Lectures comiqueres v8.0

Com últimament gairebé no parlo de manga, avui entrada dedicada a un sol manga!

Kakukaku Shikajika

220px-kakukaku_shikajika_volume_1_cover

Akiko Hayashi és una estudiant d’últim any d’institut que te com a objectiu convertir-se en mangaka, és per això que vol estudiar belles arts a la universitat de Tokio. A través de una companya de classe, Futami, s’apunta a classes particulars per preparar l’examen d’entrada a la universitat, però es trobarà amb un professor, Kenzo Hidaka, gens convencional.

Ens trobem davant d’una obra autobiogràfica d’Akiko Hayashi, nom real de l’autora: Akiko Higashimura, on ens explica la seva joventut (últim any d’institut, universitat, primera feina, inicis com a mangaka) utilitzant com a nexe la seva relació amb el seu mentor i professor d’art.

kakukaku life plan

Mentalitat japonesa, on casar-se i tenir fills és més important que la carrera professional, tot i que fos el seu somni des de petita!

Al començament (i què coi, durant gairebé tot el manga) ens trobem a una Akiko que es creu millor que els demés, egoista, egocèntrica, Epicpalista extrema (sobretot a la època universitària…) i que es pensa que tot li anirà rodat… vaja, la “típica” actitud d’adolescent que es vol menjar el món. Això fa que sigui prou fàcil empatitzar amb ella (tots hem sigut joves), però alhora moltíssims es passa de “llesta” i venen unes ganes de fotre-li una bona cleca per espavilar-la i/o que deixi de ser una SCUMBAG

Tot i que en general es respira un to bastant casual i humorístic a Kakukaku Shikajika no li falten  moments dramàtics molt potents on és difícil que no caigui una llagrimeta (o dos). Aquesta harmonia de slice-of-life/humor/drama funciona MOLT bé, fent el manga extremadament entretingut i emotiu; si a això li sumem l’habilitat que te Akiko per acabar els capítols en cliffhangers inesperats… es fa molt complicat poder parar de llegir.

kakukaku time machine

l’autora també fotria una hòstia al seu “jo” del passat.

 

Per si amb el carisma dels protagonistes (tots: ella, el seu mentor, els seus companys/es de classe…) i la història que t’atrapa; artísticament, tot i no ser espectacular, també està molt be. Te un dibuix tant simplista en algunes coses com detallat en d’altres, l’acció de les vinyetes és fàcil de seguir i les caricatures boges sempre molt ben integrades en els moments d’humor, aconseguint que el còmic encara entri millor pels ulls. Està clar que és una mangaka amb molt de talent, a més de prolífera!

Amb aquesta obra a més es trenca el tòpic del mangaka tímid, poc sociable i que no li agrada sortir de casa ni que el vegin en públic, Akiko és just el contrari!

kakukaku

El seu professor i els peculiars mètodes per motivar.

En resum, m’ha encantat. Un manga imprescindible per a tots els públics. De fet em sembla molt estrany que cap editorial no s’hagi animat a publicar-lo (i només son 5 volums!). Estic segur que si en comptes d’etiqueta Josei portes la de Seinen ja estaria publicat fa força temps #prejudicis.

Nivell de cremada de pis: 4’5/5.

Tenia ganes de llegir un manga d’aquesta autora des de que vaig veure el seu capítol d’Urasawa Manben (us animo molt a veure’l) i em sembla que no podria haver triat una millor obra. Definitivament em llegiré més coses seves! (si algú n’ha llegit més i em pot recomanar s’agrairà)

Lectures comiqueres v7.0

El Ángelus

01203440301_g

Clovis és un home casat i amb dos fills que porta una vida gris i avorrida fins que un dia, entrant a un museu per primer cop en molts anys, veu El Angelus (un quadre del pintor francès Millet) que li causarà una gran impressió, causant-li una mena d’atac d’ansietat. Això li causarà una obsessió pel quadre i el pintor desencadenant una transformació personal i el descobriment de secrets familiars.

elangeluspag6

Agredolç és la primera paraula que se m’acudeix per definir el que m’ha semblat aquesta BD francesa: comença molt be, tota la trama de obsessió pel quadre (del que no en coneixia la història) i redescobrir-se a un mateix i al seu passat està molt be, PERÒ alhora te un clixé que em grinyolava massa: senyor amb la crisis dels 40 en un matrimoni que no funciona, fart de la seva feina i amb fills rebels i maleducats de qui la professora d’art, joveneta i maca, del seu fill s’enamora d’ell. Sembla que el guionista hagi expressat a través de la obra el que desitjaria canviar de la seva vida.

