Festival de Cinema de Sitges 2016 – Part 4

Quina periodicitat més bona eh? venga, va, a per una altra entrada!

Dilluns 10

Somnia. Dentro de tus sueños (Before I Wake)

Una parella que acaba de perdre el seu fill en un accident decideix adoptar un nen encantador que ja ha passat per varies famílies d’adopció; el te l’habilitat involuntària de materialitzar els sous somnis en realitat, tant els bons com els malsons.

La pel·lícula dels subtítols! Oi que la idea inicial no sembla dolenta? doncs que no us enganyi una bona premissa, és molt dolenta. Odies a tots els personatges, la nova família adoptiva (sobretot la dona) és desesperant, com es desenvolupa tot és un horror, un guió horrible i el gir argumental final  és més que lamentable i previsible [SPOILERS] (oh, que inesperat, el monstre que es diu CANKERMAN en veritat és el malson del càncer que va tenir la mare biològica del nen!!!!! ningú s’ho esperava, eh??).
Per si amb això no hi havia prou, el final és ridícul nivell feliç Disney CUTRE el poder del amor. Si, vaig sortir bastant ofès. No perdeu el temps amb aquesta… i no va ser la pitjor del dia.

Creepy

Un inspector de policia i la seva dona es muden a un nou barri; allà la seva dona haurà de tractar amb un veí d’allò més estrany (i sospitós) mentre el seu marit investiga una misteriosa desaparició.

Un bon thriller policíac que manté una bona dosi de tensió durant tot el film.
El veí, com ja diu el títol de la pel·lícula, és MOLT creepy i no tens clar què pensar d’ell (sembla sospitós o només son prejudicis i és un home peculilar i prou?); tot això està prou ben portat sense que quedi clar el que està passant, tot i la seva previsibilitat, fins ben avançat el film… sempre que no tinguem en compte que és la típica situació en que si parlessin una mica acabaria ràpid (això sempre desespera).
El final, tot i ser una mica rocambolesc, és prou satisfactori. En resum, és un bon thriller i em va agradar força.

Salt and Fire

Les Nacions Unides encarreguen a Laura i Fabio que investiguin unes estranyes malformacions geològiques, però només aterrar son segrestats per un empresari corrupte.

Suposadament això és un eco-thriller sobre el lligam entre humanitat i la natura… però és que no se ni què dir-ne. A l’actriu principal li calen unes quantes classes d’actuació urgentment, el guió és horrible, és avorrida, pesada, lenta, no aporta res… l’únic que te és una bona fotografia amb uns plans força macos, però això no la salva, NI DE LLUNY.
Una tortura avorrida on l’únic que pensava era un «per favor que s’acabi ja», FATAL; de les pitjors de l’any, almenys per mi. El logro va ser aguantar fins al final. (Sí, aquesta va ser molt pitjor que Somnia).

El Extraño (The Wailing)

Un Inspector de policia investiga un crim on tots els rumors apunten cap a un foraster de comportament molt estrany que sembla tenir relació amb la màgia negra.

The wailing és un thriller de possessions i màgia negra, no de terror,  ambientat en un petit poble coreà on intervè tothom (la gent del poble espantada, la policia que fa el que pot, un exorcista…) i tots amb carisma i gens plans. Em va semblar una meravella, son dos hores i mitja que passen volant, te una de les escenes que més m’ha agradat en temps (al cine i amb context impressiona més que al youtube).
Si li hagués de buscar una pega seria un gir al final que no li vaig trobar cap sentit (o no em va quedar clar el per què) i sobrava, una llàstima; però no em va espatllar la genial experiència de tota la resta del film, vaig sortir encantat.
Definitivament, el cine coreà està en auge.

Després de dos bodrios com Somnia i Salt and Fire almenys el dia acabava be gràcies a The Wailing!

PD: abans de cap d’any, part 5! XD

Saló del còmic 2016 – Trobada amb Frank Miller i Brian Azzarello

La tan esperada trobada amb els fans no va decepcionar: tot i començar una mica estranya, amb respostes molt curtes en plan entre borde i conya, de seguida es va animar i no van dubtar a contestar totes les preguntes que tenia el públic (el moderador en va fer dues, tota la resta per part dels fans, molt d’agraïr).

Durant la xerrada vaig prendre notes de gairebé totes les preguntes i respostes que es van fer a la trobada, el que ve a continuació és una transcripció-adaptació lliure treta de la meva memòria + els apunts que vaig fer.

Pregunta: Com vau conèixer les obres de cadascú? (Miller de Azzarello i Viceversa)

Resposta: En una tenda de còmics.

