Lectures comiqueres v7.0

El Ángelus

Clovis és un home casat i amb dos fills que porta una vida gris i avorrida fins que un dia, entrant a un museu per primer cop en molts anys, veu El Angelus (un quadre del pintor francès Millet) que li causarà una gran impressió, causant-li una mena d’atac d’ansietat. Això li causarà una obsessió pel quadre i el pintor desencadenant una transformació personal i el descobriment de secrets familiars.

Agredolç és la primera paraula que se m’acudeix per definir el que m’ha semblat aquesta BD francesa: comença molt be, tota la trama de obsessió pel quadre (del que no en coneixia la història) i redescobrir-se a un mateix i al seu passat està molt be, PERÒ alhora te un clixé que em grinyolava massa: senyor amb la crisis dels 40 en un matrimoni que no funciona, fart de la seva feina i amb fills rebels i maleducats de qui la professora d’art, joveneta i maca, del seu fill s’enamora d’ell. Sembla que el guionista hagi expressat a través de la obra el que desitjaria canviar de la seva vida.

Gràficament és prou maco, amb uns colors que passen de una tonalitat gris a una tonalitat més viva, acompanyant així l’estat d’ànim d’en Clovis; petits detalls que molts cops passen desapercebuts i demostren la de feina que hi ha darrere un còmic.

Tot i que en general m’ha agradat no n’he acabat del tot content.

Nivell de cremada de pis: 3/5.

Planet Hulk

Els Il·luminati decideixen que Hulk és massa perillós, sobretot en vigilies de intentar tirar endavant el registre de superherois, així que enganyen a Bruce Banner: amb l’excusa d’haver d’arreglar un satèl·lit el posen a una llançadera per enviar-lo a un planeta buit, ple de vegetació on no molestaria a ningú i podria ser feliç, però alguna cosa surt malament i arriba a Sakaar, un planeta en guerra.

Planet Hulk és la primera saga exclusiva de Hulk que llegeixo i m’ha sorprès molt gratament. Sempre havia pensat que en Hulk només deia “Hulk destrozar”, però aquí ens trobem que és molt intel·ligent i te sentiments (no només de ràbia).

Al començament de la saga Hulk és esclavitzat i s’alia amb la resta d’esclaus gladiadors per derrocar la tirania, així doncs hi ha un gran elenc de personatges interessants que a mesura que anem avançant anirem descobrint més sobre ells així com sobre la història del planeta.

M’ha agradat molt més del que m’esperava.

Nivell de cremada de pis: 3’5/5.

World War Hulk

Després del que succeeix al final de Planet Hulk, Hulk està MOLT enfadat i decideix tornar a la terra per venjar-se de qui creu culpables del que li ha passat: els Il·luminati (Black Bolt, Tony Stark, Doctor Strange, Reed Richards, Charles Xavier) .

Com més enfadat està Hulk, més fort és (així fins l’infinit), i després de Planet Hulk diria que no ha estat MAI tant enfadat. És imparable, passant primer per la lluna per apallissar al Black Bolt (que la baralla sigui offscreen em cabreja una mica) i després arribar ja a la terra acompanyat dels companys aconseguits a Planet Hulk ningú li pot fer front.

Així com em queixava a Civil War que res tenia sentit i les baralles eren molt cutres, aquí tot està molt ben encaixat i els combats son el millor (tot i que es basin en el Hulk apallissant a tothom no son gens simplones ni busquen el xoc gratuït).

Si li hagués de trobar algun punt negatiu seria, com sempre, els Spinoffs: llargs, pesats i que no aporten gairebé res (per no dir res a seques) a la història principal. Em faltaria saber també quines conseqüències va tenir dins l’univers Marvel.

Un gran plantejament, un gran nus, i un bon desenllaç: m’ha encantat, una bona sorpresa!

Nivell de cremada de pis: 4/5.

Lectures comiqueres v6.0

Segueixo portant un ritme de actualitzacions que fa vergonya, però vamos allá, unes quantes lectures que he fet últimament.

Polina

De petita, Polina entra a una escola de ballet i és seleccionada per la classe de l’estricte professor Bojinsky, on ha de donar-ho tot per aguantar el ritme. A mesura que va creixent descobreix que la visió que te Bojinsky del ballet no és la única que existeix.

Polina, de Bastian Vivès, em va arribar recomanada amb molt de hype i, tot i que m’ha agradat, m’ha decepcionat (el problema del hype, esperava més).

Durant tota la obra anem passant per etapes de la vida de Polina sent testimonis del seu creixement tant personal (les amistats, el primer amor, el primer desengany…) com professionalment (l’afany de superació, la primera actuació, els projectes paral·lels, la frustació), però sempre a través del ballet i deixant en evidència el molt que li va marcar el seu primer professor: Bojinsky.