Gràficament és prou maco, amb uns colors que passen de una tonalitat gris a una tonalitat més viva, acompanyant així l’estat d’ànim d’en Clovis; petits detalls que molts cops passen desapercebuts i demostren la de feina que hi ha darrere un còmic.

Tot i que en general m’ha agradat no n’he acabat del tot content.

Nivell de cremada de pis: 3/5.

Planet Hulk

planethulkmaster

Els Il·luminati decideixen que Hulk és massa perillós, sobretot en vigilies de intentar tirar endavant el registre de superherois, així que enganyen a Bruce Banner: amb l’excusa d’haver d’arreglar un satèl·lit el posen a una llançadera per enviar-lo a un planeta buit, ple de vegetació on no molestaria a ningú i podria ser feliç, però alguna cosa surt malament i arriba a Sakaar, un planeta en guerra.

Planet Hulk és la primera saga exclusiva de Hulk que llegeixo i m’ha sorprès molt gratament. Sempre havia pensat que en Hulk només deia “Hulk destrozar”, però aquí ens trobem que és molt intel·ligent i te sentiments (no només de ràbia).

Al començament de la saga Hulk és esclavitzat i s’alia amb la resta d’esclaus gladiadors per derrocar la tirania, així doncs hi ha un gran elenc de personatges interessants que a mesura que anem avançant anirem descobrint més sobre ells així com sobre la història del planeta.

M’ha agradat molt més del que m’esperava.

Nivell de cremada de pis: 3’5/5.

World War Hulk

world-war-hulk-movie

Després del que succeeix al final de Planet Hulk, Hulk està MOLT enfadat i decideix tornar a la terra per venjar-se de qui creu culpables del que li ha passat: els Il·luminati (Black Bolt, Tony Stark, Doctor Strange, Reed Richards, Charles Xavier) .

Com més enfadat està Hulk, més fort és (així fins l’infinit), i després de Planet Hulk diria que no ha estat MAI tant enfadat. És imparable, passant primer per la lluna per apallissar al Black Bolt (que la baralla sigui offscreen em cabreja una mica) i després arribar ja a la terra acompanyat dels companys aconseguits a Planet Hulk ningú li pot fer front.

Així com em queixava a Civil War que res tenia sentit i les baralles eren molt cutres, aquí tot està molt ben encaixat i els combats son el millor (tot i que es basin en el Hulk apallissant a tothom no son gens simplones ni busquen el xoc gratuït).

Si li hagués de trobar algun punt negatiu seria, com sempre, els Spinoffs: llargs, pesats i que no aporten gairebé res (per no dir res a seques) a la història principal. Em faltaria saber també quines conseqüències va tenir dins l’univers Marvel.

4594593-5659548296-45655

Un gran plantejament, un gran nus, i un bon desenllaç: m’ha encantat, una bona sorpresa!

Nivell de cremada de pis: 4/5.

34è Saló del còmic de Barcelona

Un altre any, un altre saló del còmic i ja van tants que n’he perdut el compte.

El gran atractiu d’aquesta edició era la presència de Frank Miller (confirmat per l’any que ve també!) de qui vaig tenir la sort de poder aconseguir un número per la seva sessió de firmes del dijous gràcies a la Miya. Així doncs el meu pas pel saló va començar el dijous al migdia, on ja m’esperava la Belit per dinar als food trucks, ben curiós que es mengi millor en food trucks al Saló del Còmic que en els stands de restaurants de suposada qualitat de cuina japonesa al del manga…

DSC_0078

Foto feta per la Miya: Miller em firmava El Regreso del Caballero Oscuro

 Després de dinar vam fer la típica ronda de reconeixement, amb la tranquil·litat habitual del dia més buit del saló, fins a les 19h que començava la sessió de firmes d’en Miller. Cap a aquella hora la Belit ja havia marxat, però va tornar la Miya que em va fer companyia (i fotos) fins que va acabar a sessió (gràcies!).