P: Com veieu el futur dels còmics de superherois?

Frank Miller (M): Els personatges de DC com WonderWoman, Superman, Batman, etc funcionen desde sempre, porten des dels anys 30 venent molt be i mai passen de moda, en canvi a vegades intenten crear personatges nous me´s moderns i no funcionen tant be a totes les generacions com els clàssics. Sobre el futur, les històries hauran de tornar-se millors, més íntimes i brillants, perquè acció i escenes espectaculars ara ja es pot veure al cine; per tant els còmics hauran de tirar cap a temes més psicològics, estil còmics dels anys 50.

P (a Miller): Li agradaria fer algun còmic de terror?

M: M’encantaria!

P (a Miller): Estaria interessat a tornar a fer més Sin City en format còmic?
M: No només estic interessat, sinó que ja estic treballant en això.

P: Heu vist Batman v Superman? Què us ha semblat?
Brian Azzarello (A): La vam veure junts, el Batman sempre te un cotxe que mola molt! (no es volen mullar i contesten en plan troll rient-se).

P: En què us inspireu per crear les històries? Com se li va ocorrer fer un canvi tant radical a Batman?

M: Penso en moments que m’agradaria veure a mi i intento posar-los amb sentit, intento recuperar la meravella que sentia quan era un nen, que veure moments com Superman volant pel cel o veure l’ombra de batman causi impacte al lector.
Vaig fer aquest Batman perquè m’encaixava i tenia molt més sentit d’aquesta manera que no tal com era a aquella època (1985). Mirava a la meva ciutat, Nova York, veia l’ambient, i un superheroi creia que només tenia sentit d’aquesta manera.

A: Vaig creure que Joker era un personatge que havia de fer POR i no que fos un antiheroi com algun altre escriptor l’havia representat.

M: I està molt millor així! Brian tenia raó amb la seva representació del Joker i no pas l’Alan Moore!

P (a Miller): Què és el que més li agrada de escriure per Batman?

M: Batman es com un sandbox, m’encanta, és molt divertit!

És un personatge que és perfecte per fer històries amb ell, és genial

P: Què penseu de la censura? Què s’ha de fer per esquivar-la? (pregunta arrel de la censura a la exposició de Miki Montlló)

M: La censura no s’esquiva, s’agafa un canó i li dispares.

P: Com us ho feu per innovar? Consells?

M+A: Per a innovar primer s’han de conèixer molt be les bases, primer aprèn be les bases i després innova. Si comences experimentant sense tenir una bona base el lector no t’entendrà, i si no t’entén estàs perdut; com artista estàs aquí per teixir trames i entretenir, si això no ho aconsegueixes… no serveix de res.

P: Us esperàveu aconseguir tant èxit? Si no estiguéssiu en aquest sector a què creieu que us hauríeu dedicat?

A: Jo m’esperava tenir tant d’èxit… però no en el mon dels còmics!

M: A mi m’hagués agradat ser astronauta!

P: Què opineu del còmic espanyol?

M: No he vist gairebé res, m’interessa, però he començat just ara.

A: Hi ha un autor per aquí, el David Rubín, que és una passada.

P: Creieu que el públic es cansarà dels superherois amb tanta sobreexposició que hi ha actualment? Estan espatllant les pel·lícules els còmics de superherois?

M: No estan espatllant res perquè la gent segueix llegint còmics. Els còmics de superherois porten des dels anys 30, no crec que desapareguin mai del tot.

A: Les pelis no espatllaran els còmics, el que si que pot ser que ho facin son les males històries, mals guions o mals directors. Mentre hi hagi passió i el cine/videojocs no s’enduguin tots els grans talents no cal patir.

P (a Miller): Quina motivació va tenir per crear DareDevil Born Again?

M: En aquella època cap superheroi mai havia tingut una col·lapse tant fort i em va semblar que podia ser molt interessant veure com ho portaria. DareDevil era un vigilante de nit i un advocat de dia, una vida prou confusa ja de per sí, simplement ho vaig dur una mica més enllà.

P: Per què va començar a escriure i dibuixar còmics?

M+A: Perquè ens feien fora de les altres feines que teníem!

P+M+A (no recordo quina va ser la pregunta exactament): Els dibuixants són com assassins amb ganivets de puntes de goma, no fan mal però van molestant, per això ens agrada tant molestar als polítics i als medis, és la nostra feina, s’ha de tocar els nassos i fer crítica.

