Festival de Cinema de Sitges 2016 – Part 5

Dos en un dia! increible!! Link als trailers com sempre al títol de la pel·lícula.

Dimarts 11

El dimarts les pel·lícules que feien pel matí al Auditori (on tinc l’abonament) no em cridaven l’atenció, així que vaig aprofitar per anar fins al Prado a veure una de les que tenia més ganes de veure.

Kimi no na wa

Taki, un noi de Tokio, i Mitsuha, una noia d’un petit poble, descobreixen un dia que mentre dormen els seus cossos s’intercanvien.

Digui el que digui d’aquesta pel·lícula em quedaré curt (el Hype). Començant per l’aspecte visual que és una MERAVELLA (Makoto Shinkai mai falla, encara que ara estigui dient que ell no n’està satisfet), és preciosa: des de la fotografia, l’animació, els paisatges, el disseny de personatges, TOT. Però evidentment no només és meravellosa visualment, el guió és una delícia i rodó: divertit, còmplice, emotiu, amb girs argumentals i tot que et fan patir molt fort. Prepareu algun kleenex perquè segur que cauran algunes llagrimetes mentre la veieu.
No la podria recomanar més, em va agradar MOLTÍSSIM i estic esperant amb moltes ganes l’estrena oficial a Espanya per poder-la tornar a veure. TOP.
(ara és quan l’anireu a veure amb l’hype i direu «doncs no n’hi ha per tant», no em culpeu XD)

Desierto

Un grup d’immigrants mexicans intenta creuar la frontera, però un justicier pretèn evitar que els immigrants passin al seu país sigui com sigui.

Desierto és una mena d’slasher al desert bastant regular. Comença fort amb el «dolent» sent un franctirador de la hòstia no fallant ni un tret, però quan ja només queden un parell de cop es torna un inútil que no toca a ningú. A més en aquesta pel·lícula ja vaig perdre el compte de quants gossos morts portavem al festival, PROU.
Una del montón, no és dolenta, però tampoc és bona, sense pena ni glòria. Com a mínim està ben actuada!

Blair Witch

Després de descobrir un vídeo no sembla veure’s la seva germana desapareguda, James i els seus amics van al bosc on va desaparèixer i on es creu que hi ha la Bruixa de Blair.

Seqüela del clàssic de terror que va redefinir el genère i va fomentar l’aparició dels Found Footage… que es queda en res d’especial més que un homenatge amb detalls pels fans de l’original. No fa gaire por i comenten el gran error de mostrar massa, bastant decepcionant.
Tot i així, si sou fans del gènere encara podríeu gaudir-la mínimament.

Dog eat Dog

Tres ex-convictes son contractats per un segrest que surt malament, el trio farà tot el possible per evitar tornar a la presó.

William Dafoe, Nicholas Cage, adaptació de una novel·la prou coneguda… tot pintava be oi? doncs no ho se, quan portava 10 minuts em vaig quedar adormit i em vaig despertar quan només en faltaven 10 (pensant que m’havia adormit 5 minuts, va ser molt estrany).
Si serveix d’alguna cosa, el tros que vaig veure no em va agradar gens i la gent del voltant que no es va adormir tampoc en va parlar gaire be.

Gantz 0

Adaptació de la saga d’Osaka de Gantz, una de les més boges. 

Després de les horribles adaptacions al anime i a imatge real de Gantz per fi una bona adaptació, aquest cop tota en CGI. Està ben feta, bona animació/acció i del què recordo de la saga, diria que prou fidel; vaig sortir-ne prou content.
Si no heu llegit el manga o no sabeu de què va això de Gantz igual no cal ni que la mireu, si us agrada el manga us agradarà la pel·lícula.

I aquí vaig deixar-ho estar, quedava Ares, però eren ja com les 3 de la matinada…

 

Festival de Cinema de Sitges 2016 – Part 4

Quina periodicitat més bona eh? venga, va, a per una altra entrada!

Dilluns 10

Somnia. Dentro de tus sueños (Before I Wake)

Una parella que acaba de perdre el seu fill en un accident decideix adoptar un nen encantador que ja ha passat per varies famílies d’adopció; el te l’habilitat involuntària de materialitzar els sous somnis en realitat, tant els bons com els malsons.

La pel·lícula dels subtítols! Oi que la idea inicial no sembla dolenta? doncs que no us enganyi una bona premissa, és molt dolenta. Odies a tots els personatges, la nova família adoptiva (sobretot la dona) és desesperant, com es desenvolupa tot és un horror, un guió horrible i el gir argumental final  és més que lamentable i previsible [SPOILERS] (oh, que inesperat, el monstre que es diu CANKERMAN en veritat és el malson del càncer que va tenir la mare biològica del nen!!!!! ningú s’ho esperava, eh??).
Per si amb això no hi havia prou, el final és ridícul nivell feliç Disney CUTRE el poder del amor. Si, vaig sortir bastant ofès. No perdeu el temps amb aquesta… i no va ser la pitjor del dia.

Creepy

Un inspector de policia i la seva dona es muden a un nou barri; allà la seva dona haurà de tractar amb un veí d’allò més estrany (i sospitós) mentre el seu marit investiga una misteriosa desaparició.

Un bon thriller policíac que manté una bona dosi de tensió durant tot el film.
El veí, com ja diu el títol de la pel·lícula, és MOLT creepy i no tens clar què pensar d’ell (sembla sospitós o només son prejudicis i és un home peculilar i prou?); tot això està prou ben portat sense que quedi clar el que està passant, tot i la seva previsibilitat, fins ben avançat el film… sempre que no tinguem en compte que és la típica situació en que si parlessin una mica acabaria ràpid (això sempre desespera).
El final, tot i ser una mica rocambolesc, és prou satisfactori. En resum, és un bon thriller i em va agradar força.