Més satisfet impossible, tenir El Retorno del Caballero Oscuro firmat per Miller… buff…

Per acabar d’arrodonir la tarda abans de marxar va aparèixer el Raulizga a qui feia molt temps que no veia i vam estar parlant una bona estona, ens hem de veure més sovint!

Com havia de treballar el divendres també vaig passar-me pel saló a partir del migdia, on em vaig trobar amb l’Helena i la Belit amb qui vam dinar (acoplant-nos al Josan, Marc, Nora, Héctor i Alba). Un cop dinats vam fer una segona volta pel saló on vam i indignar-nos amb la censura a la exposició del Miki Montlló. Un cop aconseguida la indignació reglamentaria vaig anar a fer cua pel Paco Roca, acompanyat per l’Helena a la cua pels autors de Las Meninas. Paco Roca va demostrar ser un professional quan al veure la cua que hi havia va començar a firmar mitja hora abans del que li tocava i va acabar mitja hora després del límit, tot per no deixar a ningú sense el seu llibre dedicat.

IMG_20160516_183415

Encara quedava tarda per davant, així que vaig acompanyar a l’Helena a fer cua per la firma del Max al stand de La Cúpula i després a Astiberri amb la Belit també pel David Rubin. Acabades les firmes vam passar-nos a saludar a la Xúlia i la Núria, que ja marxaven cap a l’entrega de premis del saló al que no vam anar per estar ja massa cansats.

El dissabte vaig anar directe a Norma amb l’objectiu d’agafar un bon número per la sessió de firmes del Miki Montlló, com la Belit no havia arribat vaig agafar-li també número a ella per la Maria Llovet i en Barbucci. Mentre va arribar l’Helena a qui vaig intentar convèncer inútilment que no es gastés diners en una altra antologia i fent-li companyia mentre li firmaven.

IMG_20160516_183504

El millor de Warship Jolly Roger és, sense cap mena de dubtes, el dibuix

Un cop aconseguida la firma i retrobar-nos vam anar a veure les exposicions de les Superheroïnes i la de Las Meninas fins l’hora de dinar. Van ajuntar-nos amb el Joan i la Belit i vam acabar al brasiler Caipirinha, que queda a prop de la fira i ja és gairebé una tradició, el cambrer em va reconèixer i tot…

Després de dinar vaig anar directe a fer cua per l’Álvaro Ortiz, de qui volia aconseguir que em firmés Cenizas (l’únic que em quedava sense firmar). Vaig estar fent cua acompanyat de l’Helena que s’estava morint i volia seure, mentre el Joan buscava número pel Miguelanxo Prado i la Belit ja feia lloc, i descansava asseguda, a les presentacions editorials.

IMG_20160516_183353

Si feies una combinació picant l’ullet donava un regal!

Aquest any només vaig veure la presentació de Planeta (i de la Globalita XD) ja que a les 19h tenia número per la esperadíssima trobada amb els fans de Frank Miller i Brian Azzarello, que va ser MOLT itneressant i si m’animo ja en faré una entrada, que vaig prendre molts apunts. Tot i així, podrien haver obert les portes abans, que fora feia fred!

IMG_20160507_201239

Miller i Azzarello (3r i 4t començant per l’esquerra)

Un cop acabada vaig anar a buscar l’Helena a qui li estaven firmant Voltio a La Cúpula, vam estar xerrant una estona més amb la Xúlia i la Núria fins l’hora de marxar.

El diumenge vam quedar a quarts de 6 per anar a veure les exposicions que ens faltaven i sobretot fer lloc per la happy hour de norma, però com vaig arribar una mica abans vaig passar a saludar-me a la Laia, que estava fent de cangur al artist alley de la seva cosina Perditah Byrnison.