P (a M): Si Alan Moore el truqués, treballaria amb ell?
M: Alan mai em trucaria pq sap que si ho fes un dels dos acabaria mort (riures). Som molt amics, però sabem que un dels dos acabaria morts. Alan parla massa.

P (a A) Perquè va fer al Joker Plorant?

A: Perquè està boig, i com està boig, te canvis d’humor que no tenen perquè ser sempre violents, gairebé, però no sempre, està boig!

P (a M) Per què el seu Superman és tan diferent?
M: Dark Knight Es un còmic de Batman on tot el mon havia d’estar fet merda per a que funcionés i Superman és un Boy Scout molt feliç que viu al mon de la piruleta. Havien de ser oposats naturals. Si fos la mitologia grega, Superman seria Apolo. (més coses que no recordo!)

P (a A): A la conferència d’ahir al saló va dir que el pitjor que li podien preguntar a un guionista era quina era la seva obra preferida, així que, quina és la obra vostra que MENYS us ha agradat?

A: Son of a bitch. Prefereixo no contestar, perquè contesti el que contesti, segur que te algun fan que s’enfadaria!
M: La meva primera obra, no diré quina és, però tampoc la trobarieu!

P: Heu vist la pel·lícula de Deadpool?

A: No l’he vist.

M: Jo si! :D!

P (a M): Sent DD: Born Again i el seu Wolverine còmics que van marcar una èpca i tant de referència, com és que que actualment treballa més amb DC?

M: Perquè DC te millors personatges.

P: Què penseu del nou reboot de DC?

A: Ho canviarà tot per sempre fins que ho tornin a rebootar.

M: És com un malalt amb una malaltia crònica que li van fent electroshocks a veure si el poden reviure,

P (a M): Quan crea un còmic, quin procediment segueix? Alterna dibuix i guió?

M: Depèn de l’escena, si l’acció és més important, dibuixo primer tota l’acció, si la conversa és més important, escric primer tota la conversa i després dibuixo a partir del diàleg.

---

Aquesta va ser la última pregunta, un cop acabada la conferència es va fer entrega del premi honorífic del saló a Frank Miller enmig de una gran ovació!

En general una trobada molt interessant i divertida!

34è Saló del còmic de Barcelona

Un altre any, un altre saló del còmic i ja van tants que n’he perdut el compte.

El gran atractiu d’aquesta edició era la presència de Frank Miller (confirmat per l’any que ve també!) de qui vaig tenir la sort de poder aconseguir un número per la seva sessió de firmes del dijous gràcies a la Miya. Així doncs el meu pas pel saló va començar el dijous al migdia, on ja m’esperava la Belit per dinar als food trucks, ben curiós que es mengi millor en food trucks al Saló del Còmic que en els stands de restaurants de suposada qualitat de cuina japonesa al del manga…

Foto feta per la Miya: Miller em firmava El Regreso del Caballero Oscuro

 Després de dinar vam fer la típica ronda de reconeixement, amb la tranquil·litat habitual del dia més buit del saló, fins a les 19h que començava la sessió de firmes d’en Miller. Cap a aquella hora la Belit ja havia marxat, però va tornar la Miya que em va fer companyia (i fotos) fins que va acabar a sessió (gràcies!).

Més satisfet impossible, tenir El Retorno del Caballero Oscuro firmat per Miller… buff…

Per acabar d’arrodonir la tarda abans de marxar va aparèixer el Raulizga a qui feia molt temps que no veia i vam estar parlant una bona estona, ens hem de veure més sovint!

Com havia de treballar el divendres també vaig passar-me pel saló a partir del migdia, on em vaig trobar amb l’Helena i la Belit amb qui vam dinar (acoplant-nos al Josan, Marc, Nora, Héctor i Alba). Un cop dinats vam fer una segona volta pel saló on vam i indignar-nos amb la censura a la exposició del Miki Montlló. Un cop aconseguida la indignació reglamentaria vaig anar a fer cua pel Paco Roca, acompanyat per l’Helena a la cua pels autors de Las Meninas. Paco Roca va demostrar ser un professional quan al veure la cua que hi havia va començar a firmar mitja hora abans del que li tocava i va acabar mitja hora després del límit, tot per no deixar a ningú sense el seu llibre dedicat.

Encara quedava tarda per davant, així que vaig acompanyar a l’Helena a fer cua per la firma del Max al stand de La Cúpula i després a Astiberri amb la Belit també pel David Rubin. Acabades les firmes vam passar-nos a saludar a la Xúlia i la Núria, que ja marxaven cap a l’entrega de premis del saló al que no vam anar per estar ja massa cansats.

