ja m’havia aconseguit el número per la firma del Paco Roca). Donant la primera volta pel saló les sensacions van ser com sempre, els mateixos stands de sempre amb les mateixes ofertes de sempre (o sigui, gairebé cap). Per sort el saló no només son els stands (de fet son el de menys), tot i que molta gent es capfiqui en pensar que si i que “per anar a un mercadillo no vaig”. En fin.

Firma a Las Calles de Arena

Firma a Las Calles de Arena

Al cap de poca estona de passejar ja vaig haver de tirar cap a ASTIBERRI a per les firmes del Paco Roca (Las Calles de Arena) i l’Álvaro Ortiz (Murderabilia), i quan acabàvem van apareixer la Miya i el Raul que rondaven per allà, vam donar una última volta i ja gairebé era l’hora de tancar, així que vaig fer una escapada al artist alley a saludar al Josan que hi tenia una taula.

Firma a Murderabilia

Firma a Murderabilia

Tot i estar només 2 hores i poc pel saló van cundir bastant i ja va servir per fer la primera volta, veure les exposicions de la planta baixa i aconseguir les primeres firmes.

Divendres

Al no tenir acreditació vaig arribar mitja hora abans que obrissin i ja em vaig trobar força cua, la majoria de gent en busca de números pels autors que portava ECC (repartien número a primera hora del matí); allà em van informar que Fumio Obata, autor de Casualmente per qui volia firma, es perdria la seva firma de les 11h i la faria a les 20h ja que havia perdut el vol. Al tenir temps lliure vaig ja posar-me a fer cua a Planeta per l’Scott McCloud que firmava a les 12h (divendres va ser un dia de cues). Fer cues te el seu encant, al final t’acabes coneixent a tota la gent, et recomanen còmics, t’expliquen cotilleos i aventures… si no fos perquè s’han de fer dret estaria be i tot.

Segons ell, només sap dibuixar Chibis a no ser que li posi hores de photoshop i redibuixar

Segons ell, només sap dibuixar Chibis a no ser que li posi hores de photoshop.

Un cop aconseguida la firma a El Escultor (Scott McCloud és l’autor més simpàtic amb que m’he trobat) vaig abandonar a la Nagore que esperava el seu torn (una altra compra compulsiva per culpa meva) per fer una ullada pels stands que em faltaven per veure i fer alguna “compra loca” (va caure Hechizo Total). Tot i ser divendres el saló donava la sensació de estar molt buit(no em crec les xifres de visitants que han donat). Un cop rejuntats amb la Nagore vam visitar les exposicions de la primera planta, IMMENSES i que valien MOLT la pena; les reproduccions d’escenaris d’star wars em van agradar especialment. Tot i així no puc deixar de queixar-me de MASSA “Juego de tronos”, algú els hi hauria de recordar als organitzadors que juego de tronos no és l’únic que hi ha al mon de fantasia!!!

Després d’això vam trobar-nos amb la Xulia i la Tamarit a qui els hi vaig poder comprar, aquest cop si, el seu recopilatori de Inktobers (i deixar-lo al stand a que el dediquessin quan tinguessin temps).

Inktobers de la Xulia i la Tamarit

Inktobers de la Xulia i la Tamarit

Amb la tonteria s’havia fet l’hora de dinar i com al saló no hi ha cap opció bona… vam anar a dinar a les Arenes a fer uns entrepans i aprofitar per seure una estona.

Per la tarda vaig fer una escapada MOLT AVIAT, cap a les 15h al FNAC per aconseguir la primera firma del Frederik Peeters, tot i arribar el primer, gracies a la incompetència i/o desconeixement dels empleats vaig acabar sent el 5è. La Nagore es va quedar al saló fent cua pel Kenny Ruiz (avançant-se a les groupies) i enmarronada amb aconseguir-me número pel Miguelanxo Prado i Zidrou i companyia…

Frederik Peeters a la integral de Lupus

Frederik Peeters a la integral de Lupus

3 Hores de cua i ja tenia la firma, i va tocar tornar corrents del FNAC per no perdre el número (el Frederik es currava les firmes i s’estava una estona), fer cua, aconseguir firma de la Mai i el Zidrou per l’Helena i del Miguelanxo Prado per mi.

Mai fent la firma a El paseo de los sueños

Mai fent a El paseo de los sueños

Miguelanxo Prado a Trazos de Tiza

Miguelanxo Prado a Trazos de Tiza

Amb la tonteria ja eren gairebé les 8, vaig convèncer a la Nagore per a què es comprés Casualmente i fes cua amb mi pel Fumio Obata (encara quedaven números de sobres, em va dir “és el 3r còmic en castellà meu que firmo! els estic contant!!” molt simpàtic ell) i sense adonar-nos ja havia passat tot el dia. Abans de marxar només quedava una última visita al Josan per comprar el seu The Future is Now, un artbook del que havia fet crowdfunding (ESPECTACULAR por cierto).

Fumio Obata a Casualmente

Fumio Obata a Casualmente

El divendres va ser extremadament cansat, però molt profitós i va passar volant. Al arribar a casa, per si no estava prou cansat, vaig haver de tornar a marxar perquè tenia un sopar…. El dissabte encara seria més dur.

The Future is Now - Kickstarter goods

The Future is Now – Kickstarter goods

Con Josan hace muchos años que nos conocemos...

Amb el Josan ens coneixem de fa molts anys…

Dissabte

Després de veure la cua el dia anterior vaig decidir matinar encara més per por a no poder agafar número pel Frederik Peeters i arribar cap a les 8:30, em va sorprendre veure a la cua molt “niño manga” tant aviat fent cua no se ben be per què; “niños manga” a part, altre cop gent en busca de agafar número per les firmes, com jo.

Pildoras Azules, li va fer gracia veure les pàgines noves amb la seva filla.

Pildoras Azules, li va fer gracia veure les pàgines noves amb la seva filla.

A la cua vaig trobar-me amb el Joan que anava en busca de rapinyar algun número per Hora de Aventuras i a qui vaig “enganyar” per a què comprés “Yo, Asesino” aprofitant que l’Altarribia i en Keko no tenien gaire cua. Aconseguits els números (un per mi, un per l’Helena) va tocar aprofitar la poca cua pel Lafebre+Zidrou i aconseguir la Mondaine firmat.

Jordi Lafebre a La Mondaine #1

Jordi Lafebre a La Mondaine #1

La sorpresa del dia va ser una postal firmada per The Oatmeal que em va portar el Joan de Seattle.

La resta del matí vam passar-lo donant voltes pels stands i les exposicions amb el Joan, parlant amb el Josan, Xulia, Núria Tamarit (que es van quedar sense firma del Peeters, que tardava molt a fer les firmes T_T) fins que van arribar primer la Nagore i després el Raul per anar a dinar (fora del saló evidentment).

:D

😀

La tarda va ser relaxada a les presentacions editorials que aquest cop estaven posades a una zona amb bona acústica, “aleluia”, allà em vaig endur l’última peça de botí del saló, la samarreta de Norma per fer una pregunta (on em van mig enganyar amb la resposta, tot sigui dit).

Com no estava prou destruit, sortir corrents del saló i cap a el concert de Blind Guardian…

En resum he quedat satisfet (I CANSAT) d’aquest saló del còmic i ja tinc ganes del seguent.

Com sempre, els còmics dels nens son GENIALS

Com sempre, els còmics dels nens son GENIALS

Fa tant que vaig anarhi que segur que m’he deixat coses i he oblidat les recomanacions que em feia la gent a les cues, però it’s something!

PD: he decidit canviar al català, perquè total, 4 gats que em llegiu l’enteneu.