Salt and Fire

Les Nacions Unides encarreguen a Laura i Fabio que investiguin unes estranyes malformacions geològiques, però només aterrar son segrestats per un empresari corrupte.

Suposadament això és un eco-thriller sobre el lligam entre humanitat i la natura… però és que no se ni què dir-ne. A l’actriu principal li calen unes quantes classes d’actuació urgentment, el guió és horrible, és avorrida, pesada, lenta, no aporta res… l’únic que te és una bona fotografia amb uns plans força macos, però això no la salva, NI DE LLUNY.
Una tortura avorrida on l’únic que pensava era un «per favor que s’acabi ja», FATAL; de les pitjors de l’any, almenys per mi. El logro va ser aguantar fins al final. (Sí, aquesta va ser molt pitjor que Somnia).

El Extraño (The Wailing)

Un Inspector de policia investiga un crim on tots els rumors apunten cap a un foraster de comportament molt estrany que sembla tenir relació amb la màgia negra.

The wailing és un thriller de possessions i màgia negra, no de terror,  ambientat en un petit poble coreà on intervè tothom (la gent del poble espantada, la policia que fa el que pot, un exorcista…) i tots amb carisma i gens plans. Em va semblar una meravella, son dos hores i mitja que passen volant, te una de les escenes que més m’ha agradat en temps (al cine i amb context impressiona més que al youtube).
Si li hagués de buscar una pega seria un gir al final que no li vaig trobar cap sentit (o no em va quedar clar el per què) i sobrava, una llàstima; però no em va espatllar la genial experiència de tota la resta del film, vaig sortir encantat.
Definitivament, el cine coreà està en auge.

Després de dos bodrios com Somnia i Salt and Fire almenys el dia acabava be gràcies a The Wailing!

PD: abans de cap d’any, part 5! XD

Festival de Cinema de Sitges 2016 – Part 3

Diumenge 9

Operation Mekong

A través del riu Mekong hi ha un dels majors proveïdors de droga del mon. El govern xinès encarrega a Kong que investigui l’aparició de 13 cadàvers i un carregament de droga al riu; alhora un agent d’intel·ligència segueix la pista d’un temible senyor de la droga.

Film d’acció basat en fets reals coneguts com la massacre de Mekong (amb final spoilejat pel director a la presentació). Veient que és una pel·lícula xinesa i/o mirant el trailer ja veieu que us podeu esperar, tirotejos, hòsties, senyors de la droga bojos… et fa plantejar quan de tot això està inventat o exagerat (jo suposo que gairebé tot). Aquest tipus de pel·lícules sempre entren be i més amb l’ambient que hi ha al festival de Sitges.
M’ho vaig passar pipa.

MUSEUM

Un inspector de policia intenta atrapar a un assassí en serie que porta una màscara de granota i només apareix quan plou, però l’assassí li te preparada una sorpresa.

Un thriller policíac adaptació de un manga del mateix nom. Fins a la recta final aconsegueix fer el que fan els bons thrillers: tensió, misteri, patint i sense saber què coi passarà ni que pretén l’assassí; però la recta final es desinfla bastant i se’ls hi envà una mica la olla… una llàstima. Un problema força recurrent al cinema japonès.
Tinc curiositat per llegir el manga, perquè estic segur que el final està millor.

The Autopsy of Jane Doe

Al pare i fill forenses de un petit poble els arriba el cadàver d’una noia desconeguda que no te cap causa aparent de mort, almenys a simple vista.

El setting, a una funerària fent una autòpsia, ja feia intuir que seria de les que poden fer por; a més d’aconseguir que estiguis ben atent descobrint poc a poc junt amb els protagonistes què li va passar a Jane Doe (cada cop més tèrbol tot) i intentant fer teories, aconsegueix també que estiguis ben agafat a la butaca i tot sense caure al recurs fàcil de pujar el volum de la música de cop.
Si us agraden les de por, aquesta us agradarà, és de les bones.

Hell Or High Water

Dos germans texans s’ajunten després d’estar anys separats per atracar les sucursals del banc que els vol embargar el ranxo familiar. Un ranger a prop de la jubilació no s’aturarà per res en la persecució dels delinqüents.

Un thriller + western modern més enfocat al desenvolupament de la història i els personatges que a tirotejos. Bons diàlegs, humor, una seqüència clímax espectacular… i a amb una bona dosis de crítica a la societat capitalista extrema que perjudica als pobres (la història dels germans i la mare estic segur que no és gaire fictícia…) i és que et passes gairebé tota la pel·lícula esperant que se’n surtin, ja que igual en aquest cas la justícia no està al bàndol de la llei… o com a mínim no està gens clar.
Una sorpresa de les grans, de les millors d’aquest any. Boníssima. (Fun fact, en castellà el títol l’han traduït com COMANCHERÍA).

Melanie. The Girl With All The Gifts

Una mena de infecció zombi. ha arrasat el mon. A una base militar anglesa es retenen uns nens que es resisteixen a la infecció i als que es fan tot tipus d’experiments, entre ells hi ha Melanie una nena que destaca especialment.