Tot esperant també vaig aprofitar per llegir els còmics que fan  els nens (imprescindible, sempre n’hi ha algun de genial xD) i tornar a fer una bona ullada a la gegant exposició de automòbils dels còmics.

IMG_20160505_174649

Blacksad i el seu Cadillac

La happy hour no es va fer esperar gaire i vam aconseguir gairebé tot el que volíem, per part meva em vaig endur Presas Fáciles del Miguelanxo Prado, que estava en molt bon estat, però em van prendre “als morros” el Ala Rota i Los 3 Frutos, vaig rabiar molt fort (especialment amb Los 3 Frutos, tot i que vaig veure després que estava una mica fet malbé).

I amb això es va acabar el saló, molt content amb les firmes aconseguides, les expos, el Frank Miller, en haver anat com a “corresponsal” per Bacalao… però sobretot de la immillorable companyia!

PD: la crònica-opinió global la penjaré quan es publiqui la revista Bacalao!

Lectures comiqueres v6.0

Segueixo portant un ritme de actualitzacions que fa vergonya, però vamos allá, unes quantes lectures que he fet últimament.

Polina

polina_port-590x590

De petita, Polina entra a una escola de ballet i és seleccionada per la classe de l’estricte professor Bojinsky, on ha de donar-ho tot per aguantar el ritme. A mesura que va creixent descobreix que la visió que te Bojinsky del ballet no és la única que existeix.

Polina, de Bastian Vivès, em va arribar recomanada amb molt de hype i, tot i que m’ha agradat, m’ha decepcionat (el problema del hype, esperava més).

Durant tota la obra anem passant per etapes de la vida de Polina sent testimonis del seu creixement tant personal (les amistats, el primer amor, el primer desengany…) com professionalment (l’afany de superació, la primera actuació, els projectes paral·lels, la frustació), però sempre a través del ballet i deixant en evidència el molt que li va marcar el seu primer professor: Bojinsky.

Argumentalment no te més i de fet el fluxe de la narració és una mica estrany, tot i així es llegeix be i de una sentada, a més gràficament està molt aconseguida (te un moment GENIAL cap al final).

No em tingueu molt en compte, tothom la posa pels núvols, alguna cosa se’m deu haver escapat.

Nivell de cremada de pis: 3/5.

Fun Home

1035x1576-01-12-2007-09

Tragicomèdia autobiogràfica d’Alison Bechdel explica la seva infantesa, adolescència, sortida de l’armari i del descobriment que el seu pare també era gay poques setmanes abans de la seva mort.

Fun Home és una de les novel·les gràfiques que més premis acumula, així com una de les més venudes (fins i tot adaptada a un musical de Broadway! ): després de llegir-la ho entenc.

Alison Bechdel es centra en la relació amb el seu pare, un professor d’anglès i director de la funerària del poble, però la narració no és lineal, sinó que va saltant endavant i endarrere afegint informació o veient les coses des de un altre punt de vista, anant-nos descobrint poc a poc la vida secreta del seu pare tal com ella la va descobrir (post mortem).

Però Fun Home també mostra la lluita per trobar la seva sexualitat (amb extractes del seu diari personal), la relació amb la resta de la família (distant i freda, com amb el seu pare) i com poc a poc el que semblava una mania s’acaba convertint en un TOC.

En resum és una gran obra que val moltíssim la pena, però també densa i es pot arribar a fer una mica llarga.

Nivell de cremada de pis: 4/5.

Civil War

image_gallery

Es posa en marxa l’acta de registre de Superhomes que requereix que tots els superherois estiguin registrats pel govern. Quan Spider-Man decideix fer publica la seva identitat donant suport l’acta de registre tot es precipitarà.

Per primer cop al bloc parlo de superherois!

Aprofitant que s’acostava la peli vaig decidir que ja tocava llegir aquesta saga de la que tant se’n parlava quan es publicava… mira que van fer bon màrqueting, perquè és dolenta amb ganes!

