Archivo de la etiqueta: Manga

Lectures comiqueres v8.0

Com últimament gairebé no parlo de manga, avui entrada dedicada a un sol manga!

Kakukaku Shikajika

220px-kakukaku_shikajika_volume_1_cover

Akiko Hayashi és una estudiant d’últim any d’institut que te com a objectiu convertir-se en mangaka, és per això que vol estudiar belles arts a la universitat de Tokio. A través de una companya de classe, Futami, s’apunta a classes particulars per preparar l’examen d’entrada a la universitat, però es trobarà amb un professor, Kenzo Hidaka, gens convencional.

Ens trobem davant d’una obra autobiogràfica d’Akiko Hayashi, nom real de l’autora: Akiko Higashimura, on ens explica la seva joventut (últim any d’institut, universitat, primera feina, inicis com a mangaka) utilitzant com a nexe la seva relació amb el seu mentor i professor d’art.

kakukaku life plan

Mentalitat japonesa, on casar-se i tenir fills és més important que la carrera professional, tot i que fos el seu somni des de petita!

Al començament (i què coi, durant gairebé tot el manga) ens trobem a una Akiko que es creu millor que els demés, egoista, egocèntrica, Epicpalista extrema (sobretot a la època universitària…) i que es pensa que tot li anirà rodat… vaja, la “típica” actitud d’adolescent que es vol menjar el món. Això fa que sigui prou fàcil empatitzar amb ella (tots hem sigut joves), però alhora moltíssims es passa de “llesta” i venen unes ganes de fotre-li una bona cleca per espavilar-la i/o que deixi de ser una SCUMBAG

Tot i que en general es respira un to bastant casual i humorístic a Kakukaku Shikajika no li falten  moments dramàtics molt potents on és difícil que no caigui una llagrimeta (o dos). Aquesta harmonia de slice-of-life/humor/drama funciona MOLT bé, fent el manga extremadament entretingut i emotiu; si a això li sumem l’habilitat que te Akiko per acabar els capítols en cliffhangers inesperats… es fa molt complicat poder parar de llegir.

kakukaku time machine

l’autora també fotria una hòstia al seu “jo” del passat.

 

Per si amb el carisma dels protagonistes (tots: ella, el seu mentor, els seus companys/es de classe…) i la història que t’atrapa; artísticament, tot i no ser espectacular, també està molt be. Te un dibuix tant simplista en algunes coses com detallat en d’altres, l’acció de les vinyetes és fàcil de seguir i les caricatures boges sempre molt ben integrades en els moments d’humor, aconseguint que el còmic encara entri millor pels ulls. Està clar que és una mangaka amb molt de talent, a més de prolífera!

Amb aquesta obra a més es trenca el tòpic del mangaka tímid, poc sociable i que no li agrada sortir de casa ni que el vegin en públic, Akiko és just el contrari!

kakukaku

El seu professor i els peculiars mètodes per motivar.

En resum, m’ha encantat. Un manga imprescindible per a tots els públics. De fet em sembla molt estrany que cap editorial no s’hagi animat a publicar-lo (i només son 5 volums!). Estic segur que si en comptes d’etiqueta Josei portes la de Seinen ja estaria publicat fa força temps #prejudicis.

Nivell de cremada de pis: 4’5/5.

Tenia ganes de llegir un manga d’aquesta autora des de que vaig veure el seu capítol d’Urasawa Manben (us animo molt a veure’l) i em sembla que no podria haver triat una millor obra. Definitivament em llegiré més coses seves! (si algú n’ha llegit més i em pot recomanar s’agrairà)

Anuncios

El Hombre Sin Talento

Ja mai faig entrades senceres dedicades a un còmic (ni entrades en general al cap i a la fi…), però això en serà una excepció.

Aquesta entrada és un artícle que es publicarà a la revista noruega Bacalao – タラ kunst- og kulturmagasin, així que conté una mica més de postureo que del normal!