Comença molt be, tota la part del principi a la base militar em va agradar molt; però a partir de cert moment comença a perdre bastant el sentit, a més a més a mi tota la recta final, en especial el final, no em va agradar gens (però això és molt personal!). Hagués preferit que tot hagués passat dins la base i anés cap una altra direcció.
Amb lo be que pintava el tràiler… tot i no estar malament una mica decepcionant.

Sam Was Here

Sam intenta trobar clients a un poble perdut al mig del desert americà, però sembla que no hi ha ningú; a més a més la seva dona no contesta al telèfon. Al límit de la paranoia l’única companyia que te és un programa de ràdio que avisa que hi ha un assassí de nens voltant per la zona.

Sam Was Here és un film estrany, comença prou be (tot i que massa lent per veure a la 1 de la matinada) i aconsegueix transmetre molt be la paranoia a l’espectador; és tensa i fa una mica de mal rollo (tampoc molt)… cap al final perd pistonada i la conclusió és bastant fluixa (vam estar comentant al dia següent amb uns companys de la butaca VIP i havien entès coses molt estranyes… crec que es van quedar adormits massa estona XD).
No està malament, però res d’especial.

I amb això va acabar el 3r dia! gens malament!

PD: ja no dic quan sortirà la propera perquè soc lo puto pitjor.

Festival de Cinema de Sitges 2016 – Part 2

Vaya desastre de regularitat…

Dissabte 8

Safe Neighborhood

Durant la nit de Nadal, en un barri molt tranquil, la cangur d’un nen de 12 anys, Ashley, haurà de defensar-lo de uns intrusos molt violents.

Per l’argument el que m’esperava era només una especie de refregit de Sol a casa + Scream, per sort estava (i tothom crec jo) molt equivocat, ben aviat la pel·lícula pren una direcció totalment inesperada que la fa bastant original. Molt divertida, sorprenent i fins i tot tensa aconsegueix portar l’espectador per on vol fent que passi l’estona volant i amb molt bones sensacions.
Una gran sorpresa!

The Void

En un petit hospital es desencadena un festí de violència quan els pocs pacients i metges es veuen envoltats per una secta d’encaputxats i amenaçats per la estranya criatura que adoren.

Un film ple de sang, babes, criatures desagradables mig zombis, desmembraments, morts loques… vaja el típic de Sitges. Realment no te res d’especial, un gir argumental al final que no aporta res i ni tan sols l’intent que fa d’acostar-se una mica a Cthtulhu la fa destacar. Si us agrada el genere no us desagradarà, però tampoc us aportarà res que no hagueu vist.
Se’m va fer llarga.

Shin Godzilla 

Godzilla torna a Tokio i comença a fer de les seves (vaja, que la lia parda destruint-ho tot).

Després de varies adaptacions al cine estatunidenc la franquícia de Godzilla torna per fi a mans japoneses i aquest cop l’encarregat de dirigir-la era Hideaki Anno, ultra-conegut per ser el director d’Evangelion, és per això que Shin Godzilla era una de les pel·lícules que tenia més ganes de veure del festival.
Shin Godzilla és, a més de una monster movie, una crítica bestial a la classe política japonesa (i no només japonesa) i la inhabilitat per prendre decisions; és gairebé un simulacre de com podria ser la reacció del govern avui dia si Godzilla es plantés de cop i volta al Japó. Amb això no vull dir que no tingui acció ni batalles amb el monstre, que també en te i son una passada, però està més centrada en els humans.
Personalment em va agradar molt, te un ritme acollonant que gairebé no deixa temps per respirar (em va recordar molt al estil de l’Aaron Sorkin) i els efectes especials estan a l’altura (quan dispara el raig atòmic, espectacular).

Train to Busan

Un pare acompanya a la seva filla de Seül a Busan en un tren que es converteix en l’únic refugi quan esclata una epidèmia Zombi.

Te tot el que es pot demanar a una bona pel·lícula de zombis: és divertida, emotiva, tensa, amb personatges molt carismàtics i d’altres que odies a mort, molta acció, molts nervis i amb un final molt satisfactori. La sala va ser un no parar d’aplaudiments. De les millors del festival d’aquest any (es va endur el premi a millors efectes especials i millor direcció).
PELICULÓN.

Marató: La nit + Zombi

Abans de parlar dels films de la marató fer un incís per recomanar un curt que van passar, Dawn of the Deaf, que va ser millor que la que vaig veure a la marató.

Attack of the lederhosenzombies

Uns Snow-boarders es queden atrapats a dalt de la muntanya i aconsegueixen refugiar-se a una taverna on comença una epidèmia Zombi.

El que se les prometia com la típica peli de zombis absurda de riure (Zombis tirolesos! què podia fallar?) va resultar ser un desastre amb un «»»humor»»» que més que gràcia feia una mica de vergonya aliena.
Si ho se, me’n vaig a dormir.

La següent de la marató era una d’animació suposadament preqüela de Train to Busan, però van ser suficients veure els primers 5 minuts per decidir que no valia la pena (confirmat per la gent que es va quedar, un desastre tant en animació, com argument, com no-te-res-a-veure-amb-train-to-busan-excepte-que-es-a-corea-i-hi-ha-zombis). Així que tot i que la tercera peli, It Stains The Sand Red, tenia MOLT bona pinta eren ja gairebé les 4 de la matinada i vaig fugir.

I fins aquí la part 2! pel diumenge no trigaré tant! en principi demà, que ja la tinc gairebé escrita (com si li interessés a algú XD)

 

Festival de Cinema de Sitges 2016

Dels dies 7 al 15 d’octubre vaig ser, altra vegada, al festival de cinema fantàstic i de terror de Sitges així que torno a donar-vos la tabarra fent uns petits resums del que vaig veure cada dia.