No entraré en els tie-ins, que n’hi ha molts, MASSES, i no aporten res d’interessant (com gairebé sempre), però és que ni la saga principal te cap al·licient… a part de veure com es barallen entre ells: no aporta res de nou (a X-Men això del registre de superherois ja s’havia vist molts cops), tot queda gairebé igual que abans de començar (cap resol·lució clara de res), i ni tant sols les baralles estan be, intenten ser badass però son un batiburri de postures i poc més.

El millor que va sortir de Civil War va ser Planet Hulk+World War Hulk.

Ja m’havien avisat que era bastant dolenta… això em passa per no fer cas, el què fa una bona campanya de publicitat amb els #team i la mare que els va parir, incomprensible l’èxit que va tenir. El pitjor és que aprofitant la sortida de la peli faran un Civil War 2, però sense ni temps a prepararla! només han tingut 3 mesos per fer els previos, pot ser un desastre molt bèstia.

Llarga i avorrida.

Nivell de cremada de pis: 1,5/5.

Volia fer també Planet Hulk+World War Hulk en aquesta entrada, però millor ho deixo per la següent que si no aquesta no surt mai.

El Hombre Sin Talento

Ja mai faig entrades senceres dedicades a un còmic (ni entrades en general al cap i a la fi…), però això en serà una excepció.

Aquesta entrada és un artícle que es publicarà a la revista noruega Bacalao – タラ kunst- og kulturmagasin, així que conté una mica més de postureo que del normal!

—————————

Para gente no versada es frecuente pensar que el manga es un género para gente joven que trata de peleas y/o amoríos adolescentes, eso se da gracias a la fama que alcanzaron en los años ’90 series como Dragon Ball o Sailor Moon; por suerte esta impresión es totalmente equivocada y dentro del cómic japonés nos encontramos con todo tipo de obras. El Hombre Sin Talento, considerada la obra cumbre de Yoshiharu Tsuge, es una novela gráfica muy diferente a lo que podría esperar el gran público.
Sukezo Sukegawa es un autor de manga que se aparta del mundo para dedicarse al Suiseki, un arte que busca la belleza natural de las piedras…
Para poder profundizar sobre la obra primero deberíamos conocer un poco al autor.
Yoshiharu Tsuge es un mangaka que vivió toda su vida entre la pobreza y la depresión, llegando al intento de suicidio cuando rondaba los 20 años después que su novia rompiera. Pese a marcar un estilo en los años 60 y a tener un relativo éxito, Tsuge nunca llegó a adaptarse a los cambios que se iban produciendo en la industria del manga, así que en 1987 publicó su última obra: Despedida (Ribotsu) dónde el protagonista intenta suicidarse después de romper con su novia: un claro paralelismo con su vida.
Inline image 1
El Hombre sin talento es una obra con tintes autobiográficos donde todo se presenta de manera muy casual, pero contiene profundas reflexiones sobre el arte, lo que es, lo que significa y la relación de un creador con su propia obra.
Durante toda la narración se van planteando diferentes ideas sobre casi cualquier tema que podamos imaginar de la vida (trabajo, amor, amistades, negocios, la edad, el futuro, arrepentimientos del pasado…) que van dejando un poso que nos hará reflexionar una vez terminada la lectura, incluso días después.
Es con estas reflexiones que Tsuge, usando a Sukezo como voz, se abre al lector mostrando sus pensamientos más oscuros y negativos, rechazando la sociedad, la modernidad y hasta su propia obra.
Inline image 2
Tsuge nos introduce poco a poco en un japón en crisis dónde la Sukezo busca su lugar sin ningún tipo de motivación, probando diferentes negocios para intentar hacerse rico, una situación de extrema pobreza que le lleva a fantasear con dejarlo todo y hacerse monje o descubrir la cura para el cáncer y volverse millonario.
En general, el Hombre Sin Talento es una obra de culto imprescindible que no deja a nadie indiferente y gustará tanto a amantes del manga como a aficionados a la lectura.
El Hombre Sin Talento publicado por Gallonero en España.
—————————
Per variar no n’estic gaire content, sobretot amb la part final, si algú te alguna crítica constructiva que me la faci, que encara estic a temps de enviar una modificació per la revista! (crec XD).

