Lectures comiqueres v6.0

Segueixo portant un ritme de actualitzacions que fa vergonya, però vamos allá, unes quantes lectures que he fet últimament.

Polina

polina_port-590x590

De petita, Polina entra a una escola de ballet i és seleccionada per la classe de l’estricte professor Bojinsky, on ha de donar-ho tot per aguantar el ritme. A mesura que va creixent descobreix que la visió que te Bojinsky del ballet no és la única que existeix.

Polina, de Bastian Vivès, em va arribar recomanada amb molt de hype i, tot i que m’ha agradat, m’ha decepcionat (el problema del hype, esperava més).

Durant tota la obra anem passant per etapes de la vida de Polina sent testimonis del seu creixement tant personal (les amistats, el primer amor, el primer desengany…) com professionalment (l’afany de superació, la primera actuació, els projectes paral·lels, la frustació), però sempre a través del ballet i deixant en evidència el molt que li va marcar el seu primer professor: Bojinsky.

Argumentalment no te més i de fet el fluxe de la narració és una mica estrany, tot i així es llegeix be i de una sentada, a més gràficament està molt aconseguida (te un moment GENIAL cap al final).

No em tingueu molt en compte, tothom la posa pels núvols, alguna cosa se’m deu haver escapat.

Nivell de cremada de pis: 3/5.

Fun Home

1035x1576-01-12-2007-09

Tragicomèdia autobiogràfica d’Alison Bechdel explica la seva infantesa, adolescència, sortida de l’armari i del descobriment que el seu pare també era gay poques setmanes abans de la seva mort.

Fun Home és una de les novel·les gràfiques que més premis acumula, així com una de les més venudes (fins i tot adaptada a un musical de Broadway! ): després de llegir-la ho entenc.

Alison Bechdel es centra en la relació amb el seu pare, un professor d’anglès i director de la funerària del poble, però la narració no és lineal, sinó que va saltant endavant i endarrere afegint informació o veient les coses des de un altre punt de vista, anant-nos descobrint poc a poc la vida secreta del seu pare tal com ella la va descobrir (post mortem).

Però Fun Home també mostra la lluita per trobar la seva sexualitat (amb extractes del seu diari personal), la relació amb la resta de la família (distant i freda, com amb el seu pare) i com poc a poc el que semblava una mania s’acaba convertint en un TOC.

En resum és una gran obra que val moltíssim la pena, però també densa i es pot arribar a fer una mica llarga.

Nivell de cremada de pis: 4/5.

Civil War

image_gallery

Es posa en marxa l’acta de registre de Superhomes que requereix que tots els superherois estiguin registrats pel govern. Quan Spider-Man decideix fer publica la seva identitat donant suport l’acta de registre tot es precipitarà.

Per primer cop al bloc parlo de superherois!

Aprofitant que s’acostava la peli vaig decidir que ja tocava llegir aquesta saga de la que tant se’n parlava quan es publicava… mira que van fer bon màrqueting, perquè és dolenta amb ganes!

No entraré en els tie-ins, que n’hi ha molts, MASSES, i no aporten res d’interessant (com gairebé sempre), però és que ni la saga principal te cap al·licient… a part de veure com es barallen entre ells: no aporta res de nou (a X-Men això del registre de superherois ja s’havia vist molts cops), tot queda gairebé igual que abans de començar (cap resol·lució clara de res), i ni tant sols les baralles estan be, intenten ser badass però son un batiburri de postures i poc més.

El millor que va sortir de Civil War va ser Planet Hulk+World War Hulk.

Ja m’havien avisat que era bastant dolenta… això em passa per no fer cas, el què fa una bona campanya de publicitat amb els #team i la mare que els va parir, incomprensible l’èxit que va tenir. El pitjor és que aprofitant la sortida de la peli faran un Civil War 2, però sense ni temps a prepararla! només han tingut 3 mesos per fer els previos, pot ser un desastre molt bèstia.

Llarga i avorrida.

Nivell de cremada de pis: 1,5/5.

Volia fer també Planet Hulk+World War Hulk en aquesta entrada, però millor ho deixo per la següent que si no aquesta no surt mai.

El Hombre Sin Talento

Ja mai faig entrades senceres dedicades a un còmic (ni entrades en general al cap i a la fi…), però això en serà una excepció.

Aquesta entrada és un artícle que es publicarà a la revista noruega Bacalao – タラ kunst- og kulturmagasin, així que conté una mica més de postureo que del normal!

—————————

Para gente no versada es frecuente pensar que el manga es un género para gente joven que trata de peleas y/o amoríos adolescentes, eso se da gracias a la fama que alcanzaron en los años ’90 series como Dragon Ball o Sailor Moon; por suerte esta impresión es totalmente equivocada y dentro del cómic japonés nos encontramos con todo tipo de obras. El Hombre Sin Talento, considerada la obra cumbre de Yoshiharu Tsuge, es una novela gráfica muy diferente a lo que podría esperar el gran público.
Sukezo Sukegawa es un autor de manga que se aparta del mundo para dedicarse al Suiseki, un arte que busca la belleza natural de las piedras…
Para poder profundizar sobre la obra primero deberíamos conocer un poco al autor.
Yoshiharu Tsuge es un mangaka que vivió toda su vida entre la pobreza y la depresión, llegando al intento de suicidio cuando rondaba los 20 años después que su novia rompiera. Pese a marcar un estilo en los años 60 y a tener un relativo éxito, Tsuge nunca llegó a adaptarse a los cambios que se iban produciendo en la industria del manga, así que en 1987 publicó su última obra: Despedida (Ribotsu) dónde el protagonista intenta suicidarse después de romper con su novia: un claro paralelismo con su vida.
Inline image 1
El Hombre sin talento es una obra con tintes autobiográficos donde todo se presenta de manera muy casual, pero contiene profundas reflexiones sobre el arte, lo que es, lo que significa y la relación de un creador con su propia obra.
Durante toda la narración se van planteando diferentes ideas sobre casi cualquier tema que podamos imaginar de la vida (trabajo, amor, amistades, negocios, la edad, el futuro, arrepentimientos del pasado…) que van dejando un poso que nos hará reflexionar una vez terminada la lectura, incluso días después.
Es con estas reflexiones que Tsuge, usando a Sukezo como voz, se abre al lector mostrando sus pensamientos más oscuros y negativos, rechazando la sociedad, la modernidad y hasta su propia obra.
Inline image 2
Tsuge nos introduce poco a poco en un japón en crisis dónde la Sukezo busca su lugar sin ningún tipo de motivación, probando diferentes negocios para intentar hacerse rico, una situación de extrema pobreza que le lleva a fantasear con dejarlo todo y hacerse monje o descubrir la cura para el cáncer y volverse millonario.
En general, el Hombre Sin Talento es una obra de culto imprescindible que no deja a nadie indiferente y gustará tanto a amantes del manga como a aficionados a la lectura.
El Hombre Sin Talento publicado por Gallonero en España.
—————————
Per variar no n’estic gaire content, sobretot amb la part final, si algú te alguna crítica constructiva que me la faci, que encara estic a temps de enviar una modificació per la revista! (crec XD).