Argumentalment no te més i de fet el fluxe de la narració és una mica estrany, tot i així es llegeix be i de una sentada, a més gràficament està molt aconseguida (te un moment GENIAL cap al final).

No em tingueu molt en compte, tothom la posa pels núvols, alguna cosa se’m deu haver escapat.

Nivell de cremada de pis: 3/5.

Fun Home

Tragicomèdia autobiogràfica d’Alison Bechdel explica la seva infantesa, adolescència, sortida de l’armari i del descobriment que el seu pare també era gay poques setmanes abans de la seva mort.

Fun Home és una de les novel·les gràfiques que més premis acumula, així com una de les més venudes (fins i tot adaptada a un musical de Broadway! ): després de llegir-la ho entenc.

Alison Bechdel es centra en la relació amb el seu pare, un professor d’anglès i director de la funerària del poble, però la narració no és lineal, sinó que va saltant endavant i endarrere afegint informació o veient les coses des de un altre punt de vista, anant-nos descobrint poc a poc la vida secreta del seu pare tal com ella la va descobrir (post mortem).

Però Fun Home també mostra la lluita per trobar la seva sexualitat (amb extractes del seu diari personal), la relació amb la resta de la família (distant i freda, com amb el seu pare) i com poc a poc el que semblava una mania s’acaba convertint en un TOC.

En resum és una gran obra que val moltíssim la pena, però també densa i es pot arribar a fer una mica llarga.

Nivell de cremada de pis: 4/5.

Civil War

Es posa en marxa l’acta de registre de Superhomes que requereix que tots els superherois estiguin registrats pel govern. Quan Spider-Man decideix fer publica la seva identitat donant suport l’acta de registre tot es precipitarà.

Per primer cop al bloc parlo de superherois!

Aprofitant que s’acostava la peli vaig decidir que ja tocava llegir aquesta saga de la que tant se’n parlava quan es publicava… mira que van fer bon màrqueting, perquè és dolenta amb ganes!

No entraré en els tie-ins, que n’hi ha molts, MASSES, i no aporten res d’interessant (com gairebé sempre), però és que ni la saga principal te cap al·licient… a part de veure com es barallen entre ells: no aporta res de nou (a X-Men això del registre de superherois ja s’havia vist molts cops), tot queda gairebé igual que abans de començar (cap resol·lució clara de res), i ni tant sols les baralles estan be, intenten ser badass però son un batiburri de postures i poc més.

El millor que va sortir de Civil War va ser Planet Hulk+World War Hulk.

Ja m’havien avisat que era bastant dolenta… això em passa per no fer cas, el què fa una bona campanya de publicitat amb els #team i la mare que els va parir, incomprensible l’èxit que va tenir. El pitjor és que aprofitant la sortida de la peli faran un Civil War 2, però sense ni temps a prepararla! només han tingut 3 mesos per fer els previos, pot ser un desastre molt bèstia.

Llarga i avorrida.

Nivell de cremada de pis: 1,5/5.

Volia fer també Planet Hulk+World War Hulk en aquesta entrada, però millor ho deixo per la següent que si no aquesta no surt mai.

Lectures comiqueres v5.0

Quan tothom està fent entrades amb el millor de l’any actualitzo jo per fer-ne una de lectures aleatories!
Fa molt que no en faig cap, he llegit molt i no me’ls he apuntat tots… en fi, comencem.
(He decidit no posar mitjos, si no perquè coi creo una escala de cremades de pis…XD)

Hechizo Total & La Bahía de San Búho

Megg, una bruixa, Mogg el seu gat-novio, i Búho, un mussol, son companys de pis que es passen el dia borratxos, drogats i putejant al pobre Búho, l’únic que intenta ser una mica normal, i dic intenta, perquè no ho és gens.

Parodiant uns famosos llibres per nens (Meg, Mog & Owl) Simon Hanselmann presenta una obra autobiogràfica de lo més boja. És tot tant boig que alhora és molt divertit: la relació entre Megg i Mogg és totalment destructiva i a en Búho el putejen sense parar sense que els demés pensin que n’hi hagi per tant, fins al punt que pel seu aniversari decideixen entre ells i Werewolf Jones (un amic encara més tarat que no viu amb ells) violar-lo com a broma. Tot et fa plantejar-te com és que en Búho aguanta tant allà.

«droja en el colacao».

Personalment la he gaudit força, em reia bastant, però el tipus d’humor que te és molt molt molt cafre i no crec que sigui per tothom.

Vaig llegir a una entrevista on l’autor comentava que havia passat per una depressió gegant i que crear aquesta novel·la gràfica va evitar que acabés recorrent al suicidi, és per això que en el fons a través de tota la bogeria fa una reflexió de la seva relació amb les drogues, alcohol, la feina, la depressió i la vida en general; això fa que ens poguem trobar algunes pàgines més dures:

Els podeu trobar editats a Espanya per Fulgencio Pimentel a 22’80€ cada un. Llegiu-los per ordre!