Divendres 7

El primer dia no em trobava gaire be i no vaig poder anar a veure Age of Shadows, així que  la meva primera pel·lícula d’aquest any va ser la inauguració.

Inside

Després de la mort del seu marit Sarah passa els dies sola a casa esperant el naixement del seu fill, una nit una boja irromp a casa seva amb la intenció de fer-se amb el seu fill no-nascut.

Inside comença molt be: molta tensió, nervis i força sorprenent; però a mesura que va avançant es converteix en un despropòsit bestial que sembla una competició de a veure quin personatge és més gilipolles. Un desastre, i més si tenim en compte que és un remake descafeïnat Català de un film de fa 8 anys amb molt bona fama (que dius, cal fer un remake de una peli que no te ni 10 anys?).

Colossal

A Gloria li agrada massa sortir i beure cosa que la porta a discussions molt fortes amb la seva parella, així que decideix tornar al poble on va créixer. Allà després de una juerga es desperta amb la sospita de estar directament relacionada amb unes catàstrofes que estan passant a Seúl.

Primer plat fort del festival! Si heu vist alguna altra pel·lícula del Vigalondo ja sabeu què us podeu esperar. Una bona mescla de ciència ficció, comèdia, drama i una mica d’acció que em va encantar, a més a més amb Anne Hathaway que es surt (que algú m’expliqui per què te tants haters que no ho entenc). Una sorpresa molt grata i molt original dins del gènere, molt recomanada!

(que complicat sense fer spoilers!!)

I amb això i molt cansats (que era divendres!) ja ens trobàvem davant la primera marató del festival.

Love Witch

Una jove bruixa està obsessionada en trobar l’amor i farà el que sigui per trobar-lo. Quan troba el que sembla l’home dels seus somnis el desig es torna en desesperació i bogeria.

Quina pel·lícula més difícil de valorar… Visualment és una meravella (un clar homenatge als anys 60) i comença bastant be, el problema és que a partir de la meitat es fa repetitiva i llarga. Segurament si en comptes de gairebé les 2 de la matinada l’hagués vist per la tarda m’hagués agradat més (de fet em vaig adormir una mica i quan em desperto estan a un casament medieval, no entenia res XD), de totes maneres crec que val la pena veure-la ni que sigui per disfrutar del seu estil visual.

Karaoke Crazies

Addiction Karaoke és un local molt apartat del centre de la ciutat que no te gairebé clients, el amo intenta contractar una animadora per atraure clientela, però l’única candidata és una noia de 20 anys addicta als videojocs, asocial  i que no te cap tipus de interès en RES a part de viciar.

Veient l’argument i el cartell m’esperava una comèdia i va i és una dramèdia Coreana a les 3 de la matinada, uff… Tot i que estava bastant be i em semblava interessant era massa lenta i tenia massa son per aguantar, així que vaig marxar abans de saber com acabava; de fet pel que em van explicar al dia següent vaig marxar just quan començava a descobrir-se tot…

Òbviament tampoc vaig veure el tercer film de la marató, The Lure, que tenia força mala fila; pel que sembla vaig fer be marxant ja que no va tenir gaire bona rebuda.

Amb això acabo el primer dia i la primera entrada, ara que he començat intentaré tenir un bon ritme de publicació com a mínim fins acabar les mini ressenyes de Sitges!

Saló del còmic 2016 – 「b a c a l a o」 タラ kunst- og kulturmagasin

Com alguns ja sabreu, l’Alba, una amiga que viu a Noruega, ha creat una revista gratuita en la que he participat escrivint un parell d’artícles: Un sobre el Hombre sin Talento (ja publicat al bloc) i aquest que poso aquí sobre el saló del còmic d’aquest any, que hem escrit conjuntament. Ara que la revista ja ha sortit, aprofito per posar aquí també l’artícle (en castellà, que a la revista surt en noruec!) que vam fer per intentar acostar el saló als noruecs ni que sigui una mica.

Espero que us agradi!

---

El salón de cómic de Barcelona celebró su 34ª edición los pasados 5, 6, 7 y 8 de mayo acumulando un total de 118.000 visitantes durante los 4 días, confirmándose así como uno de los salones más grandes de Europa.  Tuvimos la suerte de ser invitados al salón para documentar el evento en nuestra nueva revista.

Como cada año uno de los atractivos principales del evento es el sinfín de autores invitados, en esta ocasión más de 150, pero sin duda el invitado estrella fue el Frank Miller (300, Sin City, The Dark Knight Returns) que se llevó el premio honorífico del salón. Lejos de lo que se podría esperar de un autor tan consagrado, Miller asistió cada día al salón para dedicar sus obras además de hacer una conferencia junto a Brian Azzarello (co-guionista de la nueva entrega del Caballero Oscuro: La raza superior, 100 balas), a la que tuvimos la suerte de asistir, respondiendo las preguntas de los fans. En dicho encuentro tanto Miller como Azzarello hicieron gala de su gran sentido del humor y no evitaron contestar preguntas polémicas de las que me gustaría destacar su opinión al ser preguntado sobre la censura “A la censura no se la esquiva, se saca un cañón y se le dispara” así como su respuesta después que un fan le preguntara por que ya sólo trabaja con DC y no con Marvel “DC tiene mejores personajes”.