—————————

Para gente no versada es frecuente pensar que el manga es un género para gente joven que trata de peleas y/o amoríos adolescentes, eso se da gracias a la fama que alcanzaron en los años ’90 series como Dragon Ball o Sailor Moon; por suerte esta impresión es totalmente equivocada y dentro del cómic japonés nos encontramos con todo tipo de obras. El Hombre Sin Talento, considerada la obra cumbre de Yoshiharu Tsuge, es una novela gráfica muy diferente a lo que podría esperar el gran público.
Sukezo Sukegawa es un autor de manga que se aparta del mundo para dedicarse al Suiseki, un arte que busca la belleza natural de las piedras…
Para poder profundizar sobre la obra primero deberíamos conocer un poco al autor.
Yoshiharu Tsuge es un mangaka que vivió toda su vida entre la pobreza y la depresión, llegando al intento de suicidio cuando rondaba los 20 años después que su novia rompiera. Pese a marcar un estilo en los años 60 y a tener un relativo éxito, Tsuge nunca llegó a adaptarse a los cambios que se iban produciendo en la industria del manga, así que en 1987 publicó su última obra: Despedida (Ribotsu) dónde el protagonista intenta suicidarse después de romper con su novia: un claro paralelismo con su vida.
Inline image 1
El Hombre sin talento es una obra con tintes autobiográficos donde todo se presenta de manera muy casual, pero contiene profundas reflexiones sobre el arte, lo que es, lo que significa y la relación de un creador con su propia obra.
Durante toda la narración se van planteando diferentes ideas sobre casi cualquier tema que podamos imaginar de la vida (trabajo, amor, amistades, negocios, la edad, el futuro, arrepentimientos del pasado…) que van dejando un poso que nos hará reflexionar una vez terminada la lectura, incluso días después.
Es con estas reflexiones que Tsuge, usando a Sukezo como voz, se abre al lector mostrando sus pensamientos más oscuros y negativos, rechazando la sociedad, la modernidad y hasta su propia obra.
Inline image 2
Tsuge nos introduce poco a poco en un japón en crisis dónde la Sukezo busca su lugar sin ningún tipo de motivación, probando diferentes negocios para intentar hacerse rico, una situación de extrema pobreza que le lleva a fantasear con dejarlo todo y hacerse monje o descubrir la cura para el cáncer y volverse millonario.
En general, el Hombre Sin Talento es una obra de culto imprescindible que no deja a nadie indiferente y gustará tanto a amantes del manga como a aficionados a la lectura.
El Hombre Sin Talento publicado por Gallonero en España.
—————————
Per variar no n’estic gaire content, sobretot amb la part final, si algú te alguna crítica constructiva que me la faci, que encara estic a temps de enviar una modificació per la revista! (crec XD).

lecturas varias v1.0

Estos días he estado leyendo varios cómics y como me da pereza hacer una reseña para cada uno, haré una global con comentarios más cortos (#EpicPal).

Agujero Negro

Agujero Negro es un señor tocho en blanco y negro ambientado en los años 70 en los Estados Unidos, en pleno apogeo del “amor libre” y las drogas. Es en Seattle donde aparece una nueva epidemia “la plaga de los quinceañeros”, una enfermedad de transmisión sexual que crea extrañas mutaciones (desde bultos inofensivos a desfigurar rostros completamente). Un cómic muy oscuro y extraño sobre la relación entre adolescentes con las drogas, el alcohol, el sexo y la marginación social de los infectados.

Alabaster

Alabaster es un héroe olímpico afroamericano de los años 50 que se enamora de una actriz blanca, esta le humilla por negro y consigue que le manden a la cárcel con cargos falsos, allí conoce un científico loco promete hacerle invisible para poder vengarse (¿y no pasar vergüenza por ser negro?), el experimento (vía una pistola de invisibilidad) sale mal y solo consigue la invisibilidad de la piel; todo rencor y odio hacia TODO jura venganza y promete eliminar toda la belleza del mundo para convertirlo en un lugar horrible.
Esta no es la mejor obra de Tezuka, ni de lejos, pero esto no significa que no sea un buen cómic, lo es, y vale la pena leerlo. Parece mentira que con un dibujo tan “”infantil”” pueda contar historias tan oscuras.