Best Worst Movies vol.1

Un de les meves aficions son les pel·lícules dolentes, d’aquelles tan dolentes que donen la volta i son bones, en especial les que ho fan sense voler; aquest cap de setmana passat vam fer una sessió intensiva de 3, dues d’elles de culte i una més nova i massa feta expressament…

Miami Connection

miamiconnection_poster-final__small

Un grup de joves univeristaris tenen un grup de música al que s’uneix la xicota d’un d’ells, el germà de la noia, un delinquent traficant compinxat amb un grup de ninjas moteros (biker by day, ninja by night!) no li agrada i s’enfrontarà a ells.

BRUTAL. De les millors que he vist. Tot i pel que pugui semblar per l’argument tot és cutre SENSE VOLER, intentaven fer una pel·lícula seria! Res te cap ni peus, actuacions músicals perquè si (amb el pitjor playback ever i lyrics que expliquen l’argument més del que s’enten veient-ho…), guió boig boig, actuacions que et mors de riure “my mother was korean…”, baralles ”””genials””” i un missatge final en plan moraleja que no podria ser més fora de lloc després de la batalla final plena de sang i bogeria (no spoilers).

Va ser un no parar de riure, crits i cremar el pis. Un MUST per als fans del gènere… i per els que no també us ho passaríeu pipa veient-la!

Investigant després sobre Miami Connection he vist que YK Kim (el director i actor principal) és un cinturó negre de Tae Kwon Do bastant famós, editor de revistes i fa Ted Talks… quan va rodar la pel·lícula no sabia ni el que estava fent, ja que no tenia cap tipus de coneixement sobre com fer-ho cosa que fa encara més gran tota la peli.

Nivell de cremada de pis: 5/5.

Samurai Cop

samuraicop

Joe Marshall i Frank Washington son dos detectius que intenten detenir un grup mafiós anomenat Katana. Una espècie de rip-off de Arma Letal.

Pel·lícula de culte. El director no sabia el que feia, ni devia saber gaire anglès, vaya diàlegs! El muntatge és horrorós, monòlegs en primers plans gravats en altres localitzacions, canvis de colors entre plans, el lleó, els audios repetits sense parar i la famosíssima perruca del protagonista. Les cares d’en Frank son brutals (el director li deia, riu, sorprèn-te, reacciona així, etc… sense explicar-li el context i per això queden tant fora de lloc/exagerades/GENIALS). Un cop acabada la peli et preguntes perquè coi es titula Samurai Cop… Massa boja per explicar, s’ha de veure i alucinar.

Samurai Cop te el honor de contenir les escenes de sexe més llargues i incòmodes del cine, planos i zooms locos, travelings ultralents i música de peli porno.

Vaig passar-m’ho pipa veient-la i costa de creure lo absurda que és i que el director s’ho prengués en serio. Per culpa d’haver-la vist després de Miami Connection no em va agradar tant com pensava, però després d’haver vist una entrevista que van fer fa poc al actor principal (promocionant Samurai Cop 2! 25 anys després via kickstarter) i investigar una mica l’he arribat a apreciar molt més. Ben aviat caurà un revisionat.

Nivell de cremada de pis: 4/5.

Drive Angry

driveangry

Nicolas Cage escapa del infern per perseguir a la secta que ha matat a la seva filla i segrestat a la seva neta.

Drive Angry ja és un altre estil, tot i tenir un CGI extremadament cutre ja és un film amb pressupost i és en plan conya expressament. Va anar be per acabar la sessió, molt dolenta però divertida sobretot gràcies al “The Accountant”.

Nivell de cremada de pis: 3/5.

PD: espero que mireu els videos que poso, son impagables XD

Lectures comiqueres v5.0

Quan tothom està fent entrades amb el millor de l’any actualitzo jo per fer-ne una de lectures aleatories!
Fa molt que no en faig cap, he llegit molt i no me’ls he apuntat tots… en fi, comencem.
(He decidit no posar mitjos, si no perquè coi creo una escala de cremades de pis…XD)

Hechizo Total & La Bahía de San Búho

Megg, una bruixa, Mogg el seu gat-novio, i Búho, un mussol, son companys de pis que es passen el dia borratxos, drogats i putejant al pobre Búho, l’únic que intenta ser una mica normal, i dic intenta, perquè no ho és gens.

Parodiant uns famosos llibres per nens (Meg, Mog & Owl) Simon Hanselmann presenta una obra autobiogràfica de lo més boja. És tot tant boig que alhora és molt divertit: la relació entre Megg i Mogg és totalment destructiva i a en Búho el putejen sense parar sense que els demés pensin que n’hi hagi per tant, fins al punt que pel seu aniversari decideixen entre ells i Werewolf Jones (un amic encara més tarat que no viu amb ells) violar-lo com a broma. Tot et fa plantejar-te com és que en Búho aguanta tant allà.

tumblr_inline_nd4qnvo0nt1slcdqj

“droja en el colacao”.

Personalment la he gaudit força, em reia bastant, però el tipus d’humor que te és molt molt molt cafre i no crec que sigui per tothom.

Vaig llegir a una entrevista on l’autor comentava que havia passat per una depressió gegant i que crear aquesta novel·la gràfica va evitar que acabés recorrent al suicidi, és per això que en el fons a través de tota la bogeria fa una reflexió de la seva relació amb les drogues, alcohol, la feina, la depressió i la vida en general; això fa que ens poguem trobar algunes pàgines més dures:

Els podeu trobar editats a Espanya per Fulgencio Pimentel a 22’80€ cada un. Llegiu-los per ordre!

Nivell de cremada de pis: 3/5.

Transmetropolitan (Volums 1 a 5 de 10)

transmetropolitan_2

Ambientada a un futur decadent estil cyberpunk, Spider Jerusalem és un famós periodista de investigació “una mica” asocial que torna de un retiro de 4 anys a la muntanya obligat per un contracte que va firmar abans de marxar.

dugpwij

De Warren Ellis i com tot el que he llegit seu: una meravella. Spider és un cabronàs, borratxo i una mica drogadicte que odia la gent, però molt carismàtic i l’únic que intenta fer periodisme “autèntic” (investigar, trobar la veritat, informar). Una oda al periodisme i una crítica bestial a la societat (a l’actual i a la que podem acabar arribant si no vigilem.