Best Worst Movies vol.1

Un de les meves aficions son les pel·lícules dolentes, d’aquelles tan dolentes que donen la volta i son bones, en especial les que ho fan sense voler; aquest cap de setmana passat vam fer una sessió intensiva de 3, dues d’elles de culte i una més nova i massa feta expressament…

Miami Connection

miamiconnection_poster-final__small

Un grup de joves univeristaris tenen un grup de música al que s’uneix la xicota d’un d’ells, el germà de la noia, un delinquent traficant compinxat amb un grup de ninjas moteros (biker by day, ninja by night!) no li agrada i s’enfrontarà a ells.

BRUTAL. De les millors que he vist. Tot i pel que pugui semblar per l’argument tot és cutre SENSE VOLER, intentaven fer una pel·lícula seria! Res te cap ni peus, actuacions músicals perquè si (amb el pitjor playback ever i lyrics que expliquen l’argument més del que s’enten veient-ho…), guió boig boig, actuacions que et mors de riure “my mother was korean…”, baralles ”””genials””” i un missatge final en plan moraleja que no podria ser més fora de lloc després de la batalla final plena de sang i bogeria (no spoilers).

Va ser un no parar de riure, crits i cremar el pis. Un MUST per als fans del gènere… i per els que no també us ho passaríeu pipa veient-la!

Investigant després sobre Miami Connection he vist que YK Kim (el director i actor principal) és un cinturó negre de Tae Kwon Do bastant famós, editor de revistes i fa Ted Talks… quan va rodar la pel·lícula no sabia ni el que estava fent, ja que no tenia cap tipus de coneixement sobre com fer-ho cosa que fa encara més gran tota la peli.

Nivell de cremada de pis: 5/5.

Samurai Cop

samuraicop

Joe Marshall i Frank Washington son dos detectius que intenten detenir un grup mafiós anomenat Katana. Una espècie de rip-off de Arma Letal.

Pel·lícula de culte. El director no sabia el que feia, ni devia saber gaire anglès, vaya diàlegs! El muntatge és horrorós, monòlegs en primers plans gravats en altres localitzacions, canvis de colors entre plans, el lleó, els audios repetits sense parar i la famosíssima perruca del protagonista. Les cares d’en Frank son brutals (el director li deia, riu, sorprèn-te, reacciona així, etc… sense explicar-li el context i per això queden tant fora de lloc/exagerades/GENIALS). Un cop acabada la peli et preguntes perquè coi es titula Samurai Cop… Massa boja per explicar, s’ha de veure i alucinar.

Samurai Cop te el honor de contenir les escenes de sexe més llargues i incòmodes del cine, planos i zooms locos, travelings ultralents i música de peli porno.

Vaig passar-m’ho pipa veient-la i costa de creure lo absurda que és i que el director s’ho prengués en serio. Per culpa d’haver-la vist després de Miami Connection no em va agradar tant com pensava, però després d’haver vist una entrevista que van fer fa poc al actor principal (promocionant Samurai Cop 2! 25 anys després via kickstarter) i investigar una mica l’he arribat a apreciar molt més. Ben aviat caurà un revisionat.

Nivell de cremada de pis: 4/5.

Drive Angry

driveangry

Nicolas Cage escapa del infern per perseguir a la secta que ha matat a la seva filla i segrestat a la seva neta.

Drive Angry ja és un altre estil, tot i tenir un CGI extremadament cutre ja és un film amb pressupost i és en plan conya expressament. Va anar be per acabar la sessió, molt dolenta però divertida sobretot gràcies al “The Accountant”.

Nivell de cremada de pis: 3/5.

PD: espero que mireu els videos que poso, son impagables XD

Lectures comiqueres v5.0

Quan tothom està fent entrades amb el millor de l’any actualitzo jo per fer-ne una de lectures aleatories!
Fa molt que no en faig cap, he llegit molt i no me’ls he apuntat tots… en fi, comencem.
(He decidit no posar mitjos, si no perquè coi creo una escala de cremades de pis…XD)

Hechizo Total & La Bahía de San Búho

Megg, una bruixa, Mogg el seu gat-novio, i Búho, un mussol, son companys de pis que es passen el dia borratxos, drogats i putejant al pobre Búho, l’únic que intenta ser una mica normal, i dic intenta, perquè no ho és gens.