A parte del maestro Miller, cabe destacar la participación de otros grandes autores españoles y extranjeros tanto de la BD europea como del cómic americano de la talla de Francisco Ibáñez (con una ENORME exposición celebrando su 80 cumpleaños), Santiago García y Javier Olivares (ganadores de la anterior edición del salón), autores de “Las Meninas”; Ben Bocquelet, autor de “El asombroso mundo de Gumball”; el referente autor Cyril Pedrosa (Portugal) y muchísimos otros autores. Además, como siempre, de un apartado dedicado a los fanzines para los autores noveles y un artist alley donde los artistas podían vender sus obras (no editadas) directamente al fan.

Frank Miller firmant-me Ronin i Dark Knight Returns

También hubo la colaboración de profesionales del mundo del cómic tanto dando Master Classes como asistiendo a numerosas conferencias y mesas redondas donde trataron temas actuales como el crowdfunding, el mundo de los blogs y el uso del cómic en las escuelas. No faltaron tampoco los diferentes stands de editoriales así como tiendas de cómics, coleccionismo o merchandishing.

El ganador del gran premio de esta edición del salón fue el autor Josep María Blanco Ibarz, uno de los autores que colaboró en TBO, la revista que popularizó el formato cómic en España y que, a pesar de las dificultades que se presentaron en distintas épocas, consiguió publicar durante unos 70 años; desde 1917 hasta mediados de los 80.  El premio a mejor obra nacional se lo llevó “El Fantasma de Gaudí” de El Torres y Jesús Alonso, el premio a mejor obra internacional fue para “Una aventura de Spirou. El botones de verde caqui” de Olivier Schwartz y Yann.

En la exposición de viñetas sobre ruedas podíamos encontrar maravillas com esta: Blacksad y su Cadillac.

Con todo, el salón cada vez tiene más ofertas de actividades y ha sido todo un éxito siendo ya una visita obligada para cualquier lector de cómic y al que por nuestra parte esperamos poder seguir asistiendo.

Alba y Francesc.

---

Per si voleu veure com ha quedat a la revista (hi ha algunes diferències en la col·locació de les fotos per a que quedés millor maquetat!) us ho poso a continuació:

 

Saló del còmic 2016 – Trobada amb Frank Miller i Brian Azzarello

La tan esperada trobada amb els fans no va decepcionar: tot i començar una mica estranya, amb respostes molt curtes en plan entre borde i conya, de seguida es va animar i no van dubtar a contestar totes les preguntes que tenia el públic (el moderador en va fer dues, tota la resta per part dels fans, molt d’agraïr).

Durant la xerrada vaig prendre notes de gairebé totes les preguntes i respostes que es van fer a la trobada, el que ve a continuació és una transcripció-adaptació lliure treta de la meva memòria + els apunts que vaig fer.

Pregunta: Com vau conèixer les obres de cadascú? (Miller de Azzarello i Viceversa)

Resposta: En una tenda de còmics.

P: Com veieu el futur dels còmics de superherois?

Frank Miller (M): Els personatges de DC com WonderWoman, Superman, Batman, etc funcionen desde sempre, porten des dels anys 30 venent molt be i mai passen de moda, en canvi a vegades intenten crear personatges nous me´s moderns i no funcionen tant be a totes les generacions com els clàssics. Sobre el futur, les històries hauran de tornar-se millors, més íntimes i brillants, perquè acció i escenes espectaculars ara ja es pot veure al cine; per tant els còmics hauran de tirar cap a temes més psicològics, estil còmics dels anys 50.

P (a Miller): Li agradaria fer algun còmic de terror?

M: M’encantaria!

P (a Miller): Estaria interessat a tornar a fer més Sin City en format còmic?
M: No només estic interessat, sinó que ja estic treballant en això.

P: Heu vist Batman v Superman? Què us ha semblat?
Brian Azzarello (A): La vam veure junts, el Batman sempre te un cotxe que mola molt! (no es volen mullar i contesten en plan troll rient-se).

P: En què us inspireu per crear les històries? Com se li va ocorrer fer un canvi tant radical a Batman?

M: Penso en moments que m’agradaria veure a mi i intento posar-los amb sentit, intento recuperar la meravella que sentia quan era un nen, que veure moments com Superman volant pel cel o veure l’ombra de batman causi impacte al lector.
Vaig fer aquest Batman perquè m’encaixava i tenia molt més sentit d’aquesta manera que no tal com era a aquella època (1985). Mirava a la meva ciutat, Nova York, veia l’ambient, i un superheroi creia que només tenia sentit d’aquesta manera.

A: Vaig creure que Joker era un personatge que havia de fer POR i no que fos un antiheroi com algun altre escriptor l’havia representat.

M: I està molt millor així! Brian tenia raó amb la seva representació del Joker i no pas l’Alan Moore!

P (a Miller): Què és el que més li agrada de escriure per Batman?

M: Batman es com un sandbox, m’encanta, és molt divertit!

És un personatge que és perfecte per fer històries amb ell, és genial

P: Què penseu de la censura? Què s’ha de fer per esquivar-la? (pregunta arrel de la censura a la exposició de Miki Montlló)

M: La censura no s’esquiva, s’agafa un canó i li dispares.

P: Com us ho feu per innovar? Consells?

M+A: Per a innovar primer s’han de conèixer molt be les bases, primer aprèn be les bases i després innova. Si comences experimentant sense tenir una bona base el lector no t’entendrà, i si no t’entén estàs perdut; com artista estàs aquí per teixir trames i entretenir, si això no ho aconsegueixes… no serveix de res.

P: Us esperàveu aconseguir tant èxit? Si no estiguéssiu en aquest sector a què creieu que us hauríeu dedicat?