El dissabte vaig anar directe a Norma amb l’objectiu d’agafar un bon número per la sessió de firmes del Miki Montlló, com la Belit no havia arribat vaig agafar-li també número a ella per la Maria Llovet i en Barbucci. Mentre va arribar l’Helena a qui vaig intentar convèncer inútilment que no es gastés diners en una altra antologia i fent-li companyia mentre li firmaven.

El millor de Warship Jolly Roger és, sense cap mena de dubtes, el dibuix

Un cop aconseguida la firma i retrobar-nos vam anar a veure les exposicions de les Superheroïnes i la de Las Meninas fins l’hora de dinar. Van ajuntar-nos amb el Joan i la Belit i vam acabar al brasiler Caipirinha, que queda a prop de la fira i ja és gairebé una tradició, el cambrer em va reconèixer i tot…

Després de dinar vaig anar directe a fer cua per l’Álvaro Ortiz, de qui volia aconseguir que em firmés Cenizas (l’únic que em quedava sense firmar). Vaig estar fent cua acompanyat de l’Helena que s’estava morint i volia seure, mentre el Joan buscava número pel Miguelanxo Prado i la Belit ja feia lloc, i descansava asseguda, a les presentacions editorials.

Si feies una combinació picant l’ullet donava un regal!

Aquest any només vaig veure la presentació de Planeta (i de la Globalita XD) ja que a les 19h tenia número per la esperadíssima trobada amb els fans de Frank Miller i Brian Azzarello, que va ser MOLT itneressant i si m’animo ja en faré una entrada, que vaig prendre molts apunts. Tot i així, podrien haver obert les portes abans, que fora feia fred!

Miller i Azzarello (3r i 4t començant per l’esquerra)

Un cop acabada vaig anar a buscar l’Helena a qui li estaven firmant Voltio a La Cúpula, vam estar xerrant una estona més amb la Xúlia i la Núria fins l’hora de marxar.

El diumenge vam quedar a quarts de 6 per anar a veure les exposicions que ens faltaven i sobretot fer lloc per la happy hour de norma, però com vaig arribar una mica abans vaig passar a saludar-me a la Laia, que estava fent de cangur al artist alley de la seva cosina Perditah Byrnison.

Tot esperant també vaig aprofitar per llegir els còmics que fan  els nens (imprescindible, sempre n’hi ha algun de genial xD) i tornar a fer una bona ullada a la gegant exposició de automòbils dels còmics.

Blacksad i el seu Cadillac

La happy hour no es va fer esperar gaire i vam aconseguir gairebé tot el que volíem, per part meva em vaig endur Presas Fáciles del Miguelanxo Prado, que estava en molt bon estat, però em van prendre “als morros” el Ala Rota i Los 3 Frutos, vaig rabiar molt fort (especialment amb Los 3 Frutos, tot i que vaig veure després que estava una mica fet malbé).

I amb això es va acabar el saló, molt content amb les firmes aconseguides, les expos, el Frank Miller, en haver anat com a «corresponsal» per Bacalao… però sobretot de la immillorable companyia!

PD: la crònica-opinió global la penjaré quan es publiqui la revista Bacalao!

Festival de cine de Sitges 2015 – Part 5

Un dia més! algunes ja m’ha costat recordar-les, ja…

Dijous 15 d’octubre

Demon

Una parella rep com a regal de noces, però abans de casar-se, unes terres per construir-hi la seva casa. Al preparar el terreny per la construcció de la nova casa el nuvi es troba amb unes restes humanes. L’endemà, el dia del casament, el nuvi és posseït per un esperit.

Una altra pel·lícula de possessions, la veritat és que em va agradar força. El fet que gairebé tot passi durant un casament ho fa una prou original (no, no s’assembla a REC3). Està basada en un el mite jueu del Dybbuk. Si us agraden les pel·lícules de possessions aquesta us agradarà sense dubtes.

El director va morir poques setmanes abans del passi a Sitges i en comptes de la seva presència va venir la seva dona (o productora? o ambdues? no me’n recordo) molt afectada, plorant i explicant-nos la il·lusió que li feia venir a Sitges. Abans de la pel·lícula un drama, però al final un gran aplaudiment.

Schneider vs Bax

Schneider és un assassí a sou; durant el seu dia lliure (el dia del seu aniversari) ha d’acceptar un contracte, suposadament fàcil, per assassinar a un tal Ramon Bax, un escriptor que viu sol a una cabanya perduda en un pantà. No serà tan fàcil.