Parodiant uns famosos llibres per nens (Meg, Mog & Owl) Simon Hanselmann presenta una obra autobiogràfica de lo més boja. És tot tant boig que alhora és molt divertit: la relació entre Megg i Mogg és totalment destructiva i a en Búho el putejen sense parar sense que els demés pensin que n’hi hagi per tant, fins al punt que pel seu aniversari decideixen entre ells i Werewolf Jones (un amic encara més tarat que no viu amb ells) violar-lo com a broma. Tot et fa plantejar-te com és que en Búho aguanta tant allà.

tumblr_inline_nd4qnvo0nt1slcdqj

“droja en el colacao”.

Personalment la he gaudit força, em reia bastant, però el tipus d’humor que te és molt molt molt cafre i no crec que sigui per tothom.

Vaig llegir a una entrevista on l’autor comentava que havia passat per una depressió gegant i que crear aquesta novel·la gràfica va evitar que acabés recorrent al suicidi, és per això que en el fons a través de tota la bogeria fa una reflexió de la seva relació amb les drogues, alcohol, la feina, la depressió i la vida en general; això fa que ens poguem trobar algunes pàgines més dures:

Els podeu trobar editats a Espanya per Fulgencio Pimentel a 22’80€ cada un. Llegiu-los per ordre!

Nivell de cremada de pis: 3/5.

Transmetropolitan (Volums 1 a 5 de 10)

transmetropolitan_2

Ambientada a un futur decadent estil cyberpunk, Spider Jerusalem és un famós periodista de investigació “una mica” asocial que torna de un retiro de 4 anys a la muntanya obligat per un contracte que va firmar abans de marxar.

dugpwij

De Warren Ellis i com tot el que he llegit seu: una meravella. Spider és un cabronàs, borratxo i una mica drogadicte que odia la gent, però molt carismàtic i l’únic que intenta fer periodisme “autèntic” (investigar, trobar la veritat, informar). Una oda al periodisme i una crítica bestial a la societat (a l’actual i a la que podem acabar arribant si no vigilem.

Spider, amb l’ajut d’una ajudant que li assigna l’editor en contra seva, intentarà desenmascarar a “La Bestia” (actual president dels estats units) trobant-se pel camí amb tot tipus de casos (humans mig aliens alterats genèticament en busca de drets civils, religions estranyes, persones criogenitzades al segle 20 que es desperten en aquest futur i no ho poden suportar… poseu-hi imaginació i segurament surti). La cosa comença a posar-se seria amb la campanya electoral a la presidència dels Estats Units (volums 3 a 5, els 2 primers son força introductoris).

tmp202

En resum, soc massa dolent escrivint com per poder explicar per què mola tant (i porto 2 dies barallant-m’hi i no me’n surto).

Espero amb ansies els següents 5.

Nivell de cremada de pis: 4/5.

Blankets

51au42vb49l-_sx363_bo1204203200_

Novela autobiogràfica de Craig Thompson que recórrer la seva infantesa (amb maltractaments a casa) en una familia catòlica cristiana, l’adolescència (amb bullying a l’escola) i el seu primer amor.

15f93-6a00d8341c2df453ef01630001cbcc970d-500wi

La composició d’aquesta vinyeta és una passada.

Llegida al club de lectura ha estat la sorpresa de l’any. Si hagués de definir amb una paraula Blankets seria “agredolça”. És una meravella perfectament filada que t’atrapa i no et deixa anar fins que l’acabes (i no és precisament curta).
La infància que va tenir l’autor no va ser pas fàcil i és molt interessant veure com va anar canviant d’idea sobre la religió, la seva familia i la vida en general; vaja, com creix. La Raina és genial i al acabar-la et deixa amb aquell buit dincs de quan una ficció t’ha arribat.