Spider, amb l’ajut d’una ajudant que li assigna l’editor en contra seva, intentarà desenmascarar a “La Bestia” (actual president dels estats units) trobant-se pel camí amb tot tipus de casos (humans mig aliens alterats genèticament en busca de drets civils, religions estranyes, persones criogenitzades al segle 20 que es desperten en aquest futur i no ho poden suportar… poseu-hi imaginació i segurament surti). La cosa comença a posar-se seria amb la campanya electoral a la presidència dels Estats Units (volums 3 a 5, els 2 primers son força introductoris).

tmp202

En resum, soc massa dolent escrivint com per poder explicar per què mola tant (i porto 2 dies barallant-m’hi i no me’n surto).

Espero amb ansies els següents 5.

Nivell de cremada de pis: 4/5.

Blankets

51au42vb49l-_sx363_bo1204203200_

Novela autobiogràfica de Craig Thompson que recórrer la seva infantesa (amb maltractaments a casa) en una familia catòlica cristiana, l’adolescència (amb bullying a l’escola) i el seu primer amor.

15f93-6a00d8341c2df453ef01630001cbcc970d-500wi

La composició d’aquesta vinyeta és una passada.

Llegida al club de lectura ha estat la sorpresa de l’any. Si hagués de definir amb una paraula Blankets seria “agredolça”. És una meravella perfectament filada que t’atrapa i no et deixa anar fins que l’acabes (i no és precisament curta).
La infància que va tenir l’autor no va ser pas fàcil i és molt interessant veure com va anar canviant d’idea sobre la religió, la seva familia i la vida en general; vaja, com creix. La Raina és genial i al acabar-la et deixa amb aquell buit dincs de quan una ficció t’ha arribat.

221930

MILD-SPOILERS

El final més agre que dolç amb una reacció, per mi, bastant desmesurada d’en Craig que em va enfadar xD.

FI MILD-SPOILERS

En general em va encantar i és de les meves lectures preferides de l’any. Si us agrada la novel·la gràfica és un MUST.

Nivell de cremada de pis: 5/5.

Las Meninas

portada-las-meninas-santiago-garcia-javier-olivares-1445510178419

Inspirada en fets històrics, narra la vida de Velázquez a la cort del rei Felipe IV i sobre com va acabar pintant el seu famós quadre.

Una altra lectura del club, que tot i guanyar el premi nacional del còmic i altres premis i tot el hype que tenia, ja venia avisat per l’Helena que a ella no li havia agradat gaire i encertada: a mi tampoc em va agradar gairebé gens (de fet, a ningú del club de lectura, una companya no la va ni acabar). Caòtica, sense interès i mal filada que tot i ser curta sembla que no s’acabi mai. He arribat a la conclusió que ha guanyat els premis nacionals que ha guanyat perquè parla de Velázquez i “como molamos”.
En la meva modesta opinió: no es mereix cap dels premis que ha guanyat.

1445513047_924799_1445513637_noticia_normal

Nivell de cremada de pis: 1/5.

 

Deep Dark Fears

9781607748151

Edició física del web-còmic sobre aquelles pors irracionals i pensaments tèrbols que tenim les persones.

Havia vist algunes de les tires d’aquest web còmic pel facebook i m’havia fet molta gràcia, així que quan vaig veure que tenia edició física (i per només 13€) vaig comprar-la ràpidament.
Cada pàgina (a vegades 2) és un concepte de “Deep Dark Fear” diferent, així que tant algun és molt bo, com d’altres no; suposo que depèn si és un pensament que hagis tingut algún cop o no.

En general és molt divertit i més d’un cop he pensat “uf, no soc a l’únic que se li ha passat pel cap algo així” XD. Igual massa de les tires son “Deep Dark Fears” enviats per fans que l’autor ha plasmat, aconseguint així que alguns no siguin o massa rebuscats o específics o poc divertits/interessants.

Si no us el voleu comprar, com a mínim feu una ullada a la seva web (facebook o tumblr). Personalment, quan surti la seguent recopilació també la compraré!

Nivell de cremada de pis: 3/5.

Sandman Overture

the-sandman-overture

Quan Sandman comença Morpheo és capturat al estar exhaust després d’haver lliurat una batalla per salvar l’univers. A Sandman Overture s’ens explica la història.

Sandman és segurament el meu còmic preferit així que amb Sandman Overture tenia moltes expectatives i alhora estava cagat. Per poder-la llegir de cop he esperat que estigui acabada i comprat l’edició en tapa dura (així tinc aquesta edició en anglès i el primer número per ECC firmat gracies Helena!).
Ha complert totes les expectatives que tenia.

the-sandman-overture-2013-001-010

Amb Overture Neil Gaiman manté el nivell que tenia el guió de la original i introdueix altres manifestacions de Sueño (el Sueño de los gatos es genial) així com nous personatges essencials per l’univers creat per Gaiman; en resum la història és rodona i el guió magistral, com no podia ser d’una altra manera.
Tenir JH Williams III com a il·lustrador encara ho fa tot més EPIC. Tota la narració gràfica, el color, els desfasses, les pàgines dobles és ESPECTACULAR, et fiques tan a dins que no te n’adones i tens el volum del revés. No coneixia aquest il·lustrador, però definitivament he de buscar més coses seves, un ESCÀNDOL.

untitled-160

Cliqueu per veurela en tota la seva esplendor.

M’han entrat unes ganes inhumanes de rellegir tot sandman.

Tant MUST READ com Sandman.

gallerycomics_v_1920x1080_20141500_sandman5cover-logo_552eba56b43a64-85057553

Es que posaria totes les pàgines…

Nivell de cremada de pis: 5/5 (estava clar, no?).

PD: alerta, tot i ser preqüela s’ha de llegir abans la original, ja que aquesta conté Spoiler.

 

Festival de cine de Sitges 2015 – Part 6 (última!)

dos en un per enllestir-ho!

Divendres 16 d’octubre

Journey to the Shore

journey-to-the-shore-final

El marit de la Mizuki va morir fa 3 anys quan de cop torna a casa, ella, en comptes de sorprendre’s se’n va de viatge amb ell recorrent el camí, a la inversa, que va fer el seu marit des de la mort fins tornar a casa.

Una pel·lícula molt lenta, que pretén ser una reflexió (crec) sobre el desgast dels matrimonis japonesos. L’únic destacable és que el protagonista és en Tadanobu Asano… lenta i avorrida.