A: Jo m’esperava tenir tant d’èxit… però no en el mon dels còmics!

M: A mi m’hagués agradat ser astronauta!

P: Què opineu del còmic espanyol?

M: No he vist gairebé res, m’interessa, però he començat just ara.

A: Hi ha un autor per aquí, el David Rubín, que és una passada.

P: Creieu que el públic es cansarà dels superherois amb tanta sobreexposició que hi ha actualment? Estan espatllant les pel·lícules els còmics de superherois?

M: No estan espatllant res perquè la gent segueix llegint còmics. Els còmics de superherois porten des dels anys 30, no crec que desapareguin mai del tot.

A: Les pelis no espatllaran els còmics, el que si que pot ser que ho facin son les males històries, mals guions o mals directors. Mentre hi hagi passió i el cine/videojocs no s’enduguin tots els grans talents no cal patir.

P (a Miller): Quina motivació va tenir per crear DareDevil Born Again?

M: En aquella època cap superheroi mai havia tingut una col·lapse tant fort i em va semblar que podia ser molt interessant veure com ho portaria. DareDevil era un vigilante de nit i un advocat de dia, una vida prou confusa ja de per sí, simplement ho vaig dur una mica més enllà.

P: Per què va començar a escriure i dibuixar còmics?

M+A: Perquè ens feien fora de les altres feines que teníem!

P+M+A (no recordo quina va ser la pregunta exactament): Els dibuixants són com assassins amb ganivets de puntes de goma, no fan mal però van molestant, per això ens agrada tant molestar als polítics i als medis, és la nostra feina, s’ha de tocar els nassos i fer crítica.

P (a M): Si Alan Moore el truqués, treballaria amb ell?
M: Alan mai em trucaria pq sap que si ho fes un dels dos acabaria mort (riures). Som molt amics, però sabem que un dels dos acabaria morts. Alan parla massa.

P (a A) Perquè va fer al Joker Plorant?

A: Perquè està boig, i com està boig, te canvis d’humor que no tenen perquè ser sempre violents, gairebé, però no sempre, està boig!

P (a M) Per què el seu Superman és tan diferent?
M: Dark Knight Es un còmic de Batman on tot el mon havia d’estar fet merda per a que funcionés i Superman és un Boy Scout molt feliç que viu al mon de la piruleta. Havien de ser oposats naturals. Si fos la mitologia grega, Superman seria Apolo. (més coses que no recordo!)

P (a A): A la conferència d’ahir al saló va dir que el pitjor que li podien preguntar a un guionista era quina era la seva obra preferida, així que, quina és la obra vostra que MENYS us ha agradat?

A: Son of a bitch. Prefereixo no contestar, perquè contesti el que contesti, segur que te algun fan que s’enfadaria!
M: La meva primera obra, no diré quina és, però tampoc la trobarieu!

P: Heu vist la pel·lícula de Deadpool?

A: No l’he vist.

M: Jo si! :D!

P (a M): Sent DD: Born Again i el seu Wolverine còmics que van marcar una èpca i tant de referència, com és que que actualment treballa més amb DC?

M: Perquè DC te millors personatges.

P: Què penseu del nou reboot de DC?

A: Ho canviarà tot per sempre fins que ho tornin a rebootar.

M: És com un malalt amb una malaltia crònica que li van fent electroshocks a veure si el poden reviure,

P (a M): Quan crea un còmic, quin procediment segueix? Alterna dibuix i guió?

M: Depèn de l’escena, si l’acció és més important, dibuixo primer tota l’acció, si la conversa és més important, escric primer tota la conversa i després dibuixo a partir del diàleg.

---

Aquesta va ser la última pregunta, un cop acabada la conferència es va fer entrega del premi honorífic del saló a Frank Miller enmig de una gran ovació!

En general una trobada molt interessant i divertida!

Lectures comiqueres v8.0

Com últimament gairebé no parlo de manga, avui entrada dedicada a un sol manga!

Kakukaku Shikajika

Akiko Hayashi és una estudiant d’últim any d’institut que te com a objectiu convertir-se en mangaka, és per això que vol estudiar belles arts a la universitat de Tokio. A través de una companya de classe, Futami, s’apunta a classes particulars per preparar l’examen d’entrada a la universitat, però es trobarà amb un professor, Kenzo Hidaka, gens convencional.

Ens trobem davant d’una obra autobiogràfica d’Akiko Hayashi, nom real de l’autora: Akiko Higashimura, on ens explica la seva joventut (últim any d’institut, universitat, primera feina, inicis com a mangaka) utilitzant com a nexe la seva relació amb el seu mentor i professor d’art.

Mentalitat japonesa, on casar-se i tenir fills és més important que la carrera professional, tot i que fos el seu somni des de petita!

Al començament (i què coi, durant gairebé tot el manga) ens trobem a una Akiko que es creu millor que els demés, egoista, egocèntrica, Epicpalista extrema (sobretot a la època universitària…) i que es pensa que tot li anirà rodat… vaja, la «típica» actitud d’adolescent que es vol menjar el món. Això fa que sigui prou fàcil empatitzar amb ella (tots hem sigut joves), però alhora moltíssims es passa de «llesta» i venen unes ganes de fotre-li una bona cleca per espavilar-la i/o que deixi de ser una SCUMBAG…

Tot i que en general es respira un to bastant casual i humorístic a Kakukaku Shikajika no li falten  moments dramàtics molt potents on és difícil que no caigui una llagrimeta (o dos). Aquesta harmonia de slice-of-life/humor/drama funciona MOLT bé, fent el manga extremadament entretingut i emotiu; si a això li sumem l’habilitat que te Akiko per acabar els capítols en cliffhangers inesperats… es fa molt complicat poder parar de llegir.

l’autora també fotria una hòstia al seu «jo» del passat.