221930

MILD-SPOILERS

El final més agre que dolç amb una reacció, per mi, bastant desmesurada d’en Craig que em va enfadar xD.

FI MILD-SPOILERS

En general em va encantar i és de les meves lectures preferides de l’any. Si us agrada la novel·la gràfica és un MUST.

Nivell de cremada de pis: 5/5.

Las Meninas

portada-las-meninas-santiago-garcia-javier-olivares-1445510178419

Inspirada en fets històrics, narra la vida de Velázquez a la cort del rei Felipe IV i sobre com va acabar pintant el seu famós quadre.

Una altra lectura del club, que tot i guanyar el premi nacional del còmic i altres premis i tot el hype que tenia, ja venia avisat per l’Helena que a ella no li havia agradat gaire i encertada: a mi tampoc em va agradar gairebé gens (de fet, a ningú del club de lectura, una companya no la va ni acabar). Caòtica, sense interès i mal filada que tot i ser curta sembla que no s’acabi mai. He arribat a la conclusió que ha guanyat els premis nacionals que ha guanyat perquè parla de Velázquez i “como molamos”.
En la meva modesta opinió: no es mereix cap dels premis que ha guanyat.

1445513047_924799_1445513637_noticia_normal

Nivell de cremada de pis: 1/5.

 

Deep Dark Fears

9781607748151

Edició física del web-còmic sobre aquelles pors irracionals i pensaments tèrbols que tenim les persones.

Havia vist algunes de les tires d’aquest web còmic pel facebook i m’havia fet molta gràcia, així que quan vaig veure que tenia edició física (i per només 13€) vaig comprar-la ràpidament.
Cada pàgina (a vegades 2) és un concepte de “Deep Dark Fear” diferent, així que tant algun és molt bo, com d’altres no; suposo que depèn si és un pensament que hagis tingut algún cop o no.

En general és molt divertit i més d’un cop he pensat “uf, no soc a l’únic que se li ha passat pel cap algo així” XD. Igual massa de les tires son “Deep Dark Fears” enviats per fans que l’autor ha plasmat, aconseguint així que alguns no siguin o massa rebuscats o específics o poc divertits/interessants.

Si no us el voleu comprar, com a mínim feu una ullada a la seva web (facebook o tumblr). Personalment, quan surti la seguent recopilació també la compraré!

Nivell de cremada de pis: 3/5.

Sandman Overture

the-sandman-overture

Quan Sandman comença Morpheo és capturat al estar exhaust després d’haver lliurat una batalla per salvar l’univers. A Sandman Overture s’ens explica la història.

Sandman és segurament el meu còmic preferit així que amb Sandman Overture tenia moltes expectatives i alhora estava cagat. Per poder-la llegir de cop he esperat que estigui acabada i comprat l’edició en tapa dura (així tinc aquesta edició en anglès i el primer número per ECC firmat gracies Helena!).
Ha complert totes les expectatives que tenia.

the-sandman-overture-2013-001-010

Amb Overture Neil Gaiman manté el nivell que tenia el guió de la original i introdueix altres manifestacions de Sueño (el Sueño de los gatos es genial) així com nous personatges essencials per l’univers creat per Gaiman; en resum la història és rodona i el guió magistral, com no podia ser d’una altra manera.
Tenir JH Williams III com a il·lustrador encara ho fa tot més EPIC. Tota la narració gràfica, el color, els desfasses, les pàgines dobles és ESPECTACULAR, et fiques tan a dins que no te n’adones i tens el volum del revés. No coneixia aquest il·lustrador, però definitivament he de buscar més coses seves, un ESCÀNDOL.

untitled-160

Cliqueu per veurela en tota la seva esplendor.

M’han entrat unes ganes inhumanes de rellegir tot sandman.

Tant MUST READ com Sandman.

gallerycomics_v_1920x1080_20141500_sandman5cover-logo_552eba56b43a64-85057553

Es que posaria totes les pàgines…

Nivell de cremada de pis: 5/5 (estava clar, no?).

PD: alerta, tot i ser preqüela s’ha de llegir abans la original, ja que aquesta conté Spoiler.