The Survivalist

the_survivalist_onesheet_email

En un mon ¿postapocalíptic? on el menjar és extremadament escàs, un supervivent viu des de fa anys en un petit terreny amagat dins del bosc. Un dia una mare i una filla arriben a la petita granja.

Boníssima! Amb un pressupost modest aconsegueix posar-te en situació i en tensió des de bon començament. A diferència de molts films del estil els comportaments dels personatges tenen sentit (seguint els instints primaris de supervivència) i els 100 minuts que dura passen volant. Tot i no ser el que m’esperava (per culpa de la comparació amb Mad Max al cartell, no s’assembla en res) em va agradar molt.

Parasyte – Part 2

parasyte-poster

Segona part de Parasyte. Continua on ho havia deixat la primera i adapta tot el que quedava. El clímax és prou potent i el final, gairebé l’únic que recordava, calcat. En resum he quedat prou satisfet de l’adaptació que n’han fet.

Enrages (Rabid Dogs)

530381

Un robatori surt malament i, en plena fugida, els quatre criminals agafen com hostatge un home que duia el seu fill al hospital d’urgència per un trasplantament. La fuga es converteix en una persecució.

Remake de un film de culte de Mario Bava (que no coneixia). Una bona pel·lícula de acció amb moments inesperats, molta tensió i gens gens de pietat per ningú, si cal matar: maten. Em va deixar amb molt bon gust de boca.

Victoria

poster_victoria

Victoria és una noia espanyola que s’ha mudat a Berlín. Durant una nit de “fiesta loca” comença a tontejar amb un “macarra” berlinès i els seus amics. Tot farà un gir quan ell haurà d’ajudar a un dels seus amics a tornar un favor.

Un thriller de dues hores i vint minuts e un sol pla sequència, sense talls. Amb una Laia Costa fent el paper de la seva vida, de moment és una pel·lícula que aconsegueix el seu objectiu: #AI. La tensió es manté durant tota la estona, tant quan sembla que tot va be, com quan comencen a complicar-se les coses. La gran pega que li he trobat és que les decisions que pren la Victoria no tenen cap ni peus, qui amb 2 dits de front se n’aniria, estant a una ciutat desconeguda, de festa per barris chungos amb 4 paios amb pinta de skins??? (i encara hi ha alguna decisió més absurda…). En resum em va agradar bastant i a més te el gran bonus que estigui tot rodat en un sol pla, genial.

Marató Takahashi Miike

Yakuza Apocalypse

yakuza

Vampirs yakuza de Takahashi Miike.

No cal dir més! La idea és genial i el començament de la peli és divertidíssim (la explicació de quin tipus de sang és més nutritiva és impagable). A partir de la meitat a en Takahashi Miike se li en va massa la olla i és tot MASSA BOIG, tot i que la granota gegant (mireu el trailer XD) és genial. El combat final molt soso, en general, no val gaire la pena

As The Gods Will (Kami-sama no iuutori)

as-the-gods-will-1

Uns ninots Daruma gegant apareixen a les classes dels instituts japonesos i obliguen als estudiants a jugar a un joc mortal on només pot quedar un.

Adaptació del manga del mateix nom. Miike és un director tant prolífic com irregular. Te un ritme massa manga que no encaixa en una pel·lícula, a més les dues proves finals, diferents al còmic, son molt fluixes. No em va agradar.

—————————

Dissabte 17 d’octubre (últim dia!)

Després de la marató del dia abans vam decidir saltar-nos Baahubali – The beginning (la pel·lícula hindú més cara de la història), tenia força ganes de veure-la i a sobre ens van dir que va ser molt divertida, per sort ja està per baixar…

Veteran

veteran_-_korean_movie-tp1

Do-cheol, un veterà policia que acostuma a prendre’s la justícia per la seva mà s’ha fixat com a objectiu portar davant la justicia a Tae-oh, hereu de una megacorporació i extremadament corrupte i un cabronàs, després que un col·laborador de’n Do-Cheol sigui víctima seva.

El cine d’acció coreà que porten a Sitges sempre és una passada. Amb protagonistes molt carismàtics que la lien a saco i un dolent que genera una ràbia i un odi EXTREMS.
De les meves preferides del festival!

High Rise

highrise2

En un gratacels ultra modern molt classista els habitants comencen a perdre el control.

Un horror, avorrida i sense cap tipus de sentit. Vaig marxar quan portava 40 minuts i tant de bo hagués marxat abans. Una tortura.

Into the Forest

20b695fe-d124-40ad-8642-5f56409017a5-620x372

En un futur proper hi ha una apagada massiva. Dues germanes viuen amb el seu pare en una casa a la muntanya, a kilòmetres del poble més proper i hauran de fer tot el que puguin per sobreviure.

Personatges plans que no t’importen gens, trama sense sentit, les decisions més il·lògiques que he vist mai, i a sobre propaganda pro-vida, PER FAVOR.
Una decepció molt forta (hi havia expectatives altes), ni tant sols que Ellen Page fos la protagonista va salvar-ho.

Sessió Sorpresa – El Clan

el_clan_afiche

Basada en fets reals explica la historia de el clan dels Puccio, una família argentina que es dedicava a segrestar i matar gent als anys 80′.

Com a pel·lícula esta be, interessant sobretot si no coneixes la història, força dur… però què coi feia això a Sitges?! I com a sessió sorpresa?! WTF.

—————————

Ja només quedava la Marató Sorpresa que era les dos pel·lícules de animació de Ataque a los titanes i la nova de Ghost in the Shell (patrocinat per Selecta o què?). Un desastre de marató sorpresa (de fet, aquest any gairebé totes les maratons han estat força desastre…) que vam decidir saltar-nos i acabar el festival així.

Tot i un últim dia que va deixar amb molt mal gust de boca l’experiència del festival ha tornat a ser molt positiva. La butaca VIP es un luxe que si et pots permetre val la pena moltíssim (no haver de patir per agafar lloc a cada sessió i tenir-lo reservat a la millor zona) i si m’ho puc permetre l’any que ve hi tornaré!

Espero que us hagin agradat, ni que sigui una mica, aquestes entrades tostonaco del festival!

Festival de cine de Sitges 2015 – Part 5

Un dia més! algunes ja m’ha costat recordar-les, ja…

Dijous 15 d’octubre

Demon

image

Una parella rep com a regal de noces, però abans de casar-se, unes terres per construir-hi la seva casa. Al preparar el terreny per la construcció de la nova casa el nuvi es troba amb unes restes humanes. L’endemà, el dia del casament, el nuvi és posseït per un esperit.