Taniguchi mola

Me ha encantado. En resumidas cuentas es la historia de como un aspirante a mangaka escribe su primera obra con la ayuda de su musa y primer amor. Tanto el estilo, los fondos, la historia, todo, es una maravilla.
Sólo he leído 2 obras de Taniguchi (Barrio Lejano, imprescindible, y esta), esto va a cambiar pronto, ya que las dos me han gustado mucho.

Sun-ken Rock

que maco

Ken es un tío duro

Hace un par de semanas comentaba con Hide que últimamente no sabía que manga leer y me dijo que Sun-ken Rock tenía buena fama, así que decidí darle una oportunidad. Sigue leyendo

Miyuki

Bueno, m’ha costat pero actualitzo xD

Fa poc vaig llegir-me l’únic shôjo d’en Mitsuru Adachi: Miyuki.

Vaig descobrir a aquest mangaka no fa gaire temps gracies al Wars que em va parlar de Touch i Cross Game, jo ni tan sols havia vist mai Bateadores quan la feien per Tele 5 (anime de Touch). Va ser Instant-Fan, llegir cross game i no poder parar, en poc mes d’un més m’havia llegit gairebé tot el que hi havia per internet d’aquest autor XD

Miyuki
(vaya pinta shoujo que te aquesta portada de tomo XD)

Com he dit abans Miyuki es un shôjo (més orientat a noies), tot i que casi que la única diferencia amb els seus altres manga és que no hi ha cap esport pel mig. La serie tracta un triangle amorós: el protagonista (que viu “sol”), la noia que li agrada i la germana del protagonista-que-ella-no-sap-que-en-veritat-no-son-germans-de-sang-i-apareix-al-cap-de-molts-anys-ja-crescuda-i-va-a-viure-amb-ell. Amb aquest “set up” tant tipicón es desenvolupa una història Adachienca on simplement viuen (institut, vacances…) amb situacions surrealistes humorístiques cada capitol i avançant poquíssim la trama. Com sempre els personatges que crea l’Adachi son genials i MOLT carismàtics (en especial la Miyuki “germana”).

En resum, seria un manga molt bo si no durés el que dura (12 volums), que son masses per les poques coses que passen, de totes maneres, no deixaria de recomanar-lo a qualsevol fan de l’adachi!

PD: prometo actualitzar més i més variat ò_ó
PD2: buscant imatges per posar a l’entrada he descobert que aquest manga de l’adachi TAMBÉ te anime XD

la OST de la teva vida (chotto friki)

Vaig veure fa cosa d’un mes al blog de l’mrm aquesta entrada i em va fer gràcia, així que la faré i omplo XD
la cosa està en posar unes quantes cançons del que sigui, en plan friki, que m’hagin marcat, així que alla vaig, en ordre algo random XD

1.- Monkey Island

la banda sonora del meu joc preferit, aquesta canço la recordo desde ben petit quan ja hi viciava al 386… sempre que l’escolto em venen ganes de rejugar als monkeys xD ( o començar el nou!!! )

2.- Star Wars

la banda sonora de les meves pel·lícules preferides (evidentment em refereixo als episodis 4, 5 i 6). Per si no eren prou bones, també te el que possiblement sigui millor banda sonora que s’ha fet!
Gracies a Star Wars em vaig aficionar a les pelis/series de ciència ficció/espacials.

3.- Indiana Jones

Una altra del John Williams, una altra saga de pelis de la que soc fan desde petit (la meva 2a preferida XD) i de l’indiana jones and the fate of atlantis!!! una altra meravella. A qui no va marcar indiana jones de petit?

4.- All along the watchtower (la original és del jimmy hendrix)

La versió que sona al final de la 3a temporada de Battlestar Galactica i es converteix en recurrent i important a la 4a. Aquella escena és espectacular, es revelen 4 dels últim 5 cylons deixante flipant i sense acabar de creure’t-ho, per mi la millor escena de la serie. Impossible oblidar aquesta canço amb el primer plano d’en ***** dient “we’re cylons”, buf.