 

Per si amb el carisma dels protagonistes (tots: ella, el seu mentor, els seus companys/es de classe…) i la història que t’atrapa; artísticament, tot i no ser espectacular, també està molt be. Te un dibuix tant simplista en algunes coses com detallat en d’altres, l’acció de les vinyetes és fàcil de seguir i les caricatures boges sempre molt ben integrades en els moments d’humor, aconseguint que el còmic encara entri millor pels ulls. Està clar que és una mangaka amb molt de talent, a més de prolífera!

Amb aquesta obra a més es trenca el tòpic del mangaka tímid, poc sociable i que no li agrada sortir de casa ni que el vegin en públic, Akiko és just el contrari!

El seu professor i els peculiars mètodes per motivar.

En resum, m’ha encantat. Un manga imprescindible per a tots els públics. De fet em sembla molt estrany que cap editorial no s’hagi animat a publicar-lo (i només son 5 volums!). Estic segur que si en comptes d’etiqueta Josei portes la de Seinen ja estaria publicat fa força temps #prejudicis.

Nivell de cremada de pis: 4’5/5.

Tenia ganes de llegir un manga d’aquesta autora des de que vaig veure el seu capítol d’Urasawa Manben (us animo molt a veure’l) i em sembla que no podria haver triat una millor obra. Definitivament em llegiré més coses seves! (si algú n’ha llegit més i em pot recomanar s’agrairà)

Lectures comiqueres v7.0

El Ángelus

Clovis és un home casat i amb dos fills que porta una vida gris i avorrida fins que un dia, entrant a un museu per primer cop en molts anys, veu El Angelus (un quadre del pintor francès Millet) que li causarà una gran impressió, causant-li una mena d’atac d’ansietat. Això li causarà una obsessió pel quadre i el pintor desencadenant una transformació personal i el descobriment de secrets familiars.

Agredolç és la primera paraula que se m’acudeix per definir el que m’ha semblat aquesta BD francesa: comença molt be, tota la trama de obsessió pel quadre (del que no en coneixia la història) i redescobrir-se a un mateix i al seu passat està molt be, PERÒ alhora te un clixé que em grinyolava massa: senyor amb la crisis dels 40 en un matrimoni que no funciona, fart de la seva feina i amb fills rebels i maleducats de qui la professora d’art, joveneta i maca, del seu fill s’enamora d’ell. Sembla que el guionista hagi expressat a través de la obra el que desitjaria canviar de la seva vida.

Gràficament és prou maco, amb uns colors que passen de una tonalitat gris a una tonalitat més viva, acompanyant així l’estat d’ànim d’en Clovis; petits detalls que molts cops passen desapercebuts i demostren la de feina que hi ha darrere un còmic.

Tot i que en general m’ha agradat no n’he acabat del tot content.

Nivell de cremada de pis: 3/5.

Planet Hulk

Els Il·luminati decideixen que Hulk és massa perillós, sobretot en vigilies de intentar tirar endavant el registre de superherois, així que enganyen a Bruce Banner: amb l’excusa d’haver d’arreglar un satèl·lit el posen a una llançadera per enviar-lo a un planeta buit, ple de vegetació on no molestaria a ningú i podria ser feliç, però alguna cosa surt malament i arriba a Sakaar, un planeta en guerra.

Planet Hulk és la primera saga exclusiva de Hulk que llegeixo i m’ha sorprès molt gratament. Sempre havia pensat que en Hulk només deia “Hulk destrozar”, però aquí ens trobem que és molt intel·ligent i te sentiments (no només de ràbia).

Al començament de la saga Hulk és esclavitzat i s’alia amb la resta d’esclaus gladiadors per derrocar la tirania, així doncs hi ha un gran elenc de personatges interessants que a mesura que anem avançant anirem descobrint més sobre ells així com sobre la història del planeta.

M’ha agradat molt més del que m’esperava.

Nivell de cremada de pis: 3’5/5.

World War Hulk

Després del que succeeix al final de Planet Hulk, Hulk està MOLT enfadat i decideix tornar a la terra per venjar-se de qui creu culpables del que li ha passat: els Il·luminati (Black Bolt, Tony Stark, Doctor Strange, Reed Richards, Charles Xavier) .

Com més enfadat està Hulk, més fort és (així fins l’infinit), i després de Planet Hulk diria que no ha estat MAI tant enfadat. És imparable, passant primer per la lluna per apallissar al Black Bolt (que la baralla sigui offscreen em cabreja una mica) i després arribar ja a la terra acompanyat dels companys aconseguits a Planet Hulk ningú li pot fer front.

Així com em queixava a Civil War que res tenia sentit i les baralles eren molt cutres, aquí tot està molt ben encaixat i els combats son el millor (tot i que es basin en el Hulk apallissant a tothom no son gens simplones ni busquen el xoc gratuït).

Si li hagués de trobar algun punt negatiu seria, com sempre, els Spinoffs: llargs, pesats i que no aporten gairebé res (per no dir res a seques) a la història principal. Em faltaria saber també quines conseqüències va tenir dins l’univers Marvel.

Un gran plantejament, un gran nus, i un bon desenllaç: m’ha encantat, una bona sorpresa!

Nivell de cremada de pis: 4/5.