Una altra pel·lícula de possessions, la veritat és que em va agradar força. El fet que gairebé tot passi durant un casament ho fa una prou original (no, no s’assembla a REC3). Està basada en un el mite jueu del Dybbuk. Si us agraden les pel·lícules de possessions aquesta us agradarà sense dubtes.

El director va morir poques setmanes abans del passi a Sitges i en comptes de la seva presència va venir la seva dona (o productora? o ambdues? no me’n recordo) molt afectada, plorant i explicant-nos la il·lusió que li feia venir a Sitges. Abans de la pel·lícula un drama, però al final un gran aplaudiment.

Schneider vs Bax

schneider_vs_bax-562913885-large

Schneider és un assassí a sou; durant el seu dia lliure (el dia del seu aniversari) ha d’acceptar un contracte, suposadament fàcil, per assassinar a un tal Ramon Bax, un escriptor que viu sol a una cabanya perduda en un pantà. No serà tan fàcil.

El nou film del director Alex van Warmerdam que va endur-se al 2013 el premi a millor pel·lícula al festival amb Borgman, així que hi havia unes expectatives prou altes que va complir força. És una comèdia negra genial on res és el que sembla, els personatges estan com una cabra i fins i tot els que semblen més inútils aporten coses que no t’esperes. Definitivament he de veure Borgman!

Parasyte – Part 1

parasyte-poster-27x39-copy6

Uns aliens en forma de cuc arriben a la terra (a japó?) durant la nit posant-se al cervell dels seus hostes mentre dormen; aquella nit en Shinichi s’adorm amb auriculars i en comptes de parasitar-li el cervell, acaba posseint-li la ma dreta, tenint tant el paràsit com en Shinichi plena consciència.

Primera part de l’adaptació a imatge real d’aquest manga. M’havia llegit el còmic fa cosa de 10 anys, així que no recordava els detalls de la història i vaig poder gaudir-la sense està tota l’estona pensant “això és diferent!!” (tot i que és molt fidel). La relació entre el paràsit (Migui, dreta en japonès) és molt divertida i el ritme del film és bo. Te molt bons efectes, la trama és prou potent (els paràsits volen acabar amb els humans) i els combats (està basat en un manga al cap i a la fi) estan força ben aconseguits.

Trobada VIP 

ButacaVIP2015

Gairebé no se’m veu.

La següent pel·lícula ens la vam haver de saltar ja que hi havia la trobada de seients VIP. Aquest any, amb moltes més butaques disponibles que anys anteriors, la sala es va fer petita i el menjar i la beguda força escassos; tot i així va valer la pena anar, parlar una estona amb el director del festival i director de la fundació i conèixer gent nova.

The Devil’s Candy

BABYLON

Una jove família es compra a Texas la casa dels seus somnis a un preu molt per sota del mercat per a que en Jesse (el jove pare de la família) tingui més espai per poder pintar. Poc temps després de mudar-s’hi, els quadres que fa comencen a adquirir un to molt més fosc i mal-rolleros.

Terror i metal, res podia anar malament. La banda sonora espectacular (per mi, es clar), la familia em queia genial (dona, pare i filla) i tot i no ser res especial vaig gaudir-la una barbaritat! I per si no m’havia agradat prou: amb els crèdits finals for whom the bell tolls, per sortir amb més bon regust de boca.

Macbeth

macbethposter

Adaptació al peu de la lletra de Shakespeare.

Poc puc opinar sobre aquesta pel·lícula excepte que, altre vegada, Fassbender (en el paper de Macbeth) ho peta molt. Pel demés, no la vaig veure en les condicions adequades, estava molt cansat i em vaig adormir durant gairebé tota la peli. El anglès antic no ajudava a la immersió. Teuna fotografia preciosa, tant com soporífera és aquesta cinta. A uns amics que van venir només per veure aquesta els va encantar, així que li vull donar una altra oportunitat un dia que estigui més descansat…

Green Room

green_room_int_poster

Ain’t rights, un grup de punk rock, toca a un bar d’skinheads perdut per la muntanya. Després del concert, per error, veuen quelcom que no haurien d’haver vist i es troben atrapats al “camerino”, per escapar-ne hauran de lluitar contra tota la banda d’Skins.

Un dels plats forts del festival, espectacular. Intensa, divertida, gore, nerve-wrecking. Desesperant, recompensant. Amb Patrick Stewart amb el paper del líder dels skins com a gran reclam, Green Room és una d’aquelles que no us podeu perdre. De les millors del festival i, sense dubte, la millor del dia.

Després de Green Room venia una marató que, no poden ja amb la vida, ens vam saltar. Per sort, segons el que va comentar la gent que s’hi va quedar, vam prendre la decisió encertada ja que van ser força dolentes.

Festival de cine de Sitges 2015 – Part 4

Un altre dia! el cansament ja començava a notar-se…

Dimecres 14 d’octubre

February

february-793370386-large

En un internat femení 2 noies esperen que els seus pares les vinguin a buscar per les vacances de nadal, durant l’espera començaran a passar coses estranyes.

Una típica pel·lícula de possessions on l’únic destacable seria el gir argumental (bastant previsible) del final, el final en sí i l’actuació de “la filla del Don Draper”. Només per a fans del gènere.

Slow West

740full-slow-west-poster

Un jove d’escòcia va fins l’oest americà en busca de la seva estimada, sent un “patata” i totalment fora de lloc contracta a un forajido com a guardaespatlles.

Un altre western! Bone Tomahawk havia posat el llistó dels westerns molt alt i Slow West el manté bastant a l’alça. Amb un gran Michael Fassbender (hi ha algun paper que no pugui fer?) i amb un bon ritme el film passa volant. Te tant moments divertits (la borratxera a la foguera, la inutilitat del protagonista) com grans tirotejos; l’enfrontament final és genial.

Molt recomanable, sobretot si us agraden els westerns!

Cop Car

sq_cop_car_ver2

Dos nens es troben, mentre juguen, un cotxe de policia buit i amb les claus posades al mig del camp. Evidentment decideixen anar a donar una volta. Casualment el cotxe és del sheriff de la zona (Kevin Bacon), que és “una mica” corrupte.

Tot apuntava a que Cop Car seria un descollonament de riure, tant la premissa i tal i com comença apuntava alt, però no va complir les expectatives. No em malinterpreteu, està be i és divertida, però esperava bastant més i fins i tot es fa una mica llarga. Una llàstima.