5.- Anna Ni Issho Datta No Ni – see saw

Primer ending de gundam Seed, la primera serie Gundam que vaig veure i que gracies a ella em vaig aficionar a Gundam. Només escoltar la cançó se’m posen els pels de punta recordant aquells finals cliffhanger. També va ser amb aquesta cançó que vaig començar a baixar algo de j-music.

6.- Ai, Oboete Imasuka (do you remember love?) – Megumi Nakajima

(no he trobat la versió original que buscava… pero ja fa el pes)
Moment àlgid de la peli de Macross en la batalla final contra els Zentradi. Crec que aquell moment és la definició perfecta de un anime space opera.
A Espanya Macross era coneguda com Robotech i la feien a tele5 pels matins els caps de setmana, tocava ficar-se el despertador per veure-la xD
Desde petit sempre havia demanat una Valkyria per reis, però trobar plamos per aquella època… era complicat, recordo anar amb els meus pares pel corte inglés preguntant xD
Un peliculón i una de les escenes més clàsiques de l’animació japonesa.

7.- God Knows… – Aya Hirano

Què he de dir de l’Aya Hirano? ja sabeu que soc fan seu i de Haruhi, la serie d’on surt aquesta cançó. Havia de posar alguna de l’Aya Hirano.

8.- M4 part 2 (faunts)

Música que sona just al final del Mass Effect, amb els crèdits. Acabes el joc hypejat màxim i la cançó li va “com anell al dit”; impossible no sentirla i notar la gallina de piel i el mono de 400kg a l’espatlla esperant la sortida del mass effect 2 (sobretot als ultims 2 minuts). El Mass Effect és un joc que em va costar arrencar, però s’ha acabat convertint en un dels meus preferits: sciencia ficció + espai + shooter + rol, que més vull?

9.- Guns & Roses

Opening de Baccano! just quan feia força temps que no veia cap anime em vaig topar amb Baccano! que va anar de cap al top10 i em va reenganxar les ganes de veure més animes. Dona gust veure series tan bones i la cançó està al nivell!

10.- Lithium Flower – Yoko Kanno / Scott Matthew

Ending de GITS-SAC. Havia d’apareixer gits-sac. Tot i que les pelis de gits mai m’han acabat d’agradar, SAC és una passada, de lo millor que he vist. El Hombre Sonriente ftw.

Bueno, amb 10 ja nhi ha prou, se que m’oblido de moltes, però no acabaria mai!
Us “repto” a que feu vosaltres també una entrada semblant, a veure que surt!

apa, a veure que us sembla!

edit: he vist que alguns goear ficats al blog no van, o sigui que fico links a la llista

Gaku (cumbres)

Gaku, minna no yama (cumbres) és un manga escrit i dibuixat per Shinichi Ishizuka i públicat a espanya per Planeta DeAgostini (3volums de 10 i oberta) guanyador del premi Shogakukan Manga Award (categoria general) aquest 2009.

Gaku

Gaku tracta sobre un alpinista, Sanpo, que fa de voluntari amb el grup de rescat dels alps japonesos. La història no te cap argument definit (almenys per ara), son més aviat històries curtes sobre rescats, una mica al estil mushishi, en què mica en mica anirem descobrint més coses sobre en Sanpo i el seu passat.
Les històries gairebé sempre tenen un caire dramàtic/tràgic, però també conmovedor; el dibuix recorda al de l’Urasawa i els paisatges que ens presenta sempre son preciosos, venen ganes de anar a pujar una montanya xD. Entre els capítols als volums, l’autor va recomanant les montanyes que ell ha pujat i li han agradat més!

més gaku

Gaku és un GRAN manga, qualsevol amant d’aquest tipus de Seinen li hauria de donar una oportunitat.
Una llàstima que estigui passant per espanya sense gaire pena ni glòria…

PD: vaig acabarme de llegir ahir el 3r volum i em va agradar massa XD
PD2: Feia molt que no actualitzava… volia fer una entrada del Salo del Pal ’09, però ja nhi ha tantes… epic pal