Nivell de cremada de pis: 3/5.

Transmetropolitan (Volums 1 a 5 de 10)

Ambientada a un futur decadent estil cyberpunk, Spider Jerusalem és un famós periodista de investigació «una mica» asocial que torna de un retiro de 4 anys a la muntanya obligat per un contracte que va firmar abans de marxar.

De Warren Ellis i com tot el que he llegit seu: una meravella. Spider és un cabronàs, borratxo i una mica drogadicte que odia la gent, però molt carismàtic i l’únic que intenta fer periodisme «autèntic» (investigar, trobar la veritat, informar). Una oda al periodisme i una crítica bestial a la societat (a l’actual i a la que podem acabar arribant si no vigilem.

Spider, amb l’ajut d’una ajudant que li assigna l’editor en contra seva, intentarà desenmascarar a “La Bestia” (actual president dels estats units) trobant-se pel camí amb tot tipus de casos (humans mig aliens alterats genèticament en busca de drets civils, religions estranyes, persones criogenitzades al segle 20 que es desperten en aquest futur i no ho poden suportar… poseu-hi imaginació i segurament surti). La cosa comença a posar-se seria amb la campanya electoral a la presidència dels Estats Units (volums 3 a 5, els 2 primers son força introductoris).

En resum, soc massa dolent escrivint com per poder explicar per què mola tant (i porto 2 dies barallant-m’hi i no me’n surto).

Espero amb ansies els següents 5.

Nivell de cremada de pis: 4/5.

Blankets

Novela autobiogràfica de Craig Thompson que recórrer la seva infantesa (amb maltractaments a casa) en una familia catòlica cristiana, l’adolescència (amb bullying a l’escola) i el seu primer amor.

La composició d’aquesta vinyeta és una passada.

Llegida al club de lectura ha estat la sorpresa de l’any. Si hagués de definir amb una paraula Blankets seria «agredolça». És una meravella perfectament filada que t’atrapa i no et deixa anar fins que l’acabes (i no és precisament curta).
La infància que va tenir l’autor no va ser pas fàcil i és molt interessant veure com va anar canviant d’idea sobre la religió, la seva familia i la vida en general; vaja, com creix. La Raina és genial i al acabar-la et deixa amb aquell buit dincs de quan una ficció t’ha arribat.

MILD-SPOILERS

El final més agre que dolç amb una reacció, per mi, bastant desmesurada d’en Craig que em va enfadar xD.

FI MILD-SPOILERS

En general em va encantar i és de les meves lectures preferides de l’any. Si us agrada la novel·la gràfica és un MUST.

Nivell de cremada de pis: 5/5.

Las Meninas

Inspirada en fets històrics, narra la vida de Velázquez a la cort del rei Felipe IV i sobre com va acabar pintant el seu famós quadre.

Una altra lectura del club, que tot i guanyar el premi nacional del còmic i altres premis i tot el hype que tenia, ja venia avisat per l’Helena que a ella no li havia agradat gaire i encertada: a mi tampoc em va agradar gairebé gens (de fet, a ningú del club de lectura, una companya no la va ni acabar). Caòtica, sense interès i mal filada que tot i ser curta sembla que no s’acabi mai. He arribat a la conclusió que ha guanyat els premis nacionals que ha guanyat perquè parla de Velázquez i «como molamos».
En la meva modesta opinió: no es mereix cap dels premis que ha guanyat.

Nivell de cremada de pis: 1/5.

 

Deep Dark Fears

Edició física del web-còmic sobre aquelles pors irracionals i pensaments tèrbols que tenim les persones.

Havia vist algunes de les tires d’aquest web còmic pel facebook i m’havia fet molta gràcia, així que quan vaig veure que tenia edició física (i per només 13€) vaig comprar-la ràpidament.
Cada pàgina (a vegades 2) és un concepte de «Deep Dark Fear» diferent, així que tant algun és molt bo, com d’altres no; suposo que depèn si és un pensament que hagis tingut algún cop o no.

En general és molt divertit i més d’un cop he pensat «uf, no soc a l’únic que se li ha passat pel cap algo així» XD. Igual massa de les tires son «Deep Dark Fears» enviats per fans que l’autor ha plasmat, aconseguint així que alguns no siguin o massa rebuscats o específics o poc divertits/interessants.

Si no us el voleu comprar, com a mínim feu una ullada a la seva web (facebook o tumblr). Personalment, quan surti la seguent recopilació també la compraré!

Nivell de cremada de pis: 3/5.