Youth

youth-poster-small

Un reputat compositor i director d’orquestra ja retirat descansa en un spa de luxe amb el seu amic, un reputat director de cine que vol crear la seva millor obra abans de retirar-se. Fred, el director d’orquestra rebrà una invitació de la Reina Elizabeth II per tornar a dirigir per celebrar l’aniversari del príncep Phillip.

Youth és un film que no entens què fa a Sitges, ja que no te res de fantàstic ni de terror, però que agraeixes molt que l’hagin portat. Un drama amb tocs de comèdia sobre la nostàlgia, la tercera edat, els arrepentiments d’una vida, etc… amb un Michael Caine que ho peta, com sempre.

Una meravella que us recomano molt.

The Final Girls

finalgirlsposter

Una noia encara de dol per la mort de la seva mare, un mite del cine Slasher dels 80, acudeix a una reunió homenatge aniversari de la seva pel·lícula més famosa. Allà ella i els seus amics entraran dins la pel·lícula i per sortir-ne hauran de sobreviure-la.

Es presentava com un dels plats forts del festival i no va decepcionar (premi a millor guió!). Film definició de Meta, peli dins de peli, un homenatge-paròdia GENIAL al cine Slasher dels 80/90. Molt molt divertida. Si algun cop heu vist algun Slasher (qui no n’ha vist cap? Ni que sigui Scream XD) us encantarà.

I amb això s’acabava el dia, un altre cop en alça!

Així en resum pels vagos… Slow West, Youth i The Final Girls.

Festival de cine de Sitges 2015 – Part 3

Seguim! entrada una mica més curta avui!

Dimarts 13 d’octubre

Frankenstein

frankenstein-poster

Una nova adaptació de la novel·la de Mary Shelley, ambientada a l’actualitat. Ja coneixeu tots Frankenstein!

He de reconèixer que no m’he llegit la obra original i aquesta pel·lícula em va fer venir moltes ganes de fer-ho. Pel que es comentava és una adaptació prou fidel (salvant les diferències de l’època on s’ambienta) i tots els diàlegs interns que te el monstre son literals del llibre. Molt més profunda del que esperava, una sorpresa per començar be el dia!

The Hallow

sembla la portada d'un videojoc d'msx...

Una família es muda a una casa endinsada al bosc a Irlanda on començaran a passar coses estranyes relacionades amb el folklore irlandès.

Film de terror que comença prometent bastant i acaba sent avorrida, previsible i en general “más de lo mismo”. Al final el folklore irlandès només el toca molt de passada, una decepció, sobretot després del bon començament. Només us la recomano si sou molt molt fans del cine de terror…

Endorphine

endorphine-poster

Ens explica la vida de 3 noies/dones que es diuen igual (Simone). Una nena que presència l’assassinat de sa mare, una jove que te atacs de pànic i una metgessa de prestigi.

Endorphine em va semblar un tostón de proporcions bíbliques, cap al final hi ha un gir MOLT previsible que no aconsegueix res, de totes maneres jo no vaig arribar a veure’l perquè vaig sortir quan només portava mitja hora.

The Assassin

assassin

Al segle 7 a la Xina, una assassina ha de complir una perillosa missió i matar a un dels líders de la zona, tot es complicarà al tenir llaços emocionals i/o familiars.

Se que la sinopsis no és gaire específica, però és que el film és tant avorrit, com enrabassat, com preciós, que ho és molt: la fotografia, els paisatges, els vestits, els decorats… però tot el maco que pugui ser no salva l’avorriment infinit i el “no m’estic enterant de res”. Venia brutalment hypejada per l’Àngel Sala com “la millor peli de l’any, amb el respecte de Mad Max” i tenia molt bona pinta, que equivocat estava. Avorrida com ella sola, igual si hagués entès més què passava…

I Am a Hero

sff-i-am-hero-web

Japó, a l’actualitat, un aspirant a mangaka al voltant dels 30 veu com el seu rival de l’adolescència (fun fact: basat en Inio Asano) triomfa mentre ell, tot i haver guanyat premi a millor debutant anys ençà, no passa de ser un simple ajudant, a més a més la seva novia s’enfada amb ell per ser un fracassat. I de cop un apocalipsis Zombie.
Adaptació del manga del mateix del que en sóc força detractor.

Primícia mundial (no s’havia ni estrenat a Japó encara!) i va ser la sorpresa del festival! Es va endur el gran premi del públic i coincideixo amb la majoria d’assistents ja que a mi també va ser la que més em va agradar/fer gaudir . Perfecta mescla de humor, acció i zombis; escenes trepidants, escenes descollonants i una recta final bestial. Pel·lícula Sitges TOTAL. GRAN, no us la podria recomanar més, quan surti en DVD/BR me la compraré sense dubtar-ho ni un moment.

Bone Tomahawk

bone_tomahawk_poster

A l’oest, una tribu d’indis caníbals segresta a un delinqüent, el responsable de fer enfadar a la tribu de salvatges caníbals,  i a la doctora del poble que l’estava tractant a la presó. Quatre homes (el sheriff, l’ajudant, el marit de la doctora i un “llanero solitario) aniran al seu rescat./p>

Un western amb Kurt Russell, Patrick Willson, Lili Simmons, Mathew Fox… un casting de la hòstia i premiada a millor direcció, ja us podeu fer una idea que és una meravella. És un film que es va coent a foc lent, poc a poc, sense que es faci en cap moment pesada o llarga (al contrari, és totalment immersiva i passa volant), fins arribar al clímax, amb el tiroteig final amb els indis. Brutal. El dia no podia acabar de millor manera.

Fins aquí el dimarts, amb força alt-i-baixos, però acabant al cim.

PD: prometo actualitzar almenys un cop més durant aquesta setmana!

Festival de cine de Sitges 2015 – Part 2

Un cop passat el saló del manga (crònica més endavant) segueixo amb les entrades de Sitges!

Diumenge 11 d’octubre

SPL2: A Time For Consequences

Un policia es torna yonki per poder infiltrar-se i atrapar al cap d’una organització criminal. Tot surt malament i acaba tancat a una presó tailandesa.

Pel·licula que no entenc perquè és una seqüela, si no te absolutament res a veure amb la primera, que per cert no em va agradar gaire. SPL2 està plena d’acció MOLT ben coreografiada, una trama sòlida, bons actors i escenes d’humor impagables (les converses per whatsapp em moria de riure).
No m’esperava res i em va agradar molt. Recomanada per a tots els que us agradin les pelis de “hòsties”.

Tag

Una classe de col·legiales japoneses va d’excursió en autobús quan de cop una bufada de “vent” talla l’autobús per la meitat matant a tothom menys a la Mitsuko. A partir d’aquí la Mitsuko haurà de correr per la seva vida fins que es trobarà arribant a l’escola amb les seves companyes, que segueixen vives.