34è Saló del còmic de Barcelona

Un altre any, un altre saló del còmic i ja van tants que n’he perdut el compte.

El gran atractiu d’aquesta edició era la presència de Frank Miller (confirmat per l’any que ve també!) de qui vaig tenir la sort de poder aconseguir un número per la seva sessió de firmes del dijous gràcies a la Miya. Així doncs el meu pas pel saló va començar el dijous al migdia, on ja m’esperava la Belit per dinar als food trucks, ben curiós que es mengi millor en food trucks al Saló del Còmic que en els stands de restaurants de suposada qualitat de cuina japonesa al del manga…

Foto feta per la Miya: Miller em firmava El Regreso del Caballero Oscuro

 Després de dinar vam fer la típica ronda de reconeixement, amb la tranquil·litat habitual del dia més buit del saló, fins a les 19h que començava la sessió de firmes d’en Miller. Cap a aquella hora la Belit ja havia marxat, però va tornar la Miya que em va fer companyia (i fotos) fins que va acabar a sessió (gràcies!).

Més satisfet impossible, tenir El Retorno del Caballero Oscuro firmat per Miller… buff…

Per acabar d’arrodonir la tarda abans de marxar va aparèixer el Raulizga a qui feia molt temps que no veia i vam estar parlant una bona estona, ens hem de veure més sovint!

Com havia de treballar el divendres també vaig passar-me pel saló a partir del migdia, on em vaig trobar amb l’Helena i la Belit amb qui vam dinar (acoplant-nos al Josan, Marc, Nora, Héctor i Alba). Un cop dinats vam fer una segona volta pel saló on vam i indignar-nos amb la censura a la exposició del Miki Montlló. Un cop aconseguida la indignació reglamentaria vaig anar a fer cua pel Paco Roca, acompanyat per l’Helena a la cua pels autors de Las Meninas. Paco Roca va demostrar ser un professional quan al veure la cua que hi havia va començar a firmar mitja hora abans del que li tocava i va acabar mitja hora després del límit, tot per no deixar a ningú sense el seu llibre dedicat.

Encara quedava tarda per davant, així que vaig acompanyar a l’Helena a fer cua per la firma del Max al stand de La Cúpula i després a Astiberri amb la Belit també pel David Rubin. Acabades les firmes vam passar-nos a saludar a la Xúlia i la Núria, que ja marxaven cap a l’entrega de premis del saló al que no vam anar per estar ja massa cansats.

El dissabte vaig anar directe a Norma amb l’objectiu d’agafar un bon número per la sessió de firmes del Miki Montlló, com la Belit no havia arribat vaig agafar-li també número a ella per la Maria Llovet i en Barbucci. Mentre va arribar l’Helena a qui vaig intentar convèncer inútilment que no es gastés diners en una altra antologia i fent-li companyia mentre li firmaven.

El millor de Warship Jolly Roger és, sense cap mena de dubtes, el dibuix

Un cop aconseguida la firma i retrobar-nos vam anar a veure les exposicions de les Superheroïnes i la de Las Meninas fins l’hora de dinar. Van ajuntar-nos amb el Joan i la Belit i vam acabar al brasiler Caipirinha, que queda a prop de la fira i ja és gairebé una tradició, el cambrer em va reconèixer i tot…

Després de dinar vaig anar directe a fer cua per l’Álvaro Ortiz, de qui volia aconseguir que em firmés Cenizas (l’únic que em quedava sense firmar). Vaig estar fent cua acompanyat de l’Helena que s’estava morint i volia seure, mentre el Joan buscava número pel Miguelanxo Prado i la Belit ja feia lloc, i descansava asseguda, a les presentacions editorials.

Si feies una combinació picant l’ullet donava un regal!

Aquest any només vaig veure la presentació de Planeta (i de la Globalita XD) ja que a les 19h tenia número per la esperadíssima trobada amb els fans de Frank Miller i Brian Azzarello, que va ser MOLT itneressant i si m’animo ja en faré una entrada, que vaig prendre molts apunts. Tot i així, podrien haver obert les portes abans, que fora feia fred!

Miller i Azzarello (3r i 4t començant per l’esquerra)

Un cop acabada vaig anar a buscar l’Helena a qui li estaven firmant Voltio a La Cúpula, vam estar xerrant una estona més amb la Xúlia i la Núria fins l’hora de marxar.

El diumenge vam quedar a quarts de 6 per anar a veure les exposicions que ens faltaven i sobretot fer lloc per la happy hour de norma, però com vaig arribar una mica abans vaig passar a saludar-me a la Laia, que estava fent de cangur al artist alley de la seva cosina Perditah Byrnison.

Tot esperant també vaig aprofitar per llegir els còmics que fan  els nens (imprescindible, sempre n’hi ha algun de genial xD) i tornar a fer una bona ullada a la gegant exposició de automòbils dels còmics.

Blacksad i el seu Cadillac

La happy hour no es va fer esperar gaire i vam aconseguir gairebé tot el que volíem, per part meva em vaig endur Presas Fáciles del Miguelanxo Prado, que estava en molt bon estat, però em van prendre “als morros” el Ala Rota i Los 3 Frutos, vaig rabiar molt fort (especialment amb Los 3 Frutos, tot i que vaig veure després que estava una mica fet malbé).

I amb això es va acabar el saló, molt content amb les firmes aconseguides, les expos, el Frank Miller, en haver anat com a «corresponsal» per Bacalao… però sobretot de la immillorable companyia!

PD: la crònica-opinió global la penjaré quan es publiqui la revista Bacalao!