El nou film del director Alex van Warmerdam que va endur-se al 2013 el premi a millor pel·lícula al festival amb Borgman, així que hi havia unes expectatives prou altes que va complir força. És una comèdia negra genial on res és el que sembla, els personatges estan com una cabra i fins i tot els que semblen més inútils aporten coses que no t’esperes. Definitivament he de veure Borgman!

Parasyte – Part 1

Uns aliens en forma de cuc arriben a la terra (a japó?) durant la nit posant-se al cervell dels seus hostes mentre dormen; aquella nit en Shinichi s’adorm amb auriculars i en comptes de parasitar-li el cervell, acaba posseint-li la ma dreta, tenint tant el paràsit com en Shinichi plena consciència.

Primera part de l’adaptació a imatge real d’aquest manga. M’havia llegit el còmic fa cosa de 10 anys, així que no recordava els detalls de la història i vaig poder gaudir-la sense està tota l’estona pensant “això és diferent!!” (tot i que és molt fidel). La relació entre el paràsit (Migui, dreta en japonès) és molt divertida i el ritme del film és bo. Te molt bons efectes, la trama és prou potent (els paràsits volen acabar amb els humans) i els combats (està basat en un manga al cap i a la fi) estan força ben aconseguits.

Trobada VIP 

Gairebé no se’m veu.

La següent pel·lícula ens la vam haver de saltar ja que hi havia la trobada de seients VIP. Aquest any, amb moltes més butaques disponibles que anys anteriors, la sala es va fer petita i el menjar i la beguda força escassos; tot i així va valer la pena anar, parlar una estona amb el director del festival i director de la fundació i conèixer gent nova.

The Devil’s Candy

Una jove família es compra a Texas la casa dels seus somnis a un preu molt per sota del mercat per a que en Jesse (el jove pare de la família) tingui més espai per poder pintar. Poc temps després de mudar-s’hi, els quadres que fa comencen a adquirir un to molt més fosc i mal-rolleros.

Terror i metal, res podia anar malament. La banda sonora espectacular (per mi, es clar), la familia em queia genial (dona, pare i filla) i tot i no ser res especial vaig gaudir-la una barbaritat! I per si no m’havia agradat prou: amb els crèdits finals for whom the bell tolls, per sortir amb més bon regust de boca.

Macbeth

Adaptació al peu de la lletra de Shakespeare.

Poc puc opinar sobre aquesta pel·lícula excepte que, altre vegada, Fassbender (en el paper de Macbeth) ho peta molt. Pel demés, no la vaig veure en les condicions adequades, estava molt cansat i em vaig adormir durant gairebé tota la peli. El anglès antic no ajudava a la immersió. Teuna fotografia preciosa, tant com soporífera és aquesta cinta. A uns amics que van venir només per veure aquesta els va encantar, així que li vull donar una altra oportunitat un dia que estigui més descansat…

Green Room

Ain’t rights, un grup de punk rock, toca a un bar d’skinheads perdut per la muntanya. Després del concert, per error, veuen quelcom que no haurien d’haver vist i es troben atrapats al “camerino”, per escapar-ne hauran de lluitar contra tota la banda d’Skins.

Un dels plats forts del festival, espectacular. Intensa, divertida, gore, nerve-wrecking. Desesperant, recompensant. Amb Patrick Stewart amb el paper del líder dels skins com a gran reclam, Green Room és una d’aquelles que no us podeu perdre. De les millors del festival i, sense dubte, la millor del dia.

Després de Green Room venia una marató que, no poden ja amb la vida, ens vam saltar. Per sort, segons el que va comentar la gent que s’hi va quedar, vam prendre la decisió encertada ja que van ser força dolentes.

Festival de cine de Sitges 2015 – Part 4

Un altre dia! el cansament ja començava a notar-se…

Dimecres 14 d’octubre

February

En un internat femení 2 noies esperen que els seus pares les vinguin a buscar per les vacances de nadal, durant l’espera començaran a passar coses estranyes.

Una típica pel·lícula de possessions on l’únic destacable seria el gir argumental (bastant previsible) del final, el final en sí i l’actuació de “la filla del Don Draper”. Només per a fans del gènere.

Slow West

Un jove d’escòcia va fins l’oest americà en busca de la seva estimada, sent un “patata” i totalment fora de lloc contracta a un forajido com a guardaespatlles.

Un altre western! Bone Tomahawk havia posat el llistó dels westerns molt alt i Slow West el manté bastant a l’alça. Amb un gran Michael Fassbender (hi ha algun paper que no pugui fer?) i amb un bon ritme el film passa volant. Te tant moments divertits (la borratxera a la foguera, la inutilitat del protagonista) com grans tirotejos; l’enfrontament final és genial.