Tot i començar molt fort i molt interessant (i sanguinolenta) Tag passa a ser una anada d’olla de campionat força repetitiva on, a més a més, la recta final és molt decepcionant. Tot i tenir moments prou divertits la sensació que va deixar-me no va ser gaire bona, m’esperava molt més de Shion Sono. No us la recomano gaire no…

Baskin

Una patrulla de policies turcs acudeixen a un edifici abandonat al rebre una trucada de socors, l’edifici, però, no està abandonat, sinó que hi resideix una estranya secta.

Baskin és una pel·lícula que te dos parts molt diferents, la primera amb els policies al bar parlant de tonteries (fent apostes sobre futbol, sobre els catalans (es nota que el productor és el subdirector de Sitges), dones, etc…) i la segona, quan arriben al edifici i es converteix clarament en una pel·lícula de terror molt aconseguida.

Encara que es fa una mica llarga la recta final em va agradar molt, la missa negra feia molt molt mal rollo (sobretot gracies al actor de líder de la secta, que ben trobat!) i tot i ser una paranoia incomprensible m’ho vaig passar be. Si us agraden les pel·lícules gore i de terror no la deixeu escapar.

The Gift

Un matrimoni torna a la ciutat on va créixer el marit per començar de nou la seva vida de parella, allà es retrobaran amb un antic company de classe d’ell que comença a deixar-lis regals.

Una de les pel·lícules que més em va agradar de tot el festival. Un thriller  de misteri molt absorbent que et manté amb l’ai al cor tot el metratge, una genial actuació de Joel Edgerton que li va valer el premi a millor actor així com un gran guió i direcció també de la seva mà que aconsegueix portar-te per on vol i sorprendre’t.

No vull entrar més en detall per no spoilejar res (com si entrés en detall amb alguna…). Molt recomanada.

Knock Knock 

Un pare de família exemplar (Keanu Reeves) veu la seva vida trencada quan una nit,ell  treballant i amb la seva familia de vacances, un parell de jovenetes es fiquen dins de casa seva i li fan la vida impossible (després de passar-hi la nit).

Venint de Eli Roth (The Green Inferno) era una de les que esperava amb més ganes  i la veritat és que no em va decebre. És tot el que m’esperava, erotisme, tensió (els nivells de tensió que es respiren quan les noies entren a casa i fins al matí següent son brutals), violència i fins i tot bastant d’humor (#freepizza).

Tot i no ser una pel·lícula per tothom jo m’ho vaig passar pipa.

Aquella nit hi havia marató d'”ataque a los titanes” (live action) i veient les crítiques que ha rebut vam fer be de saltar-nos-les.

Dilluns 12 d’octubre

Love 3D

Murphy te una relació molt sexual amb Electra. Tot s’embolicarà quan decideixen convidar a la seva nova veïna al llit.

Porno en 3D totalment explícit (en serio). Només us agradarà si sou uns hipsters. A mi no em va agradar gens, tot molt gratuït, i tampoc crec que fos tant trencadora a l’hora de mostrar relacions humanes com diuen alguns.  A mi em sembla que el director volia gravar una porno en 3D i va buscar una excusa.

The Invitation

David i Eden van perdre el seu fill en un accident. Dos anys després d’haverse separat i sense veure’s Eden organitza un sopar a casa seva amb tots els amics per rependre el contacte, on quedarà evident que han dut el dol de maneres molt diferents.

Guardonada amb el premi a millor pel·lícula del festival (merescut!) The Invitation és un thriller genial on no saps mai què està passant realment. És tot tant “turbio” com sembla? o és que la paranoia de David també la patim els espectadors?

No llegiu res més sobre ella (hi ha reviews que fan uns spoilers de la hòstia) i mireu-la, us agradarà, segur.

Miss Hokusai

Keiichi Hara ens explica a través de l’animació un curt tram de la vida de una de les filles del gran pintor Hokusai.

Una altra decepció tot i ser una pel·lícula maca no te un fil conductor clar i se’m va fer força avorrida, fins i tot em vaig adormir una estona.

El Cadáver de Anma Fritz

Anma Fritz, una actriu molt famosa i maca ha mort. Tres joves s’infiltren a la morgue per veure-la despullada i “ja que hi som” decideixen fer una mica de necrofília.

Si sou capaços de mirar més enllà de una premissa totalment impossible avui dia pot ser que us agradi. Alba Ribas fa un molt bon paper i en general està força ben feta. Sense ser res de l’altre mon és un bon thriller que aconsegueix tenir-te en tensió i es fa curta (be, de fet només dura 76 minuts, si es fes llarga així malament). Estaré perdent part dels meus prejudicis sobre el cine espanyol?

Maggie

Maggie, una adolescent, s’infecta de una malaltia epidèmica que torna poc a poc en zombies. Tot el procès de transformació el passarà acompanyada de son pare (Arnold Schwarzenegger).

Prendre’s Maggie com un film de zombies és un error, la malaltia és aquesta com podria haver estat qualsevol altra malaltia terminal.
Sent així a mi em va agradar bastant, molt emotiva i amb un Arnold que per primer cop el veia fent un paper fora de la seva zona de confort. Enfoca, a més, el tema de una epidèmia zombie, que tot i ser encara incurable, es te mínimament controlada i hi ha un protocol per evitar-ne l’expansió.

Personalment us la recomano bastant, però s’ha de agafar el tema zombies com un fil conductor i no com la base, si us espereu una peli de zombies us decepcionarà molt.

I fins aquí va ser el primer cap de setmana, força positiu, destacant sobretot The Invitation i The Gift! (i spl2 i knock knock!)

Festival de cine de Sitges 2015 – Part 1

Començo amb la crònica de la visita al festival de cinema fantàstic i de terror de Catalunya a Sitges 2015, aquest any tornant a repetir tota la setmana veient gairebé totes les pel·lícules a competició.
Com amb la crònica de l’any passat, faré opinions express sense entrar gaire en detall sobre totes les pel·lícules que vaig veure.
Per veure el trailer, cliqueu el nom de la película

Divendres 9 d’octubre

Vam arribar a mitja tarda ja directament per la gal·la d’inauguració.

The Witch

Als 1600’s, a Anglaterra, una família molt catòlica s’instal·la a prop d’un bosc a la seva nova granja, construïda des de zero, després de ser desterrats del poble on vivien per desavinences amb l’església. Allà, a partir de la desaparició del germà bebè de la protagonista davant dels seus ulls, és on començaran a passar coses rares.