Sandman Overture

Quan Sandman comença Morpheo és capturat al estar exhaust després d’haver lliurat una batalla per salvar l’univers. A Sandman Overture s’ens explica la història.

Sandman és segurament el meu còmic preferit així que amb Sandman Overture tenia moltes expectatives i alhora estava cagat. Per poder-la llegir de cop he esperat que estigui acabada i comprat l’edició en tapa dura (així tinc aquesta edició en anglès i el primer número per ECC firmat gracies Helena!).
Ha complert totes les expectatives que tenia.

Amb Overture Neil Gaiman manté el nivell que tenia el guió de la original i introdueix altres manifestacions de Sueño (el Sueño de los gatos es genial) així com nous personatges essencials per l’univers creat per Gaiman; en resum la història és rodona i el guió magistral, com no podia ser d’una altra manera.
Tenir JH Williams III com a il·lustrador encara ho fa tot més EPIC. Tota la narració gràfica, el color, els desfasses, les pàgines dobles és ESPECTACULAR, et fiques tan a dins que no te n’adones i tens el volum del revés. No coneixia aquest il·lustrador, però definitivament he de buscar més coses seves, un ESCÀNDOL.

Cliqueu per veurela en tota la seva esplendor.

M’han entrat unes ganes inhumanes de rellegir tot sandman.

Tant MUST READ com Sandman.

Es que posaria totes les pàgines…

Nivell de cremada de pis: 5/5 (estava clar, no?).

PD: alerta, tot i ser preqüela s’ha de llegir abans la original, ja que aquesta conté Spoiler.

 

Lectures comiqueres v4.0

Una altra entrada combo de diferents còmics/novel·les gràfiques que he estat llegint aquests dies. (i li torno a canviar el nom a la secció XD)

Una vida errante

Obra de 2 volums autobiográfica de Yoshihiro Tatsumi, el pare del Gekiga (el que coneixeriem avui com a novel·la gràfica) publicada per Astiberri.

És una obra molt interessant, tant per veure com estava la societat japonesa de la postguerra com, sobretot, per apendre com va anar evolucionant el còmic japonès des de historietes per nens fins a coses més per adults, i com Tatsumi i els seus companys van influir en aquesta nova vessant.
Tot i recomanar-lo molt a qualsevol persona que estigui minimament interessada en la història del còmic (i sobretot del manga) també te alguna cosa que no m’ha agradat:
– No tots els noms dels autors son els reals, no se si per tema de drets o pel que sigui, però la majoria son semblants, però no els reals. Això dificulta buscar-ne informació (fins i tot el del protagonista està canviat!).
– La història va acabar prematurament quan li van cancel·lar la serie, no és que quedi molt penjat, però també deixa amb ganes de saber més ja que acaba quan l’autor encara era jove.

D’adolescents van coneixer a Tezuka.

Nivell de cremada de pis: 4/5

Through the Woods

Recopilació d’històries curtes de terror d’Emily Carroll (guanyadora del premi Eisner 2015 a millor història curta, que podeu trobar gratuïtament aquí).

No recordo com vaig arribar a coneixer l’existència d’aquest còmic, però sort que ho vaig fer ja que és una passada. És un còmic que dona molt mal rollo sense ser gore ni desagradable, més cap a l’estil de un conte, però molt fosc i amb un estil i una narració no podrien quedar millor.

Recomano llegir-lo de nit per ficar-s’hi encara més.
Espero que Emily Carroll segueixi explotant aquest estil i ens arribin més coses seves ben aviat.

Nivell de cremada de pis: 4,5/5.

Hawkeye

Mai hagués dit que un còmic de Hawkeye podria molar tant.

A través de 22 números (a Espanya Panini, 4 recopilatoris) guionitzats per Matt Fraction i dibuixats (portades guanyadores de Eisner incloses) per David Aja ens arriba una història sobre el que fa Hawkeye quan no és un Avenger.

Clint Barton (Hawkeye) viu a un edifici d’apartaments molt modest on una màfia de l’europa de l’est (russos?)  està fent la vida impossible als veïns intentant fer-los fora per les males per tal de fer negocis turbios. Clint es proposa arreglar la situació comprant tot l’edifici, però no va tal com s’esperava. Acompanyat per la Kate Bishop (el personatge que ho peta més amb diferència) i amb aparicions estelars d’altres herois/avengers s’enfrontarà a la extranya màfia i la seva extranya manera de parlar.

Així és com parlen els de la màfia.

És extremadament divertida i original, els 22 números passen volant, tant en Clint Barton com la Kate Bishop molen molt, la narració és bastant diferent, amb constants salts temporals endavant i enrere que a vegades costen de seguir (l’únic dolent que se m’acudeix de la serie) i fins i tot un capítol sencer des del punt de vista d’un gos (genial!).

Nivell de cremada de pis: 4/5.