Molt recomanable, sobretot si us agraden els westerns!

Cop Car

Dos nens es troben, mentre juguen, un cotxe de policia buit i amb les claus posades al mig del camp. Evidentment decideixen anar a donar una volta. Casualment el cotxe és del sheriff de la zona (Kevin Bacon), que és “una mica” corrupte.

Tot apuntava a que Cop Car seria un descollonament de riure, tant la premissa i tal i com comença apuntava alt, però no va complir les expectatives. No em malinterpreteu, està be i és divertida, però esperava bastant més i fins i tot es fa una mica llarga. Una llàstima.

Youth

Un reputat compositor i director d’orquestra ja retirat descansa en un spa de luxe amb el seu amic, un reputat director de cine que vol crear la seva millor obra abans de retirar-se. Fred, el director d’orquestra rebrà una invitació de la Reina Elizabeth II per tornar a dirigir per celebrar l’aniversari del príncep Phillip.

Youth és un film que no entens què fa a Sitges, ja que no te res de fantàstic ni de terror, però que agraeixes molt que l’hagin portat. Un drama amb tocs de comèdia sobre la nostàlgia, la tercera edat, els arrepentiments d’una vida, etc… amb un Michael Caine que ho peta, com sempre.

Una meravella que us recomano molt.

The Final Girls

Una noia encara de dol per la mort de la seva mare, un mite del cine Slasher dels 80, acudeix a una reunió homenatge aniversari de la seva pel·lícula més famosa. Allà ella i els seus amics entraran dins la pel·lícula i per sortir-ne hauran de sobreviure-la.

Es presentava com un dels plats forts del festival i no va decepcionar (premi a millor guió!). Film definició de Meta, peli dins de peli, un homenatge-paròdia GENIAL al cine Slasher dels 80/90. Molt molt divertida. Si algun cop heu vist algun Slasher (qui no n’ha vist cap? Ni que sigui Scream XD) us encantarà.

I amb això s’acabava el dia, un altre cop en alça!

Així en resum pels vagos… Slow West, Youth i The Final Girls.

Festival de cine de Sitges 2015 – Part 3

Seguim! entrada una mica més curta avui!

Dimarts 13 d’octubre

Frankenstein

Una nova adaptació de la novel·la de Mary Shelley, ambientada a l’actualitat. Ja coneixeu tots Frankenstein!

He de reconèixer que no m’he llegit la obra original i aquesta pel·lícula em va fer venir moltes ganes de fer-ho. Pel que es comentava és una adaptació prou fidel (salvant les diferències de l’època on s’ambienta) i tots els diàlegs interns que te el monstre son literals del llibre. Molt més profunda del que esperava, una sorpresa per començar be el dia!

The Hallow

Una família es muda a una casa endinsada al bosc a Irlanda on començaran a passar coses estranyes relacionades amb el folklore irlandès.

Film de terror que comença prometent bastant i acaba sent avorrida, previsible i en general «más de lo mismo». Al final el folklore irlandès només el toca molt de passada, una decepció, sobretot després del bon començament. Només us la recomano si sou molt molt fans del cine de terror…

Endorphine

Ens explica la vida de 3 noies/dones que es diuen igual (Simone). Una nena que presència l’assassinat de sa mare, una jove que te atacs de pànic i una metgessa de prestigi.

Endorphine em va semblar un tostón de proporcions bíbliques, cap al final hi ha un gir MOLT previsible que no aconsegueix res, de totes maneres jo no vaig arribar a veure’l perquè vaig sortir quan només portava mitja hora.

The Assassin

Al segle 7 a la Xina, una assassina ha de complir una perillosa missió i matar a un dels líders de la zona, tot es complicarà al tenir llaços emocionals i/o familiars.

Se que la sinopsis no és gaire específica, però és que el film és tant avorrit, com enrabassat, com preciós, que ho és molt: la fotografia, els paisatges, els vestits, els decorats… però tot el maco que pugui ser no salva l’avorriment infinit i el «no m’estic enterant de res». Venia brutalment hypejada per l’Àngel Sala com «la millor peli de l’any, amb el respecte de Mad Max» i tenia molt bona pinta, que equivocat estava. Avorrida com ella sola, igual si hagués entès més què passava…

I Am a Hero

Japó, a l’actualitat, un aspirant a mangaka al voltant dels 30 veu com el seu rival de l’adolescència (fun fact: basat en Inio Asano) triomfa mentre ell, tot i haver guanyat premi a millor debutant anys ençà, no passa de ser un simple ajudant, a més a més la seva novia s’enfada amb ell per ser un fracassat. I de cop un apocalipsis Zombie.
Adaptació del manga del mateix del que en sóc força detractor.