M’havien venut la pel·lícula com que feia MOLTÍSSIMA por i la veritat és que a mi no me’n va fer gaire, el que si que aconsegueix és mantenir-te en tensió tota l’estona i deixar-te sense saber gaire què està passant (excepte l’evident).
Els actors fan tots un bon paper, fins i tot els nens (que n’hi ha varis) i l’atmosfera està molt ben aconseguida i no te n’adones que ja s’ha acabat, es fa curta.
Una bona manera de començar el festival, si us agraden els films de terror aquest us agradarà. Menció especial a la cabra, Black Phillip, que te el seu propi compte de Twitter (WTF)

Després de saltar-nos Mr Right (que va rebre bona crítica…) ja tocava la primera marató del festival!

Midnight XTREME

Bite

Un grup de delinqüents/guardes-de-presó-corruptes entra a una mansió i segrestar la propietària per demanar un rescat. La mansió resultarà ser un parany i la noia una vampiressa.

Molt dolenta, es va fer eterna, lenta, pesada, sense gràcia ni por ni res. Va ser una tortura que només va servir per fer creixer la meva opinió sobre el cine de “casa”. L’únic destacable l’aparició estelar de Vinne Jones. Eviteu-la, eviteu-la molt.

The Girl in the Photographs

En un poble perdut de la ma de Deu un psicòpata es dedica a matar noies, fer-lis fotos (amb un estil copiat al de un fotògraf famós del poble) i deixar-les perquè les vegi “la noia més popular de poble” en plan stalker.

Un slasher en tota regla. Tot i costar-li començar ho compensa de sobres amb una recta final molt bona on es guanya pertànyer al gènere. Després de la basura anterior la veritat és que va entrar bastant be (tot i no ser res de l’altre mon).

BloodSucking Bastards

En una oficina de venta per telèfon on ningú fot ni un pal a l’aigua hi trobem Evan, l’únic treballador que fa feina i està a punt d’aconseguir una promoció. El cap, en comptes de donar-li a ell li dona a un excompany d’universitat que ara resulta ser un vampir.

Ens havien venut Bloodsucking Bastards com la “what we do in the shadows del 2015”, però tot i ser divertida, compararla amb aquella és passar-se. (que per cert, estan fent-ne una seqüela, can’t wait)
Va ser la millor pel·lícula de la nit, molts riures i aplaudiments, situacions surrealistes, personatges dantescos, girs de trama absurds… vaja perfecte per mantenir-te despert i gaudint a una marató a les tantes.  No decepciona!

Sendero, la quarta i última de la marató no la vaig veure, que ja era molt tard i hi havia son. Per sort el dia següent la gent que es va quedar ens va assegurar que vaig fer be anant a dormir.

Dissabte 10 d’octubre

Turbo Kid

En un mon post-apocalíptic al estil Mad Max on l’aigua és el be més preciat, un adolescent fan dels còmics s’haurà d’enfrontar a Zeus, un tirà de la zona.

És absolutament tot el que havien promès, Mad Max en bicicletes + Els goonies. Molt divertida, una banda sonora genial,humor absurd, combats totalment desfasats i ple de referències als cine dels anys 80 (només cal veure el poster).
Va ser una dels films que més aplaudiments i riures va aixecar i és que la lluita final és per emmarcar. Pel·lícules com aquesta son les que més s’agraeix  veure en un ambient com el de Sitges. Guanyadora del Premi a millor pel·lícula pel jurat jove i a millus música. Enorme, totalment recomanada!

Summer Camp

Quatre Joves s’apunten com a monitors a un campament d’estiu a un poble perdut per Espanya. La nit abans que arribin els nens comencen a atacar-se entre ells sense motiu aparent.

Una gran sorpresa (sobretot al ser espanyola #prejudicis). És difícil opinar perquè em va agradar sense fer spoilers, però diguem que dona aire fresc sobre el tema “infectats” aconseguint no ser més del mateix. Em va agradar bastant.

LE TOUT NOUVEAU TESTAMENT

Deu existeix i viu a Brusel·les… i és un cabronàs. La seva filla de 10 Anys, Ea, farta de tot decideix escapar i buscar 6 nous apòstols per fer el “nou nou testament” i aconseguir canviar alguna cosa.

La sorpresa del dia! No donava ni un duro per aquesta producció franca-belga (més #prejudicis)  i em va sorprendre molt gratament. Una comèdia molt divertida que ens presenta un Deu el més fill de puta que ens puguem imaginar (misogin, maltractador, vago…) perseguint la seva filla per Brusel·les per a què li pugui reiniciar l’ordinador per seguir “treballant” (vaja, que a més és força inútil). Ea tria els seus apòstols de manera totalment aleatòria resultant en gent força “peculiar”. Divertidissimes aparicions de Jesús donant consells a la seva germana petita i impagables les lleis universals que escriu Deu, genial.

Amb un bon càsting (Ea és interpretada per Pili Groyne ha guanyat el premi a millor actriu a Sitges) i un bon guió res podia anar malament. Molt recomanada si voleu passar una estona molt divertida.

Absolutely Anything

El máxim consell espacial decideix donar-li a un humà aleatori el poder de fer Qualsevol Cosa com un experiment per decidir si la humanitat ha de ser destruida o no.

Pel·lícula del GRAN Terry Jones (només per veure’l ja va valer la pena anar a la sessió), amb Simon Pegg de protagonista i Robin Williams fent la veu del gos (el més divertit de tot).
Bàsicament és com “Como Dios”, vaja, que no aporta gran cosa nova, però tot i així és molt divertida i les actuacions son genials. A més a més Monty Python posa les veus a tot el consell espacial.
Una comèdia prou divertida, que tot i no arribar al que la majoria esperàvem, te moments genials i es fa molt amena.

What we Become

Una família es posada en quarantena (junt amb tot el poble) quan un virus comença a expandir-se.

Semblava que anava a ser alguna cosa una mica diferent, però acaba sent una pel·lícula més de zombis, sense aportar res al genere, es va fer llarga. A no ser que sigueu molt molt fans del cine de zombis eviteu-la.

We Are Still Here

Una típica casa encantada, vaig durar 20 minuts i cap a dormir, no és que m’estigués desagradant, és que era massa tard (3am llargues) i després de l’anterior la son ja no permetia poder-la gaudir, tot i que tenia prou bona pinta.

Fins aquí els dos primers dies, molt positius, on en general em van agradar la majoria de pel·lícules durant no-maratons (aquest any han sigut totes força fluixes).

Comparat amb l’any passat ja no ens sabia tant greu saltar-nos pelis!