Primícia mundial (no s’havia ni estrenat a Japó encara!) i va ser la sorpresa del festival! Es va endur el gran premi del públic i coincideixo amb la majoria d’assistents ja que a mi també va ser la que més em va agradar/fer gaudir . Perfecta mescla de humor, acció i zombis; escenes trepidants, escenes descollonants i una recta final bestial. Pel·lícula Sitges TOTAL. GRAN, no us la podria recomanar més, quan surti en DVD/BR me la compraré sense dubtar-ho ni un moment.

Bone Tomahawk

A l’oest, una tribu d’indis caníbals segresta a un delinqüent, el responsable de fer enfadar a la tribu de salvatges caníbals,  i a la doctora del poble que l’estava tractant a la presó. Quatre homes (el sheriff, l’ajudant, el marit de la doctora i un «llanero solitario) aniran al seu rescat./p>

Un western amb Kurt Russell, Patrick Willson, Lili Simmons, Mathew Fox… un casting de la hòstia i premiada a millor direcció, ja us podeu fer una idea que és una meravella. És un film que es va coent a foc lent, poc a poc, sense que es faci en cap moment pesada o llarga (al contrari, és totalment immersiva i passa volant), fins arribar al clímax, amb el tiroteig final amb els indis. Brutal. El dia no podia acabar de millor manera.

Fins aquí el dimarts, amb força alt-i-baixos, però acabant al cim.

PD: prometo actualitzar almenys un cop més durant aquesta setmana!

Festival de cine de Sitges 2015 – Part 2

Un cop passat el saló del manga (crònica més endavant) segueixo amb les entrades de Sitges!

Diumenge 11 d’octubre

SPL2: A Time For Consequences

Un policia es torna yonki per poder infiltrar-se i atrapar al cap d’una organització criminal. Tot surt malament i acaba tancat a una presó tailandesa.

Pel·licula que no entenc perquè és una seqüela, si no te absolutament res a veure amb la primera, que per cert no em va agradar gaire. SPL2 està plena d’acció MOLT ben coreografiada, una trama sòlida, bons actors i escenes d’humor impagables (les converses per whatsapp em moria de riure).
No m’esperava res i em va agradar molt. Recomanada per a tots els que us agradin les pelis de «hòsties».

Tag

Una classe de col·legiales japoneses va d’excursió en autobús quan de cop una bufada de «vent» talla l’autobús per la meitat matant a tothom menys a la Mitsuko. A partir d’aquí la Mitsuko haurà de correr per la seva vida fins que es trobarà arribant a l’escola amb les seves companyes, que segueixen vives.

Tot i començar molt fort i molt interessant (i sanguinolenta) Tag passa a ser una anada d’olla de campionat força repetitiva on, a més a més, la recta final és molt decepcionant. Tot i tenir moments prou divertits la sensació que va deixar-me no va ser gaire bona, m’esperava molt més de Shion Sono. No us la recomano gaire no…

Baskin

Una patrulla de policies turcs acudeixen a un edifici abandonat al rebre una trucada de socors, l’edifici, però, no està abandonat, sinó que hi resideix una estranya secta.

Baskin és una pel·lícula que te dos parts molt diferents, la primera amb els policies al bar parlant de tonteries (fent apostes sobre futbol, sobre els catalans (es nota que el productor és el subdirector de Sitges), dones, etc…) i la segona, quan arriben al edifici i es converteix clarament en una pel·lícula de terror molt aconseguida.

Encara que es fa una mica llarga la recta final em va agradar molt, la missa negra feia molt molt mal rollo (sobretot gracies al actor de líder de la secta, que ben trobat!) i tot i ser una paranoia incomprensible m’ho vaig passar be. Si us agraden les pel·lícules gore i de terror no la deixeu escapar.

The Gift

Un matrimoni torna a la ciutat on va créixer el marit per començar de nou la seva vida de parella, allà es retrobaran amb un antic company de classe d’ell que comença a deixar-lis regals.

Una de les pel·lícules que més em va agradar de tot el festival. Un thriller  de misteri molt absorbent que et manté amb l’ai al cor tot el metratge, una genial actuació de Joel Edgerton que li va valer el premi a millor actor així com un gran guió i direcció també de la seva mà que aconsegueix portar-te per on vol i sorprendre’t.

No vull entrar més en detall per no spoilejar res (com si entrés en detall amb alguna…). Molt recomanada.

Knock Knock 

Un pare de família exemplar (Keanu Reeves) veu la seva vida trencada quan una nit,ell  treballant i amb la seva familia de vacances, un parell de jovenetes es fiquen dins de casa seva i li fan la vida impossible (després de passar-hi la nit).

Venint de Eli Roth (The Green Inferno) era una de les que esperava amb més ganes  i la veritat és que no em va decebre. És tot el que m’esperava, erotisme, tensió (els nivells de tensió que es respiren quan les noies entren a casa i fins al matí següent son brutals), violència i fins i tot bastant d’humor (#freepizza).

Tot i no ser una pel·lícula per tothom jo m’ho vaig passar pipa.

Aquella nit hi havia marató d'»ataque a los titanes» (live action) i veient les crítiques que ha rebut vam fer be de saltar-nos-les.

Dilluns 12 d’octubre

Love 3D

Murphy te una relació molt sexual amb Electra. Tot s’embolicarà quan decideixen convidar a la seva nova veïna al llit.

Porno en 3D totalment explícit (en serio). Només us agradarà si sou uns hipsters. A mi no em va agradar gens, tot molt gratuït, i tampoc crec que fos tant trencadora a l’hora de mostrar relacions humanes com diuen alguns.  A mi em sembla que el director volia gravar una porno en 3D i va buscar una excusa.

The Invitation

David i Eden van perdre el seu fill en un accident. Dos anys després d’haverse separat i sense veure’s Eden organitza un sopar a casa seva amb tots els amics per rependre el contacte, on quedarà evident que han dut el dol de maneres molt diferents.

Guardonada amb el premi a millor pel·lícula del festival (merescut!) The Invitation és un thriller genial on no saps mai què està passant realment. És tot tant «turbio» com sembla? o és que la paranoia de David també la patim els espectadors?

No llegiu res més sobre ella (hi ha reviews que fan uns spoilers de la hòstia) i mireu-la, us agradarà, segur.

Miss Hokusai

Keiichi Hara ens explica a través de l’animació un curt tram de la vida de una de les filles del gran pintor Hokusai.

Una altra decepció tot i ser una pel·lícula maca no te un fil conductor clar i se’m va fer força avorrida, fins i tot em vaig adormir una estona.

El Cadáver de Anma Fritz

Anma Fritz, una actriu molt famosa i maca ha mort. Tres joves s’infiltren a la morgue per veure-la despullada i «ja que hi som» decideixen fer una mica de necrofília.

Si sou capaços de mirar més enllà de una premissa totalment impossible avui dia pot ser que us agradi. Alba Ribas fa un molt bon paper i en general està força ben feta. Sense ser res de l’altre mon és un bon thriller que aconsegueix tenir-te en tensió i es fa curta (be, de fet només dura 76 minuts, si es fes llarga així malament). Estaré perdent part dels meus prejudicis sobre el cine espanyol?

Maggie

Maggie, una adolescent, s’infecta de una malaltia epidèmica que torna poc a poc en zombies. Tot el procès de transformació el passarà acompanyada de son pare (Arnold Schwarzenegger).

Prendre’s Maggie com un film de zombies és un error, la malaltia és aquesta com podria haver estat qualsevol altra malaltia terminal.
Sent així a mi em va agradar bastant, molt emotiva i amb un Arnold que per primer cop el veia fent un paper fora de la seva zona de confort. Enfoca, a més, el tema de una epidèmia zombie, que tot i ser encara incurable, es te mínimament controlada i hi ha un protocol per evitar-ne l’expansió.

Personalment us la recomano bastant, però s’ha de agafar el tema zombies com un fil conductor i no com la base, si us espereu una peli de zombies us decepcionarà molt.

I fins aquí va ser el primer cap de setmana, força positiu, destacant sobretot The Invitation i The Gift! (i spl2 i knock knock!)

XX Salón del Manga (crónica) – Sábado y Domingo

Aquí viene la segunda (y última) parte de la crónica de mi visita al salón del Manga!

XX Salón del Manga (crónica) – Viernes

Casi una semana más tarde de lo que quería, pero aquí viene la crónica de mi visita al XX Salón del Manga de Barcelona.
Como he comentado en la entrada anterior, al final fui 3 días: viernes y sábado el día entero, y domingo sólo por la tarde (aunque comí por allí cerca). Aunque estuve muchas horas allí dentro me dejé bastantes cosas por ver.